Lluís Calvo

lluiscalvo

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) ha publicat vint-i-quatre llibres de poesia, entre els quals La llunyania (1993), L’estret de Bering (1997), Omissió (2001), El buit i la medusa (2002), La tirania del discurs (2003), Andròmeda espiral (2005), Al ras (2007), Cent mil déus en un cau fosc (2008), Col·lisions (2009), Estiula (2011), Llegat rebel (2013), Selvàtica (2015), Talismà (2017), Llum a l’arsenal (2017), antologia que aplega cent poemes des de l’any 1987 fins al 2017, Ancestral (2019) i L’espai profund (2020). S’han traduït poemes seus al castellà, a l’anglès, a l’italià, al francès, al portuguès i al polonès, i ha estat antologat en més de vint publicacions, nacionals i internacionals. Ha publicat quatre assaigs: Les interpretacions (2006), Baules i llenguatges (2011), El Meridià de París (2016) i L’infiltrat (2019). També és autor de quatre novel·les, entre les quals Aconitum (1999) i L’endemà de tot (2014). Ha exercit també la crítica literària, amb nombrosos articles sobre literatura i pensament, publicats en revistes i obres col·lectives. Entre els premis que ha rebut destaquen l’Amadeu Oller, Miquel de Palol, Ciutat de Palma, Maria Mercè Marçal, els Jocs Florals de Barcelona, el Vicent Andrés Estellés (premis Octubre), el Rosa Leveroni, el premi de la crítica Serra d’Or, el Quima Jaume de reconeixement a la trajectòria literària i el Carles Riba per L’espai profund.

 

Carles Bosch de la Trinxeria:
la petja d’un narrador pirinenc

Carles Bosch de la Trinxeria és un autor nascut el 1831 a Prats de Molló, a la Catalunya Nord, fill d’una família acomodada, amb propietats al Vallespir i a l’Empordà. Ser un autor de la Catalunya Nord sol implicar, dissortadament, un plus de desconeixement per part del lector, tot i que Carles Bosch de la Trinxeria anava i venia ben sovint d’una banda a l’altra de la frontera (la seva primera dona era de l’Alt Empordà i la segona del Gironès) i es relacionava amb la intel·lectualitat del moment. De fet fixà el seu centre d’operacions a La Jonquera, on morí l’any 1897.

Una segona particularitat: Bosch de la Trinxeria és conegut, sobretot, per la novel·la L’hereu Noradell, publicada el 1889 i difosa de nou l’any 1979 dins de «Les millors obres de la literatura catalana» (els famosos llibres grocs), amb un pròleg de Jordi Castellanos. Tanmateix l’obra de Bosch de la Trinxeria abasta diversos títols, com ara Records d’un excursionista (el seu llibre més cèlebre en vida), Pla i muntanya, De ma collita, Montalba, L’hereu Subirà i Lena, entre d’altres.

Un altre tret que singularitza Bosch de la Trinxeria és la seva afició a l’excursionisme, les descripcions del món natural, les caminades –que després aprofitaria en els seus escrits– i l’amor cap al Pirineu. Aquest últim tret el situa dins del corrent pirenaic de la literatura catalana, amb noms com Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Estanislau Torres, Marià Vayreda, Maria Barbal, Pep Coll, Josep Maria Espinàs, Jaume Massó i Torrents, Víctor Balaguer o Cèsar August Torras, entre molts d’altres. El nostre autor es mou en el terreny del ruralisme, el qual té una llarga tradició en la nostra literatura, i també en l’observació del medi natural i de les persones que hi viuen, tot d’acord amb els pressupòsits de la Renaixença, però en el llindar amb el Modernisme, i amb la influència, com a rerefons, del realisme i de la novel·lística de Balzac.

