Cesc Martínez
Cesc Martínez (Manresa, 1974) estudia filologia catalana a la Universitat Autònoma, on forma part de l’Aula de Literatura. Amb alguns dels membres de l’Aula, fa recitals, entra en contacte amb el col·lectiu que conduïa l’activitat cultural de la sala Heliogàbal de Barcelona i, amb un grapat d’amics, edita la revista digital El tacte que té (2001-2004). Al llarg de divuit números, es publiquen entrevistes, traduccions, provatures i col·laboracions molt diverses. El mateix 2001, publica Bits (Emboscall), un recull de microcontes i experiments en prosa. El 2009, col·labora en el volum col·lectiu Nueve fresquíssimos d’Espanya, que aplega autors vinculats a les activitats de l’Heliogàbal. I el 2011 apareix la primera novel·la, Opi i sardines (La Magrana). Un debut del qual Jordi Nopca va dir: «una investigació al mateix temps lírica i quotidiana sobre una fotografia que estira el fil de la història i, en comptes de descabdellar-lo, hi va trobant nusos petits i estimulants». El web d’El Llibreter en destacava la manera «esquerdada» de fer avançar l’acció. Sense deixar mai de fer de corrector i ocasionalment també de traductor, es dedica a diverses feines fins que, a final del 2019, apareix la segona novel·la, Traça un perímetre (Anagrama).
Allò que no es pot saber mirant a internet
«No hi havia res d’estrany en Helene que es pogués veure a ull nu.»
Patricia Highsmith
Ningú s’havia imaginat mai un esfondrament tan brillant. Malgrat la impressió i el torbament, els aplaudiments varen ser unànimes. I durant hores. Van enlairar-se atmosfera amunt, travessant la fina capa d’aire de la latitud més inhòspita del món, molt després que tots haguessin pres consciència que allò era un final rotund i inapel·lable que els xuclava silenci endins. Tampoc ningú va poder contenir les llàgrimes. Però és que va ser tan bonic! No s’ho havia imaginat mai ningú. No d’aquella manera. Almenys, no el tipus de persones com el Daniel i la Clara, àvides d’una satisfacció cega.
*
De seguida que entren, troben que l’habitació és més petita del que semblava a les fotos. No és exactament la suite que s’havien imaginat, però estan tan il·lusionats que no es deixaran desanimar al primer cop d’ull. No està gens malament! Una moqueta de color cru cobreix tota la superfície. El llit, king size, és apte per a tota mena de voluptuositats encoixinades. Hi ha una taula rodona amb dues cadires que per darrere semblen dues closques d’ou i per dins estan entapissades a joc amb les cortines, i al fons de la cambra, un gran finestral per poder observar la immensitat de la fi del món. Al lavabo, un mirall ample instal·lat sobre la pica dona aquella sensació tan tranquil·litzadora, i a la dutxa es pot fer sortir el raig d’aigua a diverses intensitats i de moltes maneres: plugim fi, massatge lumbar, cascada tropical… Que l’espai de l’entrada sigui estret, les portes de l’armari toquin el llit quan s’obren i les cadires no es puguin separar una mica més de la taula passen per ser inconvenients menors. Fa massa anys que esperen poder fer aquest viatge. Una aventura que, de primer, havia estat només una boira que els havia baixat un cap de setmana de veure documentals l’un rere l’altre. I que després —ei, que per mi és de debò!—, van començar a projectar junts, desencantant-se en adonar-se dels preus, deixant-ho per més endavant, treballant caps de setmana, estalviant. S’ho havien promès feia temps, es mereixen el millor. I el millor no pot deixar de ser-ho només perquè d’entrada tot sembli encaixonat, com un nínxol de luxe.
Segons la web, el servei d’habitacions funciona vint-i-quatre hores. No és clar que ja puguin cridar un cambrer, perquè de fet encara estan amarrats a port i alguns passatgers tot just estan embarcant. Però com que des del dia que per fi havien pagat l’experiència completa, amb vols, escales, hotels i equipament, tenien el convenciment que havien comprat un somni i que de veritat es mereixien el millor, el Daniel decideix que val la pena provar-ho. El servei d’habitacions es paga a part. La web avisa i ho saben tots dos, tant el Daniel com la Clara. Però ara a ell li és igual. El millor és el millor. I fa gala d’una capacitat d’iniciativa que de sobte troba que és tota mascla. Ara que estan fent realitat allò que durant tant de temps havia estat només un núvol, se sent més jove, és a dir, segons el seu enteniment, més masculí.
