Cristina Garcia

CristinaGarcia

 

Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975) viu, treballa i escriu a Girona. L’any 2014 va guanyar el Premi Literari Ciutat de Badalona amb el recull de contes Silenci a taula. Pensar en aquest premi la fa feliç perquè també el van guanyar, en el seu moment, autors que admira com Manuel Baixauli o Francesc Serés. Durant aquest temps ha continuat escrivint contes i ha flirtejat amb la dramatúrgia i amb la traducció. Creu (potser des de fa massa temps) que li falta poc per acabar la seva primera novel·la.

El pont Morandi

«Mille metri di cemento armato e d’asfalto che,
oltre al corso d’acqua,
scavalcano senza troppi indugi abitazioni,
fabbriche, ferrovia e strade.»
Roberto Saba sobre el projecte fotogràfic Not over my backyard

El pont ha caigut. S’ha partit en dos. Els que no han quedat ni d’una banda ni de l’altra han mort. El pont s’ha ensorrat per culpa d’un llamp, del ciment barat, de la deformació viscosa, de la indolència. Era un pont massa tronat, ara és una muntanya escarpada. Demà passat alguns familiars boicotejaran el funeral oficial. Serà en una cerimònia en un parc d’exposicions. Tèbia i blanca. Una formalitat. Després s’aprovarà un decret d’urgència i durant unes hores les llums del coliseus s’apagaran.

Hem creuat el pont abans del col·lapse. Mitja hora, o potser menys: els nervis ens esbotzen els càlculs. Aleshores hem sobreviscut, diem. Aleshores potser sí. Alguns amics ens truquen. A tots els repetim que hem tingut molta sort. Estem tan contents d’estar vius. En contra dels nostres principis, evoquem fórmules i frases fetes: Hem tornat a néixer, La fortuna acompanya els millors, Tot va bé si acaba bé. No podem evitar sentir-nos incòmodes. A vegades és preferible no existir que caure en alguns llocs comuns.

Continuem el nostre viatge. La inèrcia és el millor salconduit. Dinem en un restaurant a peu de carretera. Les estovalles són impermeables. La majoria dels clients són russos. La bresaola no és tendra. La masteguem com qui mastega una llarga rancúnia, cecs, morosos, amb els queixals plens de saliva. Potser el problema, diem, no és la bresaola i el que ens costa deglutir és la proximitat de la tragèdia. La fogositat de la tragèdia. L’índex arbitrari de la tragèdia.

Hem sobreviscut, sil·labegem, però ens sentim més aviat uns reus a posterioritat, uns quasimorts. Com hauríem de comportar-nos, si pensem que ara mateix podríem ser recobriment de la ferralla? Res no se sosté i al mateix temps tot continua. L’eix de la carretera. Els panells direccionals. Les benzineres. Els cafès. La vacuïtat. L’absurd. Mirem els nostres fills, que dormen a la part del darrere del cotxe, la música neta, la llum a favor. Els mirem a ells, que actuen com si les catàstrofes fossin ahistòriques, amb el cos desplomat i les mans obertes.

No aconseguim fer-nos fotografies a la ciutat obliqua. Hi ha tants turistes com als vestíbuls de l’infern. Al final decidim saltar cadenes, trepitjar gespa que no es pot trepitjar, obrir portes que no es poden obrir. Ens fotografiem en llocs prohibits. En llocs restringits. Caminem per sales buides. Fem com els esquius, que sempre busquen la manera d’estar sols entre la gent. Conviuen només amb el desig singular d’aïllar-se. No suporten sentir-se ordinaris. Distorsionen els altres. A nosaltres ens atrau aquest rigor. El que sempre et porta a buscar un enquadrament. Aquell que et fa semblar un escollit.

La primera nit no podem dormir. La primera nit és com un pou. Ens imaginem que caiem al Polcevera o potser sobre uns magatzems. Caiem junts, amb insistència, enmig d’un èxtasi. Mentre davallem —la boira, noranta metres d’altura, tirants d’acer sense tracció ni compressió—, tenim temps d’elaborar una teoria provisional que apunta que al matí hem desaparegut al viaducte estroncat i que ara només somiem les ficcions dels inexistents. L’endemà portem el recel imprès a la cara.