La terra, la ruralitat i el retrat dels personatges que hi viuen són, així doncs, alguns dels trets que caracteritzen la producció literària de l’autor. En el pròleg de L’hereu Noradell, Bosch de la Trinxeria sosté que «de totes les composicions literàries la novel·la és la més aprofitosa per a nostra instrucció. És una forma viventa afegida a les lliçons del filòsof i del moralista». Més endavant, en el mateix text, reconeix que «l’entrebanc que dificulta la composició de la novel·la catalana moderna», no és cap altre que la llengua, tot i que reconeix que ella no en té pas la culpa, sinó nosaltres, ja que «durant més de cent anys l’hem deixada arraconada, del tot oblidada». I matisa tot seguit: «parlo de la llengua literària, ja que no hem deixat mai de parlar català». Bosch de la Trinxeria és plenament conscient que tot i que la gent parli el seu «català vulgar», cal bastir una llengua literària poderosa.

I anem, ara sí, a l’obra d’on procedeix el conte que us proposo: Visions del Pirineu, un petit volum, editat dins la Col·lecció Popular Barcino, l’any 1953. Joan Triadú va fer la selecció, la introducció i les notes del llibre, el qual va aparèixer molt després de la mort de l’escriptor. Cal dir, d’entrada, que el volum aplega cinc narracions que tenen com a denominador comú el fet d’estar ubicades a la serralada pirinenca (el mateix any es repetí l’operació amb Visions de l’Empordà, centrat en aquesta comarca). Les narracions procedeixen de Records d’un excursionista, Pla i muntanya i De ma collita. El conte que us presento, «Records pirinaics», que duu el subtítol “Un enterrament”, pertany justament a l’obra De ma collita, i està dedicat al seu amic Josep Massó Torrents, autor de l’excel·lent Croquis pirinencs, publicat per Editorial Selecta el 1896, tot i que el 1947 se’n féu la quarta edició.

De les narracions, Joan Triadú ens diu que «en aquestes obres l’artifici és mínim: una plasticitat primitiva feta de rudesa, substitueix –i amb quin avantatge!– les ingenuïtats i el sentimentalisme de les obres més ambicioses i de pretensió clarament literària». I en un altre punt argüeix, de manera convincent, que «no solament no hi ha, en general, artifici en la seva prosa, sinó que tots elements són vitals. Sense el precedent de la seva vida, Bosch de la Trinxeria no hauria pogut escriure ni una ratlla».

La narració de Bosch de la Trinxeria se centra en la mort de l’àvia del mas Roure, la Marguerida, explicada a través d’un llenguatge ric i ple de dinamisme. L’escena té lloc al peu del Costabona, amunt del poblet d’Espinavell, a la vall de Camprodon (tanmateix no he pogut situar cap mas del Roure a la zona descrita per l’escriptor; és possible, però, que el situés, imaginàriament, a l’àrea compresa entre Siern i la Gresa, Ritort amunt i al peu del Costabona). El text, a més, està amarat de l’humor gruixut propi de les contrades pirinenques, especialment del sector comprès entre el Ripollès, la Garrotxa i el Vallespir. No és difícil, si es vol, veure-hi algun paral·lelisme amb la prosa de de Marià Vayreda, Joaquim Ruyra o de Raimon Casellas. La narració s’esdevé en ple hivern, als volts de Nadal, enmig del torb. El problema ve a l’hora transportar el cadàver enmig de quatre pams de neu. Tot un repte.

Pel que fa a la llengua destaca l’ús d’alguns mots com canoca, xerada, boer, beurall, cotoliva o cletxes, així com la forma irà (ben viva encara a la vall de Camprodon) o som (primera persona del present d’indicatiu del verb ésser). En resum: «Records pirinaics» és una bona porta d’entrada a l’obra de Carles Bosch de la Trinxeria, un autor que paga la pena de descobrir i que és una baula ineludible en el camí que va de la Renaixença al Modernisme.

RECORDS PIRINAICS

Un enterrament

Ha mort l’àvia del mas Roure, la Marguerida. Tan ferrenya com era! ¡Tan bé que portava els seus setanta anys! Mai no parava; assentada sobre un escambell a la vora del foc de la llar, tot filant o fent mitja, cuidava de fer bullir el perol del beurall dels porcs: era la seva feina privilegiada.