Despenja el telèfon. Sí, ja pot demanar el que vulgui. Vol una ampolla de xampany. Xampany francès, esclar, res d’sparkling wine de Califòrnia.
El sentiment de ser més home ara que fa uns mesos s’obre pas pels teixits musculars del Daniel i se li filtra fins a l’epidermis. Tot en ell revela plètora. La Clara se n’adona, naturalment. I ja li està bé. Al capdavall, un somni acomplert és un somni acomplert, i haurien de celebrar-ho com més aviat millor. Se’ls desvetlla aquella sensació adormida de viure el present en tota la intensitat, sense tenir en compte l’esdevenidor. Amb unes feines precàries i uns sous mediocres com els seus, pagant un lloguer, despeses i subministraments que els queixalen més de mitja vida, arribar fins aquí ha estat tota una proesa. Han deixat els nens amb els avis, al poble, a l’altre cantó del món. És la primera vegada que no se’ls enduen de vacances, però és a fi de bé. Creuen que tots plegats necessiten un respir. Els nens faran natació cada matí i a les tardes l’àvia els permetrà que es quedin més estona del compte davant la tele, o la Play. I ells tornaran a sentir-se joves, recuperaran el present perdut.
Quan el cambrer truca a la porta, ja han començat a desbotonar-se. De sobte s’aturen, com si no s’ho acabessin de creure. Una veu des del passadís insisteix: el xampany! No és fins aquell moment que el Daniel se separa de la Clara i s’endreça els pantalons, i ella treu el cul de damunt la taula rodona i es gira cap a la finestra. Però s’escometen de nou així que el cambrer ha marxat. El xampany i dues copes altes com dues figures transparents es queden per després.
El que passarà és que faran l’amor amb les penúltimes forces que els queden després d’un llarg viatge i es quedaran adormits com dos socs. Fa un dia que van arribar a Anchorage i el canvi d’horari, les hores de vol, les llargues esperes en aeroports americans, sumades a l’arravatament d’un impuls juvenil sobrevingut, els submergeix en un somni profundíssim. Ni senten les sirenes del vaixell, ni noten el moviment, ni s’adonen que el creuer, finalment, salpa.
*
En una de les cobertes inferiors hi ha una sala d’espectacles equipadíssima. El xou comença amb un grup de ballarins i ballarines serpentejant per l’escenari, coreografia de gran gala i somriures brillants que enlluernen el públic. No són els únics que somriuen, els artistes: tothom sembla extasiat amb els espais de diversió que hi ha a bord del Last Ocean Dream. La quantitat d’ambients diferents, llums de colors, música, sales multimèdia i altres opcions per xalar de valent fa honor a la publicitat. Els passatgers ho puntuen a les xarxes. Excel·lent. Genial! Supercool. L’oferta de lleure és supervariada i el nivell de l’entreteniment, de categoria. Segur que aquestes seran les millors vacances de la meva vida!!! A mesura que deixen comentaris a les xarxes, es repiulen impressions i es publiquen fotos, els viatgers comencen a acumular punts de promoció.
A l’escenari central de la coberta inferior, s’acaba el ball dels cossos esculturals i els somriures radiants amb un espetec final de llum i, sense perdre ni un segon, un presentador joiós i enèrgic dona la benvinguda al públic. Anuncia el número que vindrà a continuació. Amb tots vostès, vinguts des de la Xina, la troupe acrobàtica de Nanjing, etcètera. I mentre això passa a davant, rere les cortines, on una dotzena d’artistes estan fent exercicis d’escalfament muscular, l’Arnaut i la Khadija engeguen una discussió de poques paraules sobre la possibilitat de rescindir el contracte.
—Un parell de viatges més i acabem la temporada…
—Però és que és insuportable!
—Dos viatges més, agafem els diners i tornem a França. I aquest vaixell no ha existit mai.
