Julià Guillamon

JuliaGuillamon

Julià Guillamon (Barcelona, 1962). És el gran especialista en l’obra de Joan Perucho, a qui ha dedicat un llibre de teoria i crítica, Joan Perucho i la literatura fantàstica, editat per primer cop per Edicions 62 el 1989, que torna a sortir ara en una nova versió reescrita de dalt a baix, a Empúries. La biografia Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació (2015) és un estudi panoràmic sobre la postguerra amb desenes d’històries creuades. Entre les activitats que prepara per a l’Any Perucho 2020, destaca el còmic Llibres de Cavalleries de Joan Perucho (Empúries) a partir d’un seu guió, amb dibuixos de Toni Benages i Gallard.

Joan Perucho (1920-2003). Poeta, novel·lista, crític d’art, bibliòfil, gastrònom, va crear un món personal fet de poesia i màgia. La seva novel·la més coneguda, Les històries naturals (1960) és la història d’un vampir a la primera guerra carlina, que Harold Bloom va introduir en el Cànon occidental. S’acaba de reeditar (Edicions 62). És el primer dels llibres que sortiran en els propers mesos. També hi haurà l’edició d’una antologia de poesia, El Mèdium (Edicions 62), el llibre de contes Botànica oculta (Univers) i un volum amb els microcontes de Diana i la mar morta i Cendres i diamants (Comanegra).

 

El 2020 Joan Perucho hauria fet cent anys. Va néixer al barri de Gràcia, va viure el món del Putget de quan era petit, que va ser el seu paradís perdut. El 1936 tenia quinze anys. Es va salvar d’anar al front però la Guerra Civil li va deixar una marca molt profunda que se li pot veure —quan se sap— en els poemes i en la seva novel·la més coneguda, Les històries naturals (1960). També en els dos primers contes que va escriure: «Amb la tècnica de Lovecraft» i «Je lui parle chapeau bas». El primer va sortir en una plaquette de l’editorial Atzavara, el 1956, i el segon en un volum sobre els 7 pecats capitals vistos per 21 contistes en homenatge a Víctor Català que l’editorial Selecta va publicar el 1960: Perucho tractava el pecat de l’enveja entre dos escriptors: un de l’exili i un de l’interior, un republicà i l’altre franquista. Tots dos contes van acabar formant part del volum Roses, diables i somriures (1965). Perucho va descobrir Lovecraft en una edició francesa (La couleur tombée du ciel, de la col·lecció Presénce du futur d’Éditions Dënoel, de 1954), el va fascinar i el va donar a conèixer a Espriu, que el va fer sortir en diverses obres. A «Amb la tècnica de Lovecraft», Perucho va parlar del pas del temps i de la corrosió que produeix sobre les coses. Evocava el món desaparegut d’abans de la guerra i és des d’aquest punt de vista que es pot dir que és un conte sobre la guerra. Perucho va introduir també una referència a Lovecraft a la seva primera novel·la, Llibre de cavalleries: l’aigua de foc (el petroli refinat de l’edat mitjana) està custodiat per la tribu nekhé, «els components de la qual descendeixen dels terribles thoulús, que emigraren a un altre planeta». «Amb la tècnica de Lovecraft» es va publicar en castellà, traduït per José Corredor Matheos, a Papeles de son Armadans (1961). Quan Alianza Editorial va llançar l’antologia de contes d’horror còsmic Los mitos de Cthulhu  (1970), triada per Rafael Llopis, «Con la técnica de Lovecraft» hi sortia: Perucho va ser un precursor, el primer autor peninsular que va parlar de Lovecraft que, a partir d’aquesta edició d’Alianza Editorial, va tenir un gran èxit. Entre la poesia i la prosa, entre el món obscur dels anys cinquanta, el món fantàstic i la ciència-ficció, entre la pintura de Dau al Set i l’art abstracte, «Amb la tècnica de Lovecraft» és un dels textos més singulars d’un autor indiscutible.

Amb la tècnica de Lovecraft

 A la memòria de Lovecraft,
escriptor de «science fiction»,
que morí perseguit pels éssers
invisibles.