Quan el sol de primavera venia a reanimar la masia somorta pel llarg hivernàs de neus i glaçades, feia com la cotoliva: asseguda al pedrís de la porta forana, al repetell del sol, refilava amb veu tremolosa, una cançoneta del temps de son fadrinatge. Seca, pergaminada, escardalenca, els dies de missa baixava amb la Tinó, sa néta, a la parròquia, Espinavell, amb les seves curtes faldilles blaves de sarguill, la caputxa blanca de baieta, dreta, trempada com un gínjol. Vistes de part de darrera, semblaven mare i filla.

Pobra Marguerida! La seva mort ha estat sobtada; no ha gens malaltejat.

El dia abans filava a la cort dels bous. Al vespre, per sopar, es féu una sopa bullida de pa de sègol i fajol; se la menjà amb prou gana, però se n’anà al llit més d’hora que de costum, perquè deia que tenia fred, i enlloc no trobava on escalfar-se, ni amb la suau temperatura de la cort dels bous.

No era d’estranyar que tingués fred, vella com era; havia caigut una nevada de quatre pams, i les agulles de gebre que penjaven del teulat de lloses semblaven ciris del monument. Havien de fer fondre el gel per tenir aigua potable, perquè tot era glaçat i sepultat de neu.

Es feia dormir amb ella sa néta, la Tinó, joveneta de dotze anys, per calentar el seu cos sempre arraulit de fred. Aquella nit s’havia deixat de nevar; bufava la tramuntana, escombrant la neu dels rasos, enlairant la polseguera del torb, que es ficava per les cletxes dels batents del finestró i les goteres del teulat, de manera que dins la cambra, i a sobre el llit on dormien l’àvia i sa néta, hi havia a la matinada quatre travessos de dit de neu. La Tinó, malgrat l’ardentor del seu cos jovenívol, tremolava de fred, i, com més s’arrimava a la seva àvia, més fredor tenia. A trenc d’alba s’aixecà petant-li les dents, tremolant com una fulla. ¡Com s’havia de calentar amb la seva àvia, si aquesta feia més de quatre hores que s’havia mort! Era freda i rígida. Quina mort més sobtada! Pot haver estat de congestió cerebral i fulminant.

La mort de l’àvia Marguerida succeí als entorns de Nadal. Havia fet dies serens, de fortes glaçades; les quatre vaques i l’escamot d’ovelles n’aprofitaven per anar a pasturar la poca herba que trobaven al peu dels marges, a recés del vent geliu. El pàl·lid sol del dia, sense escalf, donava animació a la masia del Roure. L’Andreu, el masover, i sa muller, la Mònica, amb llur filla Tinó, tractaven d’anar a Camprodon a missa de mitjanit, aprofitant un formós clar de lluna. Fins l’àvia també hi havia d’anar. Pobra àvia! No es pensava pas que la mort li vingués tan aviat. ¡Quin trastorn a la casa! A més de l’aflicció que embragava son fill Andreu, sa nora i sa néta, s’havia d’afegir la dificultat en què es trobaven per fer-li dir el bé i donar-li sepultura sagrada.