La Khadija fa una ganyota. No oblidaran res del que passa, tots dos ho saben. Però no hi perd més temps. D’un bot, s’enfila sobre l’Arnaut, se li posa dreta sobre les espatlles i espera que ell alci les mans per encaixar-hi i fer la vertical. Aguanten la tensió mirant-se, capgirats, cara a cara.
La música ressona, el primer número de la vetllada està arribant al punt àlgid. Un malabarista es prepara per sortir a l’escenari. Davant seu, el presentador està a punt de tornar a sortir per mantenir el ritme de l’espectacle a l’alçada de les exigències dels turistes.
*
Quan el Daniel i la Clara es desperten, el vaixell fa hores que és a alta mar i tenen gana. L’ampolla de xampany i les dues copes brillants estan intactes damunt la taula. No és el moment de destapar-la. Amb un gest ràpid, el Daniel l’amaga a la nevereta del costat de l’armari i surten de la cambra. Segueixen el passadís; costa orientar-s’hi, en aquest petit món flotant. Passen una sala de jocs i un saló ple de butaques i pissarretes digitals on diverses persones miren pel·lícules, escolten música, parlen amb algú que no és allà, a mitja veu, per videoconferència. Travessen tots aquests espais com dues bèsties afamades. Pugen escales, desemboquen en un gimnàs, passen de llarg d’una porta que indica l’entrada del «Casino» abans de preguntar, finalment, pel restaurant. I els expliquen el que ja saben: que a la banda de proa n’hi ha dos d’exòtics que no estan inclosos en el preu del bitllet, Asian Deli i Chilli Peppers (aquest és un bufet vint-i-quatre hores), i que a popa hi trobaran un altre menjador (aquest sí, inclòs en el preu) que només serveix a les hores convingudes. Malauradament, ara és tancat. No volen anar a veure l’espectacle de la coberta inferior? Entrar al Casino? Mirar una pel·lícula?
La gana mana, decideixen anar al bufet. Com que encara no han aconseguit cap punt de descompte, augmentarà el deute que han iniciat amb l’ampolla que reposa a la cambra. A la Clara li ve al cap de penjar a la xarxa alguna cosa divertida, tipus «primer dia i ja estem perduts pels passadissos del super-Last Ocean Dream, morts de gana, buscant menjar… endevineu per què?», esperant que algú contesti «fúria de passió per començar el viatge?» (emoticona de somriure picant l’ullet), o bé «coneixent-te, segur que t’has adormit i t’has perdut el sopar!», o bé «no ho sabia!!! us ho mereixeu!!!», o encara «quina envejaaaaa», coses per l’estil. Però no ho fa. El Daniel ja ha anat tirant cap a proa, on els han indicat que hi havia el Chilli Peppers. Trepitja un terra emmoquetat seguint una sanefa en forma d’onada amb àncores estampades que despunten de tant en tant.
*
Fa cinc minuts que una altra passatgera, la Susan (nord-americana, de la costa est) s’ha acabat el seu brownie i encara no s’ha aixecat de la cadira. No fa altra cosa que observar el moviment del seu voltant i sentir-se observada. No és una dona que tingui res d’especial, però és conscient que les dues noies que retiren els plats del bufet no li han tret els ulls de sobre, i les tres que hi ha darrere el taulell també li han adreçat llambregades contínuament. Tanmateix, això no la molesta. Tant li fa. Ella també es fixa en els altres, veu el seu anar i venir atrafegat i s’entreté a adonar-se que seria incapaç —ni en té cap ganes— de comentar res d’allò que veu: tot s’ha tornat, per a ella, neutre i llis. No té gens la intenció de plantejar-se si algun dels moviments que l’envolten té més importància que un altre. Se sent en el punt d’acceptar cada cosa tal com és, estrictament, sense afegir-hi una sola gota de cap punt de vista. No troba divertida ni l’amoïna la figura espigada i maldestre d’una de les noies, que sembla un branquilló a mercè de les onades; ni considera que les maneres brusques de recollir els plats d’una altra de les empleades tingui res d’especial. Com tampoc és extraordinari que la mirin a ella. És una dona de mitjana edat, més alta que baixa, més aviat prima sense haver perdut del tot la rodonesa d’una aparença saludable. Cabells castanys, ulls marrons, llavis fins. Galtes llises. Mamelles tirant a grosses, però tampoc res de l’altre món. Porta roba esportiva que no destaca per res: part de dalt de color blau marí amb cremallera blanca de la cintura al coll, pantalons negres cenyits al garró. Vambes groc fluorescent. Amb la mà dreta, juga amb la forquilla de postres, empeny les molles del brownie cap al centre del platet, després cap a les vores, de nou cap al centre, com si tot el que pogués fer al món ja estigués fet.