L’automàtic va disparar-se, féu un petit soroll i, lentament, baixà el disc. Hi hagué una pausa. Alguna cosa semblant a un corrent d’aire gairebé imperceptible anà guanyant en intensitat. Entreobrí una porta i va baixar uns esglaons que donaven a un pati interior. Ensopegà amb quelcom sòlid i opac, i blasfemà en veu baixa. Després es dirigí a un petit passadís, a l’altra banda del pati, i s’arremolinà. Ara se sentia la música allunyada, sorda, filtrada. Era una nit silenciosa i tranquil·la, d’una gran suavitat, amb l’aroma de la primavera que davallava dels arbres.

La màgia de la boca va desaparèixer, amb les petites plaques de la sífilis als llavis i al paladar. Eren uns llums vermells i verds a l’interior dels quals es podia veure perfectament la seva imatge amb un rictus d’ironia amarga i decebuda. Ironia nascuda de la desesperació i la mort, més enllà de les quals febles ratxes d’aire descansen a l’interior dels vasos abandonats, plens de cendra o d’aigua pútrida o dins de la caixa de ressonància dels pianos Chassaigne, model del 1906, esperant l’oportunitat del conducte subtilíssim que els uneix, amb unes quantes paraules impronunciades, a l’orella del cavaller momificat o de la dama solitària. Gastades de formes de vida o de mort, de naixença mecànica a un dolor visceral, de vòmits que se succeeixen implacables (o que, si més no, turmenten amb l’angúnia de l’espasme que ha de venir i que sempre sempre desemboca en una mena d’abisme i a la suor, i als cabells encastats), i de petits crisis d’histèria, i de dents que es corquen i que la llengua troba voluminoses i febricitzants.

No era això. Solament la cremada gèlida d’un tulúnida, aquells éssers informes i terribles que ja havia descrit minuciosament, en el segle XII, l’àrab Al-Buruyu en el seu tractat Els que vigilen. L’evidència de les coses sorgia d’improvís amb mil i una significacions aterridores i al·lusives. No hi havia força humana per a conjurar l’inevitable, per a allunyar el dogal que cenyiria l’elegit, el qual, per un impuls misteriós, seria arrossegat al sacrifici, a l’anorreament de la pròpia personalitat, i esdevindria una cosa horrible i sense nom, abominable concepció aquesta, fruit d’una noça del cel i de l’infern. Altra cosa no era l’aparició dels senyals en totes les cambres de la casa i aquelles restes de cossos estranys, trobats al pati un matí, i que es volatiritzaren misteriosament una hora després. El magisteri d’Al-Buruyu es presentava com una força malèfica, anticipant-se als segles, com un ull impassible i escrutador, i amb una veu cal·ligràfica i cabalística que anava avançant com una rialla en la nit, damunt la neu solcada de petjades deformes i de misterioses desaparicions, d’udols al·lucinants prop de les reixes dels manicomis.

Se sentí el clàxon d’un cotxe. La presència s’inquietà i féu com una distensió. Mormolà uns sons inintel·ligibles i, a penes, una lleu fosforescència s’insinuà al fons del passadís entre immundícia i ampolles de licor buides. S’encengué el llum en una finestra veïna i, poc després, s’apagà. La primavera respirava al defora.