El mas del Roure és un dels masos de l’alta muntanya de més elevació de la comarca del Ritort, a una hora més amunt d’Espinavell, sobre la falda de la serra que baixa de Costabona i separa la conca del Ritort de la del Ter, un dels masos el producte dels quals consisteix en bestiar de llana i boví. Produeix sègol, fajol, trumfes, i a les feixes de baix, al torrent, blat de moro, no gaire. A l’estiu hi fa de bon estar per les regalades i abundoses fonts que el rodegen; mes a l’hivern, tan llarg i fred, hom es demana com aquells pagesos hi poden viure, sense arbrat, sense llenya per a escalfar-se. Cremen canoques de blatdemoro i alguna ginesta; a l’estiu van a dues hores lluny, a les pinedes de Setcases, a cercar feixos de llenya per a escalfar el forn, i teia per a la llumenària. ¡Si encara hi hagués bones portes i finestres amb vidres! Això pla! Les finestres, o millor finestrons, es tanquen amb batents esquerdats, mig consumits, afermats per una barra de pi. ¿I el teulat de lloses?… Són tantes les escletxes i goteres, que a la nit, quan estan ajaguts al llit, veuen arrelluir les estrelles. A l’hivern, quan fa torb, la gent es desperta amb un pam de neu sobre el llit. Tenen ventura de la cort dels bous per a calentar-se; el baf tebi i saludable del bestiar els dóna temperatura suau. Tothom s’hi recull; els homes hi fan esclops, asclen llenya; les dones hi filen i fan mitja.

La cuina seria resguardada si cremessin llenya a la llar; però la xerada que fan de brancs de ginesta i canoques de blatdemoro dóna poc escalf; tot just fa arrencar el bull a l’olla de cols i trumfes. El fum que s’hi fa passa més pel finestró que per la xemeneia; una capa de sutge envernissa el sostre i tapa hermèticament les seves escletxes, formant estalactites lluentes.

Els pagesos, acostumats de petits al rigor dels hiverns polars d’aquelles muntanyes, es burlen del fred, encara que el termòmetre marqui vint graus sota zero. Però del que no es burlen és de la neu, llur terrible enemiga, que els obliga, a ells i al bestiar, a estar tancats a casa durant llargues temporades. Si la nevada comença a caure el desembre, com que els dies curtegen i el sol no té força per a fondre-la, tenen d’esperar que els dies s’allarguin perquè vingui el desglaç.

En això de fer donar sepultura sagrada a l’àvia Marguerida del mas del Roure, no hi calia pensar. Quatre pams de neu!… ¿Qui s’arriscava a fer una hora de camí per anar a Espinavell a avisar mossèn Benet, el senyor rector? Hi havia pena de la vida. Però, per altra part, no es podia guardar tampoc la difunta molts dies per molt que la fred detingués la seva descomposició. Tampoc no havien trobat cap fustatge a propòsit per a fer-li el taüt.

Pobra àvia! La tenien ajaguda sobre el llit, les barres lligades amb un mocador; la creu de fusta de l’espona del llit de la seva cambra, posada sobre el pit; porta i finestró oberts, perquè entrés l’alenada glacial de la neu. Embolicada dins un llençol, era tota enrampada, enterca; semblava una mòmia gelada. Cada vespre la seva família i el servei de la masia resaven el rosari a la cort dels bous, per l’ànima de la difunta.

Al cap de cinc dies, el semblà que tufejava. Si l’haguessin enterrada de nou l’haurien conservada molt més temps, mes no ho feren perquè haurien cregut profanar-la. Llavors resolgueren de portar-la a la parròquia, per donar-li terra sagrada. Aprofitaren una nit que la neu era ben gelada, per poder-la portar sense risc d’enfondir-se. L’Andreu es carregà a coll el cos de sa mare, embolicat amb el llençol. No pesava gaire, pobra àvia!… Si era tan seca!

Sortirien tots del mas. Quim enterro més lúgubre! L’Andreu, amb el cos de sa mare, passa davant; porta un llarg garrot a la mà dreta; el braç esquerre, reblincat, sostenint la difunta lligada sobre les seves espatlles. Darrera d’ell, la Mònica i la Tinó, el boer, el pastor i la porquera. Cel serè, estrellat; les estrelles denoten per llur lluentor el gran fred que fa. La gruixuda capa de quatre pams de neu que cobreix la terra, és dura com un roc; sense el garrot que tots porten i els peus calçats d’esclops ferrats de claus puntuts, en baixar per aquells rostos, no s’haguessin pogut aguantar.

Començava a fer-se dia quan arribaren a la parròquia. Un silenci sepulcral embolcallava el poble mig enterrat de neu. No s’hi veia cap llum; no es sentia lladrar cap gos; cap xemeneia no fumava.