I s’està allà, sense fer res, mirant al seu voltant sense una curiositat excessiva, sense cap gest clarament meditabund, ni afectat, ni trist. No sembla, tampoc, especialment avorrida, i als seus ulls no s’hi veu lluir cap llum. I malgrat tot, amb aquell parell de llunes noves, es fixa en el que l’envolta. Observa la parella que acaba d’entrar al menjador. Semblen desorientats. Aparentment, se senten feliços d’haver trobat el bufet, gairebé salten en direcció a les safates, les piles de plats, el llarg taulell on s’exposen algunes de les delícies promeses del Last Ocean Dream. Semblen fascinats per tot aquell assortiment d’amanides cruixents i salses lletoses per acompanyar-les, llegums, carns adobades, pastes per fer sucamulla, guisats de seitan i tofu, tortillas de blat i de panís, gelats, pastissos, pastissets, pans de pessic i fruites tropicals. Per la seva reacció, diries que es troben davant d’un corn de l’abundància. La Susan els troba peculiars. Dos éssers humans empesos per la fam. És tan elemental que sembla mentida que algú perdi ni un sol segon a preguntar-se pel sentit de la vida. I finalment la veuen. A ella. En el tràfec d’omplir-se la panxa, la noia alçarà la vista cap a la taula on hi ha la Susan i s’hi quedarà atrapada. Potser ha intuït una ombra en el seu camp de visió, potser s’ha adonat que s’estava perdent alguna cosa. El cas és que la descobreix, allà, sola, i la llambregada s’allargassa més del compte, cosa que fa que el seu company acabi mirant en la mateixa direcció. S’instal·len a prop seu i, un cop que han quedat saciats, lliguen conversa. La Susan s’hi deixa portar. Venim de Barcelona. Jo em dic Daniel, ella és la Clara.
—Susan. Encantada.
És conscient que el seu to de veu sona afable i que es pot interpretar que convida a la conversa. No vol ser mal educada precisament ara. De manera que, al cap de poc, la parella ja li ha explicat que s’han quedat adormits així que han pujat al vaixell, pel jet lag, esclar; que ahir —o era aquest matí?— amb prou feines vam tenir temps de passejar per Anchorage, i que hem trigat anys a poder fer aquest viatge. Però hem vingut preparats: teleobjectiu, lents, gran angular… Porten de tot.
—Vostè deu tenir un bon equip, m’imagino —fa el Daniel.
—Em temo que el meu és molt més bàsic —respon la Susan sense canviar el to.
—Però en vol fer, de fotos, oi? —insisteix la Clara.
—Les que pugui —diu ella, lacònica.
—Per què no anem a fer-les junts?
La pregunta, al Daniel, li ha sortit així, com natural, i la resposta de la Susan, plena de gentilesa, manté viu l’encant de la trobada. Ha dit que sí.
*
El senyor Moore és la tercera vegada que fa aquest creuer. La primera anava amb la seva exdona. Les altres dues, sol. No es considera a si mateix el milionari superficial que lamina la seva fortuna col·leccionant plaers massa simples. Quan era més jove va travessar l’Índia en moto. Ha estat a la selva de Guatemala i ha recorregut en tren diversos països de l’est d’Europa. Ha fet coses així. Però ara que passa de la cinquantena i —creu ell— s’ha tornat més reflexiu, li agraden els viatges que el sotmetin a experiències estètiques profundes. I la travessia àrtica del Last Ocean Dream li sembla que conté una poètica fatalitat. Amb tot el seu programa d’espectacles i sales per a l’entreteniment, amb tota la seva llista d’activitats per anorrear l’avorriment i la seva promesa de conquerir el límit del món, aquest creuer s’endinsa en aigües per on molt pocs han navegat i s’aventura per rutes marítimes més enllà del que fins fa poc era impossible.
