Marta R. Gustems
Marta R. Gustems (Barcelona, 1976). Després d’una llarga trajectòria com a dissenyadora, el 2013 decideix dedicar-se en exclusiva a la pintura i a la il·lustració. Ha il·lustrat llibre juvenil i adult, àlbums, cobertes i cartells tant en grans grups editorials com en independents. El contacte directe amb els escriptors i el món editorial fa que el seu interès per la literatura que ja era ben viu es multipliqui de manera exponencial. El seu primer poemari A boca de fosc és el dietari d’una noia líquida. Estructuralment funciona talment una novel·la fragmentada. Un viatge iniciàtic, fantàstic i feréstec. Ha sortit publicat en plena primavera pandèmica 2020 per l’editorial Fonoll, amb epíleg de Jaume C. Pons Alorda. El 8 de març d’enguany escriu un text sobre la llibertat íntima i l’Eva Piquer li publica (text i il·lustració) al magazín cultural Catorze. Per Sant Jordi escriu un text sobre la diada confinada i Bernat Puigtobella li publica a Núvol (text i il·lustració). Amb aquest esperit juganer i fantasiós, juntament amb l’escriptor Maiol de Gràcia escriuen una antinovel·la que encara cou i crema, No en cap altre lloc.
Qui
Les nines vam seure al voltant del foc. Ens escalfava els turmells i les galtes. Ens hauríem apropat molt més, però els cabells llargs fins a la cintura intuïen perill. I ens vam quedar a mig metre de distància totes, de les flames i les branques, del cercle de llum que il·luminava aquella petita part del pàrquing abandonat. Dúiem posats abrics i gavanys gruixuts, gorres i bufandes de llana, guants, pantalons de pana amb leotards a sota. Feia fred i més en faria en aquella estona que sabíem ens quedaríem quietes davant la foguera, al costat de les companyes del joc, amb la fosca i buidor absoluta al darrere. Kilòmetres de no res a l’esquena, unes deu passes de ciment i després terra i després negre i després fum. El vapor que ho cobria tot i que no deixava avançar, espès però per sobre de tot, glaçat. El fred et paralitzava si no és que eres l’escollida, llavors hi entraves com si res, com si t’obrissin la porta de casa, com si la veu de la mare cridés a sopar. De vegades et venien moltes ganes de ser amb la mare, perquè tot plegat imposava i les companyes no tornaven, perquè cada cop n’érem menys i ningú coneixia el nostre joc, perquè estàvem soles.
Als matins caminàvem fins a l’inici de la carretera, allà on també s’acabava, hi havia una font que sempre rajava, bevíem aigua, poca, de tan freda ens abrasava les goles. Algunes de nosaltres ens engrescàvem i fèiem rodes sobre la terra o cantàvem cançons, aquelles que recordàvem. Jo sempre he tingut mala memòria, per tant giravoltava i veia el paisatge a l’inrevés i creia que érem sobre un llac i que el cel estava a punt de ploure pes. La boira engolidora sempre era al mig, posessis com t’hi posessis, ella no canviava mai. En un raconet de la terra hi havia l’hort, d’on menjàvem i passàvem gran part del temps a moure la terra, regar-la i arrencar les males herbes, d’aquestes, jo en feia petits rams i els regalava a l’amiga preferida, que anava variant, perquè la meva amiga preferida de veritat se la van endur el primer dia de tots. A les tardes començàvem a preparar la vetlla, ens tornàvem per anar a cercar la fusta que apareixia diàriament vora els marges, anar a buscar la llenya també ens feia respecte i el vent que allí jugava no era un bon reclam. Anàvem deixant els branquillons amuntegats formant l’esfera perfecta per estar-nos totes prou a prop per fregar-nos els genolls les unes amb les altres, per agafar-nos les mans si no resistíem el neguit. Un cop tot preparat i totes nosaltres segudes, esperàvem que el dia es desfés, aquell regal de colors al cel era la cosa més bonica de veure i ens relaxava, a voltes tant que alguna es posava a somicar, però durava poc, la negror ens cobria de cop i les llàgrimes anaven a parar a les comissures dels llavis. Ens quedàvem ben bé una horeta així, havíem doncs de concentrar-nos en el nostre interior, no en els pensaments, no, en el nostre cos. Òrgans, músculs, venes, esquelet. Llavors una de nosaltres, sols una, sentia arribar la llumeneta, obria la boca i allí endins apareixia, flotant sobre la llengua, mostrant les dents i genives mucoses en tota la seva dolçor. Era a ella a qui li pertocava fer la pregunta.