L’Andreu deposà sa mare sobre el pedrís de davant la porta de la rectoria. Trucà. Tot seguit sentiren els lladrucs d’un gos. S’entreobrí una finestra; aparegué un cap cofat de barretina blanca.

—Què hi ha? Què voleu? Qui seu?

—Mossèn Benet, som els del mas Roure que venim per enterrar l’àvia, morta fa cinc dies.

—Bé… Ja va!

Baixà mossèn Benet a obrir la porta del carrer. Els féu entrar, dient a l’Andreu:

—Mes, sant home!, ¿com vols, amb un temps tan esgarrifós, que vagi al mas Roure?… ¿I com s’ha mort, la pobra Marguerida?

—L’hem trobada morta al llit.

—Pobra dona!… sense sagraments… ¡Déu l’hagi perdonada! Però, ja ho veieu: m’és del tot impossible pujar al mas; baixeu-la i li donarem terra sagrada.

—Ja l’hem baixada. La tenim aquí fora, sobre el pedrís, embolicada amb un llençol; no teníem cap post per a fer-li el taüt. I com que fa dies que s’ha mort, no la podem tenir més a casa; la fred ens l’havia conservada fins ara.

—Ai, pobra gent!, que en seu de plànyer! Entreu el cos a l’entrada; pugeu a la cuina, farem foc i us escalfareu. Tu, Andreu, vés avisar el fuster que li faci tot seguit el taüt. Mentrestant menjareu un bocí, i l’escolarà irà a tocar a morts. A les set li diré la missa en sufragi de la seva ànima; i quan aquest temps rigorós s’hagi esbargit, li celebrarem els funerals, a fi que puguin assistir-hi parents i amics. Ara la portarem al cementiri, i si la neu és massa gebrada per a fer-li el clot, s’hi tirarà un perolat d’aigua bullenta per fondre-la i desglaçar la terra.

Quan el fuster portà el taüt per ficar-la i clavar-la, trobà l’àvia del mas Roure desembolicada del seu llençol, assentada sobre el pedrís de l’entrada, plena de vida, tota reviscolada, dient al fuster que avisés a sa nora, que tenia gana, i que li fes una sopa bullida per a rescalfar-se.

—On és el cos que s’ha de clavar? —li demanà el fuster.

—No sé què em demaneu. Al mas no s’ha mort ningú, que jo sàpiga.

—M’han dit que s’havia mort l’àvia.

—Ah, pavana!, més que pavana! ¡Us ho han fet creure! No són avui els sants Innocents? L’àvia som jo.

—Ai, votua!…—. I se’n pujà a dalt a demanar explicacions.

Baixaren mossèn Benet, l’Andreu, la Mònica, la Tinó i l’altra gent de la masia. Tota l’entrada de la rectoria plena de gentada del poble preguntant què passava: si s’havia mort la majordona; si mossèn Benet l’havia ressuscitada amb fregues de ruda al clatell; tots dient cadascú la seva, sense poder-ne treure l’aigua clara; la Marguerida, creient-se al mas, demanat sopes bullides, que tenia fam.

Mossèn Benet, en veure-la tan trempada, donà gràcies a Déu, explicant a la gent el fet singular i natural que acabava de passar.

La mort aparent de l’àvia del mas Roure no era més que un estat catalèptic comatós, degut al fred de vint graus sota zero. La calentor de la rectoria la reanimà. Pobra àvia! Havia fet com la marmota; i poc se’n mancà que no l’enterressin viva.

Les ploralles dels del mas Roure es tornaren rialles. Assistiren tots a la missa que mossèn Benet celebrà en acció de gràcies.

A les nou, com que la neu era encara ben gelada, s’entornaren al mas junt amb l’àvia, la qual, en arribar, es menjà tres plats d’escudella, de tanta gana que tenia.

© Foto de l’autor: Carles Mercader