Aplaudeix el número de mans a mans del duet francès Arnaut et Khadija. I mentre els acròbates es retiren de l’escenari i apareix de nou el presentador vestit de lluentons, es fixa en la dona que ocupa una taula uns metres més enrere d’on és ell. Està sola. Si no hagués tingut l’impuls de tombar el cap, no l’hauria vista. Per què ho ha fet? Està segur que ella no l’estava mirant, o en tot cas no ho feia pas expressament. No, no s’ha girat perquè se sentís observat, sinó per una altra mena d’impuls. Ha estat com si necessités saber què hi havia darrere seu. Però aleshores és ella qui sent la mirada del senyor Moore i desvia la vista cap a ell. Té un esguard opac, no és una dona particularment atractiva. I tanmateix ell no pot deixar de fixar-s’hi. Li somriu. Ella li torna el somriure.
Surten uns trapezistes i executen el seu número, amb profusió d’efectes de llum i música, però aquest cop el senyor Moore no està gaire al cas. Tota l’estona va mirant enrere. Encara hi és, i ara les mirades es troben de seguida. A ell, això li sembla el pretext perfecte: s’aixeca de la cadira i va a la taula on hi ha la dona. Bona nit. Que espera algú? Es presenten: em dic Moore; jo soc la Susan.
Resulta que ella no espera ningú, viatjo sola. I deixa que cadascú actuï de la manera que li sembli. L’última cosa que vol és aturar algú, desviar-lo dels seus propòsits. A més, el tal Moore només vol enraonar. En concret, vol parlar del que ell mateix pensa d’aquell viatge: entre número i número de circ, ja li ha explicat que és la tercera vegada que agafa aquell creuer, i que li encanta l’espectacle, que seleccionen els millors artistes de tot el món i que troba que el circ és el millor dels espectacles, perquè en el circ tot és veritat i no hi ha trampa.
Un home sensible, pensa la Susan. Això li fa gràcia. Li cau bé. No es negaria a tornar-lo a veure. I tanmateix és aquesta mena de sensibilitat allò que ella sent que ha perdut. Per això, en acabat l’espectacle, quan ell li proposa d’anar a fer una copa, ella refusa amablement dient-li que encara no ha sopat i que prefereix anar-hi sola.
—Aleshores va bé si la convido a sopar demà?
Aquesta vegada accepta.
*
—Has estat a punt de deixar-me caure després del salt mortal.
—No és veritat. Per què ho dius?
—No estaves concentrat.
—Hem fet el número igual que sempre!
La Khadija no ho veu de la mateixa manera, però dubta si no era ella, en realitat, qui estava una mica més desconcentrada que de costum.
—Va, deixem-ho estar. Potser tens raó. És aquest públic. Em posen nerviosa.
—Si et plau… Siguem professionals! Tot el que hem de fer és sortir allà fora amb un gran somriure i fer allò que sabem fer.
—A tu t’és igual com sigui el públic? A mi no. Hi ha una energia que m’enerva. Aplaudeixen i riuen i tot això, però en el fons aquests volen sang. No em diguis que no ho notes! És com si haguessin sortit de cacera. Estan esperant l’error, com si desitgessin veure’ns caure.
L’Arnaut esbufega, va guardant amb cura les malles que ha fet servir a l’escenari a dins d’un armariet.
—En el circ sempre és així, no? La gent ens ve a veure perquè no es creu el que fem. Passa aquí i a tot arreu. Volen comprovar fins a quin punt son superiors, i si caiguéssim d’entrada s’espantarien, però el seu ego es quedaria tranquil. Sí, son morbosos, i què? Ja ho sabem. Tot el que podem fer és que la seva sorpresa sigui tan gran que els compensi la frustració d’haver de reconèixer la seva petita misèria.
La Khadija, vestida amb un xandall blanc, encara no ha recollit les malles, que ha deixat escampades pel recambró on es canvien. Davant d’un mirall, es treu les agulles que li aguanten el monyo.
