Miquel Adam

MiquelAdam

Miquel Adam Rubiralta (Barcelona, 1979) és editor. Va sentir-se un escriptor en temps dels blogs. En va tenir dos, La Segona Perifèria, i L’artista abans conegut com Subal Quinina. De vegades encara actualitza el segon. En aquells temps també va col·laborar amb Paper de vidre. L’any 2015 va publicar el llibre de relats Torero d’hivern (Edicions de 1984).

La pilota bota i bota

La pilota surt desconfinada del terrat. S’enfila traçant una corba parabòlica sinistra com les que surten als diaris i eclipsa el sol d’abril. S’hi està una estona, allà al pic de la corba, i després cau a plom davant dels peus d’un comerciant. Bota i bota la pilota, i tira carrer avall, tira carrer avall.

Del portal en surt un home amb dos sagals que no aixequen un pam de terra. Se’ls veu ansiosos. L’home s’ajup i s’endú un dit als llavis per segellar un secret, els sagals fan que sí amb el cap, l’home estira els braços i els ofereix les mans, els nens s’hi agafen i tiren avall i tiren avall.

La pilota bota i bota, i trenca per Encarnació i el pare i els nens trenquen per Encarnació. Una senyora els barra pas. Du lligada al canell una corretja acabada en gos.

La senyora assenyala primer l’home, després els nens. L’home assenyala primer el gos, després la senyora. Un home de mitjana edat obre la finestra d’un segon i crida. Dues veïnes joves el segueixen des del quart pis del davant i també criden i l’assenyalen. Els nens com serps esporuguides es cargolen als camals de son pare. La pilota bota i bota i trenca Sardenya avall. L’home agafa els nens de les mans i fuig corrent darrere la pilota que bota i bota. La dona borda.

L’home, amb tot això, sent que ha crescut. Com quan travessava el passadís del metro d’Alfons X, i sospitava que feia un parell de pams més dels que no feia, o que tenia els ulls més amunt de les conques, al barret. Era com si tornés a aprendre a caminar, o com si estrenés ulleres de nova graduació. Potser només era una baixada de tensió. Doncs ara igual, excepte que ara sent que creix de veritat. Només girant el cap veu els veïns dels primers pisos fent la seva a dins de casa: ioga, tele, beure, regar plantes, enfilar-se per les parets. Els nens, agafats de les mans, ja no toquen a terra. L’abisme sota els peus els diverteix, pengen i volen com la roba estesa en un dia de vent. Ras i curt, l’home s’ha convertit en un gegant.

Mentrestant, com més alt és el gegant, més assenyalat se sent perquè més difícil és amagar la seva, diguem-ne, dissidència. «Ens arruïnaràs la vida, sortint amb aquestes bombes de rellotgeria vírica!», diuen els balcons i els terrats. «Ets un irresponsable!», «Si no els saps tenir a casa, no have’ls tingut!», «Treu d’aquí aquests vectors de transmissió asimptomàtics!». Les acusacions i les amenaces reverberen pels carrers buits, pels patis interiors, per les avingudes i, carai, fereixen el gegant, que ara porta els sagals un a cada espatlla. I com més ferit, més alt es torna, i més melancòlic també. Mal pare, insolidari, conciutadà pèssim, subjecte incívic. S’atura un moment i pensa: però viam, a qui odia aquesta gent? Els nens! Aquesta gent odia els nens! Diuen que no, que els nens, com els gossos, no són objecte de la seva ira, que són els seus progenitors, els culpables de tot. No have’ls tingut, criden els balcons, les terrasses, les finestres. El gegant es posa els nens a la butxaca de la camisa. S’ajup i amb els dits agafa un cotxe aparcat. Tanca el puny i en fa una bola com de paper de plata que entafora pel marc de la finestra d’una delatora que no para de cridar. El gegant no pensa, no raona. Senzillament, fa. Té l’instint d’un animal. Després agafa un altre cotxe i en fa una nova bola i tapia una altra finestra emprenyadora i una altra, i encara una altra. Alguna d’aquestes boles de llauna s’incendien, i el fum negre s’eleva com una columna salomònica al cel sense màcula de la ciutat. Des de les altures el gegant veu un home encès com una teia que es mou en càmera lenta en un balcó, com si volgués apartar del seu davant una teranyina enganxifosa. Després cau a la calçada, plof, víctima de la inopinada llei de la gravetat. El gegant l’apaga amb el taló de la sabata.