El temps s’acumulava al cervell i a la sang en plecs suavíssims i torbadors a on apareixia la claror solar. Hi havia crostes i una matèria rugosa, clivellada per solcs de direcció dubitativa, que semblava calcinada per un contacte satànic o sordament enfurit. O bé una superfície enfarinada de pólvores d’arròs sota la qual bategaven, vívides i sensibles, àmplies nafres supuradores, com boques martiritzades i ocultes, com flors monstruoses i somnàmbules que, de cop, s’engrandien inflant-se, tibant la seva íntima estructura cap a un deliri de febre. Era massa tard per a l’antídot, l’esvàstica invertida de plata, que hauria de dur els ecos dels cants litúrgics a la fugida de l’estepa i a la vinguda de la saba vivificadora. El vol de les fulles era un vol de bronzes, endolat i solemne, damunt la terra àrida i espectral. A penes si es podia entreveure, amb un suprem esforç, la rialla d’un infant vestit de mariner, mig emboirada pel dolor, o la trista tenacitat de l’home que medita fins a altes hores de la nit, que ara es feia sota el pes d’una llàgrima, o la inútil trena perfumada, aire d’una mirada que nodria el desig. La carn havia començat a corrompre’s, amb la presència de la vida encara, i exhalava una pestilència indefinible i que ho impregnava tot. Lentament va iniciar-se l’èxode i fins l’aranya amb la seva mandrosa però terrible seguretat, abandonant el cau de la seva vida feliç. Entreveu lectures d’íncubes, fórmules màgiques de la mort i el diable, ultrapassat tot vestigi de raó, veient-se fullejar la Dissertation sur les apparitions des anges, des dèmons et des esprits et sur les revenants et vampirs, del monjo Calmet, que posava en evidència la realitat de la freda certesa d’Al-Buruyu. Ja Angela Foligno havia revelat al comentaris que al principi non est in me membrum quod non sit percussum, tortum, et poenatum a doemonius, et semper sum infirma, et semper stupefacta, et plena doloribus in òmnibus membris vivis. Existia, també, un flotar sobre la realitat, un anar a la deriva a través de paisatges inexistents d’algues somortes que es crispaven aïrades i amenaçadores al més lleu contacte, i a la maneta dels pianos, que girava vertiginosament dintre del crani, amb un insofrible aldarull de timbres i altaveus disparats, per a desaparèixer, després, en un silenci de tomba angoixant.

S’allisà el cabell amb la mà, morosament i maquinal. Bevia amb delectació, i a petits glops, una copa d’autèntic scotch Forrester i es trobava, segurament, a deu milles de la costa i en una tempesta de tots els diables. Una rossa rigués, amb la rialla provocadora de Jane Russell, i s’aproximà des de la barra. Duia la boca pintada amb un roig intens, de color de sang de bou, i un jersei arrapat que li cenyia el bust amb violència. Li féu una carícia a la galta i li mormolà alguna cosa d’afectuós, posant la seva cara a frec de la d’ell. Hi havia una atmosfera densa i enterbolida pel fum del tabac, i alguns invitats s’havien tret l’americana. Una altra noia, que feia moure les anques com una estrella de Hollywood, cantava amb una mena d’èxtasi llangorós i sensual que s’enganxava a l’epidermis.

Pensava que no el tornaria a veure. Se li acudí, de sobte, riure davant d’aquell infant vestit de mariner, passat de moda i ridícul. L’associà amb moltes altres coses, com a un banderí de club d’hoquei, clavat ben tibant en un alguna paret, o en una fotografia destenyida que fixava unes cares absents en una boirosa excursió a Banyoles, en un dia de molt fred, o en un petit bar del passeig de Gràcia, molt temps després quan ella ja preparava el trousseau de núvia i li regalava corbates per al sant.

La cantatriu agraí amb un somriure es aplaudiments. La gent provava de dansar, ara, excepte el petit grup que bevia i conversava amb el barman i amb la noia que havia acabat el seu número. Hi havia una mitja llum bruta i gastada.

Penetrat per les ombres, darrera el gran monument a Napoleó, darrera les campanes dels tramvies, sota els bordells de totes les ciutats del món, en l’últim moment lúcid, necessitava ara cercar la llum, enganyar la presència, acostar-se si calia, de la manera que fos, a la llum neta i purificadora, a la llum que a vegades esquinçava les tenebres. Hi havia d’haver llum en alguna banda. A ell li semblava forçosament així.

Molt lluny, segurament deu milles enllà, algú o quelcom reptava per la catifa. Va sobrepassar les dues butaques i s’incorporà a poc a poc. Era com un baveig o com un soroll inconfessable. Es féu una claror vívida. Com una al·lucinació de Lovecraft.

© Conte: Joan Perucho
(Del recull Roses, diables i somriures. Barcelona: Destino, 1985.
Publicació per gentilesa de Sofia Perucho i Ute Körner Literary Agent.)

© Fotografia: Leopoldo Pomés