—Aquí és diferent, Arnaut. Aquí no en tenen prou amb les nostres acrobàcies. Volen els nostres cossos.
L’Arnaut tanca l’armariet, es corda les vambes.
—No tothom és així. T’has fixat en aquella dona que estava sola en una taula? —diu.
—A cada viatge hi ha algú que és diferent.
Després d’una pausa, neguitosa, la Khadija s’abraça al tronc musculós de l’Arnaut i li repenja el cap a l’esquena.
*
Durant els dies següents, la Susan, que viatja sola, no deixa d’estar acompanyada. Generalment són homes els qui intenten que vagi amb ells a la sala de ball de la coberta menys dos o al gimnàs, a la piscina, a la coberta d’observació o al karaoke. El sopar amb el senyor Moore a l’Asian Deli, el millor restaurant de bord, acaba amb una breu discussió pel fet que l’endemà ella ja ha quedat per passar el matí amb un noi de Toronto força més jove, un artista que vol menjar-se el món i amb qui té la intenció d’anar a dinar, i per sopar té una altra cita amb un francès que dirigeix una revista de temes científics.
—Jo també viatjo sol, Susan —diu el Moore—. Em pensava que ens faríem companyia!
—Estar amb tu és molt agradable —com té el costum de fer, la Susan respon amb una cortesia gairebé aristocràtica—, però no he vingut a aquest creuer per fer companyia a ningú.
—Per què vas acceptar sopar amb mi? I per què acceptes la companyia de tots aquests homes? Em pensava que jo t’agradava!
—Oh, sisplau… no et posis gelós. —El seu to ara és més condescendent que no pas amable, com si parlés amb un nebot consentit—. No m’he compromès a res amb tu. Només tinc ganes de passar l’estona abans això s’acabi.
—Que s’acabi? —repeteix ell, alarmat perquè de sobte té por que no el vulgui tornar a veure.
Ella el mira amb tendresa. Estira el braç per damunt la taula i li posa la mà a l’espatlla, un gest que tant serveix per consolar-lo com per marcar una distància que no vol que s’escurci. Gairebé desesperat ell hi torna: demà passat, potser?
Però l’endemà passat serà el dia que el Last Ocean Dream farà escala a Provinèdiya, a Rússia, i els navegants del creuer baixaran tots a caçar fotos per compartir a les xarxes. Serà una activitat entretinguda, es passejaran pel port, per entre els ferrenys blocs habitacionals a prova de tempestes àrtiques, els portaran per grups a conèixer danses indígenes i, amb Zodiacs, a fotografiar morses i lleons marins. Demà passat no pot ser, cavaller meu, vaig quedar que hi aniria amb una parella de Barcelona. El senyor Moore es dona per vençut. Ja ens tornarem a veure, suposo.
Ella serra els llavis. No diu ni pot ser, ni res. No vol generar expectatives ni que la trobin a faltar. Però està tranquil·la: sap que el senyor Moore es mostra melós i sensible, però té ànima d’aventurer.
*
L’escala a Providèniya serà decebedora; una ciutat massa avesada a la solitud, massa provinciana en comparació amb l’ambient del creuer, però tot i així el Daniel i la Clara es deixaran endur per l’entusiasme dels conqueridors i mantindran l’optimisme del primer dia. Es mereixen el millor i no pararan de fer fotos. A més, necessiten aquestes fotos si no volen haver d’afegir un munt de diners al final del viatge; el deute augmenta sense parar; les hores de lleure a bord del creuer no són regalades i tots els altres passatgers els porten molt d’avantatge. Per això s’admiren quan es troben al pont de desembarcament amb la Susan i s’adonen que no duu càmeres de fotos, ni teleobjectius, ni tan sols mòbil. Es pensaven que li agradava la fotografia, diuen, i ella respon sòbria i amable, com sempre, que sí, que li agrada, però que no en faria res, de les fotos que pogués fer. Continua tenint aquella mirada discreta i inexpressiva de quan l’havien coneguda al bufet de proa, una mena de boira als ulls que es mal interpreta amb facilitat: no necessita res, ni desitja res, ni demana res de res. A ningú.
—Si vols, et podem passar les nostres fotos quan acabem. Ens dones la teva adreça de correu… —fa el Daniel.