Ara tots els entrecreuaments ens semblen complicats i letals. Tots els paisatges a punt de fracturar-se. Calamitat de país, que no cuida les persones, que no avalua els riscos, que es deprava i expira, que ens abandona a mercè del destí. Odiem tots els mesos d’agost i especialment aquest, perquè per fora semblem grans, però per dins som ridículs. Un tòrax asfixiant. Uns òrgans mínims. Per això viatgem cada estiu. Perquè ens fem angúnia. Ens mentim tota l’estona.

Mirem com al diari s’actualitza el nombre de víctimes. No ens interessa tant el relat lingüístic de la caiguda, sinó la corporeïtat tipogràfica d’allò que s’ha trencat. Pare, mare, fill, germà, germana, amiga. Ens busquem dins de la llista infernal amb la mateixa morbositat amb què ens lliurem al descrèdit o a la mandra. Més tard ens indignem amb la polèmica sobre el mal estat del pont. Per què hauríem de pagar nosaltres per l’avarícia, la immundícia, el vici dels altres? Totes les queixes d’aquest segle ens semblen un fracàs d’enginyeria. Potser no volem assumir la responsabilitat de la supervivència. Ens sentim desbordats, com quan volem parlar d’Homer i no podem.

El pont estava malalt. Vosaltres esteu malalts. Nosaltres estem malalts.

Enviem postals de llocs que visitem, postals ofegades, obtuses, postals d’arquitectura sacra, d’agulles bigarrades, postals que no volem enviar. No sabem per què ho fem. La calor ens converteix en persones més abatudes. Ens fem preguntes que trigarem una eternitat a respondre’ns. No som capaços de sostenir una copa de vidre. No som capaços de sostenir un pensament llarg. Un pensament dodecasíl·lab. Ens movem fatigats. Com si només una part de nosaltres obeís i l’altra s’hagués dissolt entre la runa del pont Morandi.

Havíem dit que aniríem a l’oest, però al final anem cap a l’est. Decidim que virem i virem. Fins i tot les joguines del demiürg poden decidir de sobte anar cap a l’est. Canviar el rumb. Rebentar-ho tot. És inútil fer-se preguntes. En quin moment neix el dolor. Què faríem diferent. La santíssima culpabilitat. Hem perdut el compte dels quilòmetres. De camí passem el temps inventant històries de metamorfosis fulminants. Tres vegades fòssils. Dues vegades pedres. Una vegada escorça. Cap dels nostres finals ens sembla una vulgaritat.

Quan arribem a la ciutat esquerpa, plorem perquè les petjades dels poetes que ja no escriuen i la fi del món són el mateix. A l’hotel la recepcionista ens fa preguntes. Els noms. Els anys. Les habitacions. Les nostres respostes són confuses. Com si haguéssim començat a patir acúfens. Interferències. Un brunzit de bales dins del cap. La recepcionista insisteix. Desconeix el nostre drama, el deliri miserable que intentem sortejar. Somriu. Somriem: dolços, desolats, flagel·ladors. Amb actitud suplicant demanem que el cuiner ens serveixi alguna cosa per sopar. Encara que sigui massa tard. Encara que sigui un plat fred. Encara que ens hagin expulsat del temps.

El cuiner es planta davant nostre. Pasta o pesce? La mateixa disjuntiva ens sembla insostenible. Pasta o peix. No volem triar. Un dia ens llevem, ens vestim, ens hem fet vells, un pont cau darrere nostre, davant nostre, amb nosaltres. Ens desfoguem amb el cuiner, que no entén res i que es defensa amb un dialecte depauperat. Al final ens serveix vi i ens el bevem tot. Ens serveix el sopar i ens el mengem tot. Aprimem la inquietud. Ens oblidem de devorar-nos.

Més tard sortim al carrer. És gairebé mitjanit i comencem a ser ombres dòcils. A la plaça hi ha una festa. Vius o no, l’alegria és una creu clavada a l’aigua. Quan esclata el castell de focs, l’aire es carrega de pólvora, de llum, d’al·legoria. Nosaltres esperem fins que la plaça es buida. Fins que la plaça és un desert. Una planura.

Aquí respirem.

No podrem tornar per on hem vingut.