Mentrestant, on ets pilota que bota? El gegant seria només un home i no hauria pas sortit de casa si no fos per tu, pilota que bota. S’hauria quedat tancat a casa com un pare obedient i abnegat i temorós de déus, de sanitaris, de presidents, d’alcaldesses, de llibreters socialistes, d’opinadors histèrics, de capellans, d’experts, de xarlatans, de locutors i locutores, d’escriptors, de líders d’opinió, de filòsofs, d’amos de mascotes, de policies, mossos, tricornis, soldats, delators, de tuitaires indignats, de científics viròlegs, de científics epidemiòlegs, de científics en general, de generals carregats de medalles, de doctors en estadística, de ministres portaveus, de conselleres de Salut, de traficants de morrions, de músics de terrat, d’actors amoïnats, de poetes fotent xapes, de tot anirà bé, d’ERTOS de mitja jornada per causa de força major, de videoconferències, de teleconferències, de radioconferències, de la nova realitat per la qual els avis ja no ens molesten perquè són morts, els nens ja no ens molesten perquè estan calladets a casa, els assalariats ja no ens molesten perquè teleputatreballen mentre teleeduquen els seus fills i reben el menyspreu i les lliçons de tota aquesta colla, però, on ets pilota que bota, on? Al final del carrer Sardenya? Has trencat per Mallorca i has tirat Sant Joan avall? Diagonal enllà?

El gegant mira aquí i allà i no troba enlloc la pilota que bota però sí que veu en el cel immaculat de la ciutat, un núvol d’helicòpters que s’apropen des d’El Prat per liquidar-lo, i la sinistra visió encara el fa créixer un parell o tres de metres. Irritat, llança una cossa contra un edifici d’oficines, que s’esfondra. Irritat, esclafa amb un puny un edifici de delators, que s’esfondra, i com que veu que els nanos tussen, s’allunya d’allà cagant llets i just davant seu, en perfecta formació, els helicòpters disparen projectils que no són més que perdigonades però que resultarien letals per a la mainada. Escombra tanta mosca d’una manotada flàccida i desinteressada de déu de l’Olimp que rebutja l’enèsima copa de nèctar i ambrosia, i sent que s’omple d’una violència infinita que fa que es mossegui el llavi inferior: de veritat no suporta aquesta ciutat ni confinada i ara uns avions estripen el cel i li pentinen les temples. Van carregats de napalm. Fent pinça amb els dits caça un caça al vol, sacseja el caça caçat i un arc de foc gelatinós cobreix una part de la ciutat, i als nens els fa gràcia, així que el gegant pinça un altre avió i el sacseja, i un arc de foc gelatinós cobreix una altra part de la ciutat de delators que és la ciutat de Barcelona, i els plataners es vinclen amb el foc i el vent ardent, i l’aire balla una dansa sinuosa inflamada, i darrere el vel de foc el gegant observa unes ombres informes —«el somni d’una ombra, l’ésser humà»—, que vistes de prop resulten ser gegants i gegantes tan grans com ell mateix, més grans que ell mateix, amb mainada cavalcant-los les gepes, entre els cabells, entaforada a les butxaques, penjant de les orelles, nanos guardats en canaleres de pitrams immensos, tots buscant pilotes que boten i boten, tots amb la voluntat de deixar la ciutat buida d’infants, ciutat indigna de nens i nenes, ciutat indigna del seu xivarri, ciutat indigna de les pilotades a la plaça, indigna dels plors al sorral, de les trifulgues de pati d’escola, d’amors i drogues d’institut, et maleeixo mil cops, puta ciutat de Barcelona, borda terra catalana, maleïda presó d’Espanya; així, centenars, milers de gegants s’obren pas entre muntanyes de runa, cap al mar, on deuen surar tantes pilotes que boten, i l’aigua del port està freda, què volies d’un mes d’abril?, i els gegants i gegantes xapotegen i dibuixen camins de mar i la mainada juga a acariciar els núvols i ningú té cap necessitat de mirar enrere. Caminen i caminen mar endins com abans botava i botava la pilota, primer amb l’aigua als turmells, després amb l’aigua als genolls, cintura, pit. La mar és plana i fumeja com es refreda un plat de caldo en una taula abandonada. Ningú diu res, tothom camina. L’aigua és grisa.

—No crec que trobem mai la pilota, nois. Em sap greu.

—És igual, jugarem amb la imaginació.

Els dofins que els acompanyen desapareixen lents en la boira. El gegant que abans havia estat un home s’atura un moment. Es gira i mig acluca els ulls. El resol encén el cel opac com un focus encén la pantalla de l’estudi d’un fotògraf.

—Veieu la ciutat allà darrere l’horitzó?

Els seus fills, un a cada espatlla, fan visera amb les manetes.

—No.

—Sentiu els crits dels cretins?

—No.

—Jo tampoc.

Continuen caminant.