—Potser sí.
—Diuen que hi ha animals. I que els habitants Providèniya són molt pintorescos.
La fascinació que sent la Clara per aquesta dona no para de créixer. No en saben gaires coses, d’ella: ve de Nova York, on regentava una botiga de roba; té un exmarit i un fill que paga una hipoteca a Califòrnia. Els ha dit que li agrada la fotografia i havien entès que ella també en faria, però finalment no sembla que hi estigui interessada. Sempre està envoltada de gent: els homes li fan tota mena de proposicions i ella els deixa fer. No es veu que això la molesti ni tampoc que s’hi recreï. No és seductora ni diries que busca companyia, i tanmateix no la refusa. Són els altres que volen estar amb ella. Portar-la com un trofeu, com un vestit nou i exclusiu. Ella mateixa, la Clara, pensa que li agradaria passar més estona amb la Susan: li preguntaria més coses de la seva vida, on ha viatjat —ha estat mai a Barcelona?—, quins llibres llegeix, t’agrada ballar, anar al cine, mirar sèries… t’agraden les dones? Però, en això, és el Daniel qui porta la iniciativa, ell qui tota l’estona li està fent tota mena de preguntes. La Clara sovint es limita a observar com ella contesta amb paciència, educadament, com se li perd la mirada. A ell, aquest comportament li deu semblar misteriós. Potser li agrada, la Susan. Potser encara no n’és conscient, però durant tota l’estona que han estat passejant per Providèniya, quan han agafat la Zodiac, a l’hora dels àpats, a cada passa, ha estat més pendent de la Susan que no pas d’ella. I no n’ha tret res. No en sap gran cosa més que abans (sí, la Susan ha estat a Barcelona, però massa poc temps per haver descobert res que no es pugui saber mirant a internet), i no ha volgut acompanyar-los a prendre l’última copa, de nou al vaixell, després d’aquest dia tan intens. Però el Daniel és així, i aquest viatge li ha despertat un instint que a ella se li fa estrany després de tant de temps de conviure. Actua com un predador perseguint una presa que corre un pam davant del nas i que encara se li escapa. Està feliç però inquiet. Potser és que ara que viu el somni que tant ha desitjat, ja no sap el que busca. Sembla que vulgui guanyar una cursa que ningú no ha dit ni quan havia començat ni quan ni on s’acaba. Ni quin és el premi.
No està enfadada amb la Susan.
*
Abans de creuar l’estret de Bering, des de la coberta d’observació poden fotografiar un parell de balenes grises. És poc, però suficient perquè sembli que el viatge val la pena. Les xarxes hi reaccionen, el Daniel i la Clara van acumulant punts de promoció. A mesura que fendeixen l’oceà cap al nord, a bord es va imposant una rutina que consisteix a recórrer les sales plenes de butaques, les cobertes i els espais d’oci. Els passatgers busquen altres passatgers amb qui intercanviar coneixements sobre les primeres exploracions àrtiques, savis costums dels pobles indígenes d’aquelles latituds, perfils d’Instagram amb les fotos més espectaculars i un gran nombre de seguidors. S’encomana una mena de febre per seduir els altres a base de mostrar l’empremta que cadascú deixa al món, tant si és un món de fantasia com el del senyor Moore, o tremolós com el del Daniel i la Clara, o llampant, o sorrut.
L’experiència definitiva sempre és un tros més endavant. El Last Ocean Dream ha posat proa a l’oceà Àrtic; vorejaran l’illa de Wrangel, on tornaran a sortir amb les Zodiacs i podran jugar a descobrir i omplir les xarxes del paisatge i la fauna d’una de les regions més extremes del planeta. La sauna i els massatgistes del creuer et deixen com nova! (Cinc emoticones d’aplaudiments.) Els còctels, una passada! Es nota que el bàrman és americà i no rus! Etcètera. I per fi, un vespre blanc, la Clara, que torna sola de fer una copa, ensopega amb la Susan vora les finestres de la coberta panoràmica. Se li atansa, té ganes de parlar amb ella a soles, vol que li reveli aquell secret que persegueixen tots els homes del creuer: què hi fa, a bord?, què espera? Com és habitual, la Susan la saludarà amb educació i hi mantindrà una conversa —breu—, però no abandonarà aquella vaguetat tan enigmàtica seva, ni mostrarà, tampoc, cap interès real per ella.