Aquesta nit mentre pensava en el teixit esponjós dels meus ossos i defora trenava mecànicament els meus cabells, vaig sentir la cremor que pujava dins el coll, vaig intentar guardar la boca tancada perquè no tenia res clar, però la fogor va empènyer els llavis i la lluor va aparèixer dins meu. Les noies em van mirar amoïnades, jo era una de les veteranes, m’estimaven i totes havíem vist que feia aquest petit punt de llum amb nosaltres. Però el joc era així, no podíem fer-hi res ni elles ni jo. Vaig deixar anar la pregunta, arrossegant les petites síl·labes tot el possible, marcant les consonants, forçant l’oralitat, intentant fer-la incomprensible o gairebé al contrari, parlant-li a un hipotètic nen petit…
La pregunta: —Qui marxa?
Mentre pronunciava les poques lletres la llum va dispersar-se, aparentment desordenada, es va estendre pel voltant de la boca dibuixant una anella lluminosa, precisa, voltava del clatell als llavis, va alçar-se fins al front, una corona de foc mantinguda en l’aire, sentia l’olor de socarrimat de les puntes dels cabells, havia d’agafar-la amb les dues mans i aquest gest em terroritzava, sabia que em cremaria els palmells, però com us he dit, no tenia altre remei. Vaig agafar doncs el cèrcol abrandat, em va sobtar la sensació de glaç, no aconseguia distingir el dolor però hi era, intens, malvat. La rutlla del dimoni va desplaçar-se, d’un cop, violentament, amb mi aferrada a ella, dels pèls van sortir-ne guspires, centelles sostingudes en mig de la rotllana, si no fos pel pànic, seria tot tan bell…
Davant de la nova. Quin joc cruel aquest que menem, o potser millor per a ella, directa a l’engolida. Alço les mans luminescents, veig els canells, infectats també, aviat tota jo. Però em concentro, llegeixo les ordres que em prescriu el cervell, apropo l’aurèola a l’escollida, la deso amb delicadesa i un deix d’amor. Ella somriu. Jo cremo.
* * *
Avanço pel camí de pols, trigo uns vint minuts, potser més a ple estiu, quan la calor empeny avall. Però ara és hivern. Duc les botes folrades de pèl i la parca aquella que no m’agrada gens, però ja em va bé per creuar muntanyes. Pujo fins dalt de tot, fins al petit cim, just allà al mig entre les dues pinedes. M’assec sobre la pedra plana, ja la tinc controlada, a tocar del bosc vist, de cara al bosc amagat. Les dones del poble diuen de no pujar-hi durant les estacions grises, quan la boira no desapareix. Perquè a la gent gran li angoixa aquest cordó de fum que s’instal·la davant dels arbres i que s’hi està durant mesos, que resta suspès, com un núvol de sucre. Jo hi pujo a escriure el meu diari, a escoltar música a tot drap amb els cascs, a llegir poetes mortes, a fugir de les ordres i consells que m’etziba constantment la família, els mestres, les amigues, els amics. La mare em diu que tota aquesta ximpleria em passarà, i jo vinc aquí i reso en certa manera, demano que em duri aquesta passió i desesperació que sento dins meu, la mala llet que gasto i les aferrades infinites, tot depèn del dia.
El que més m’agrada d’estar penjada aquí és la companyia. L’espero. Perquè després de venir dies seguits me n’he adonat, sí, i no, no són flipades d’adolescent, això va de veres. Ho he apuntat tot al diari, he anotat les dates, les hores, els he dibuixat, a cadascun d’ells, els he descrit, com m’envoltaven, com s’apropaven i em feien moixaines, de quin color tenien els ulls, pupil·les que em miren i em parlen. Un de sol cada vegada, sols un, sempre quan tomba la nit i la lluna s’encén. Cabirols, teixons, isards i molts més. Des del matí fins al vespre em ronda la mateixa pregunta, insistent, desitjable, aviat la xiuxiuejaré…
La pregunta: —Qui ve?
Avui no hi ha claror, un núvol abriga el cel i aquí baix no ens hi veiem. Sento el soroll de potes sobre les fulles humides, un musell negre nit apareix entre el bromall, lluent, dessota dents i grunyits. Imposa, tinc por però no em moc, potser una mica enrere, les espatlles i el cul. El llop s’apropa fins a tocar, guarda la dentadura, jeu al meu costat i amb el morro busca un forat entre els plecs de la roba, mou la cua, vol jugar, es posa panxa enlaire, d’un bot torna a eixir-se, jo també m’aixeco i comencem a perseguir-nos, una mena de tocar i parar salvatge. Ens hi estem una estona, l’animal treu la llengua i jo també, ens estirem sobre el fullam i esclafem la molsa i també algun bolet. Aprofito la calma per lliscar la mà sota els pantalons, palpo la ronyonada, trobo el que busco, agafo el mànec fort amb tots els dits de la mà, trec el punyal curt i li clavo al bell animal, i hi torno, i hi torno, fins que la quietud guanya al bosc, ja no hi ha udols ni centelleigs platejats. Sento cantussejar endins la bromada però no ho escolto amb atenció, estic massa concentrada a espellar la presa i enrogir-me les mans.