—Feia molt temps que el Daniel i jo volíem fer aquest viatge…
—Ahà.
—… i ara és com si… No sé com dir-ho. Com si de cop i volta no ens coneguéssim.
—Suposo que són coses que passen, Clara.
—Tu estàs bé?
—Què vols dir?
—Aquí, en aquest vaixell.
La Susan té una expressió buida.
—No se m’acut cap altre lloc on pogués estar.
I la Clara hi insisteix:
—Què hi hem vingut a fer?
—Vols dir nosaltres? No crec que hàgim vingut pel mateix, estimada.
Totes dues miren enllà de la finestra.
—No ho entenc —fa la Clara al capdavall—. Venim fins aquí on no hi ha res, aviat només trobarem gel. Hem deixat enrere unes costes no no hi havia ningú, enlloc no hi ha res que ens esperi. Doncs què…?
La Susan tanca la conversa:
—Espero que ho descobreixis.
*
La Susan va acomplir el seu designi la segona setmana d’agost. Després de sis dies de navegació, quan la majoria d’homes es pensaven que estaven obrint una bretxa en el seu cor nevat, la Susan va deixar una nota manuscrita a la tauleta de nit de la seva cambra i es va acomiadar del món. A la nota, no hi aclaria gran cosa; demanava perdó per si algú s’havia sentit ofès i mirava de justificar-se. No devia estar prou atenta, o no en tenia prou ganes. Probablement havia pujat a bord amb la intenció d’estar sola i concentrar-se en el seu propi gest, que potser no s’havia acabat de creure fins al darrer minut. Hi devia haver rumiat molt, amb la panxa, amb els nervis, però sembla evident que ja abans d’embarcar-se, quan havia comprat el bitllet, devia tenir la imatge nítida d’un final que no es veia capaç d’evitar. Va saltar per la borda quan el Last Ocean Dream s’aproximava al que queda del casquet polar a l’estiu septentrional. Tot era clar, ningú no havia vist les ombres de la nit des d’abans d’embarcar-se. El Daniel i la Clara feia més d’una setmana que no descansaven bé. Suposaven que devia ser al matí quan van descórrer la cortina de la cambra i la llum esblanqueïda que tenyia totes les hores del dia va acabar d’escampar-se per sobre del llit king size —massa gros per a una cambra tan petita!— i dels seus cossos desassossegats. Van saber la notícia quan van arribar al menjador de popa. El senyor Moore, el jove artista de Toronto i l’editor francès tenien les faccions desencaixades. Al Daniel, per moments, també se li crispava l’expressió. La Clara aquest cop tampoc no es va enfadar amb la Susan.
*
—Tenies raó, Arnaut. Aquella dona era diferent de tots.
—Vés a saber —va contestar l’Arnaut.
*
L’endemà del suïcidi de la Susan, la megafonia del vaixell va anunciar que s’acostaven a una gran paret de gel. Trobar-s’hi al davant tallava la respiració: era una muralla que s’alçava molt per damunt de l’antena més alta del creuer i que, en aquell indret de cel tan baix, feia tot l’efecte de ser la paret del final d’un llarg passadís, el cul de sac del laberint, el fons de la cambra frigorífica de la carnisseria de la cantonada, un cop deixades enrere les carcasses dels bòvids morts, esbudellats i decapitats. Anar més enllà ja no es podia.
Va ser amb un so sec que el gel va començar a esberlar-se i a caure daltabaix a trossos gegants. S’enfonsaven, en sortien a la superfície, al cap d’una estona, surant, fragments punxeguts. Això sí que estava a l’alçada de les expectatives, fins i tot les superava! El vaixell va començar a bellugar-se a mesura que li arribaven les ones de la demolició. Malgrat la impressió i el torbament, els aplaudiments varen ser unànimes. Quin espectacle! Més fotos, més vídeos, més comentaris a la xarxa.
El programa d’activitats del dia estava farcit de sorpreses.
I el millor de tot, Clara, és que encara tenim una ampolla de xampany a la nevera.