Enric Faura
Enric Faura (Barcelona, 1964) ha estat autor de diversos llibres de muntanya, director de la revista Vèrtex, editor, i es dedica professionalment al món del llibre.
Jaume Massó i Torrents (1863 – 1943) és un destacat intel·lectual de la seva època (editor, escriptor, erudit), peça important en el desplegament cultural de la Catalunya del tombant del segle XIX cap al XX i protagonista d’aquell grup d’intel·lectuals que va decidir deixar enrere la Renaixença definitivament per fundar el Modernisme. De família acabalada enriquida en el comerç amb ultramar, pot dedicar-se plenament al conreu de la cultura, i encara que sovinteja diverses universitats no arriba mai a llicenciar-se.
El 1881, amb Eudald Canivell i Ramon Casas, funda la revista L’Avenç (1881-1915), vaixell de proa del Modernisme català, que pateix diverses vicissituds. El 1891 s’associa amb Joaquim Casas i Carbó, cosí germà del pintor, i la revista s’expandeix fortament. Des de la revista i la impremta del mateix nom, i amb la seva tasca editorial, impulsa la publicació de moltes i importants obres (set revistes i prop de cinc-cents títols), amb una clara voluntat nacionalista i liberal. Converteix l’editorial en el fogar intel·lectual més destacat i influent del Modernisme.
Igualment, és membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, responsable de l’arxiu-biblioteca que serà el germen de la futura Biblioteca de Catalunya i doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1934), entre altres càrrecs i distincions. Al llarg de tota la seva vida manté una activitat cultural, intel·lectual i publicista constant, amb prop de 270 títols publicats, destacant especialment en el camp de l’erudició bibliogràfica.
A més a més de la cultura, Jaume Massó està tocat per la muntanya i l’excursionisme, activitat que practica regularment i que el converteix en un destacat i prestigiós excursionista del seu temps. Soci del Centre Excursionista de Catalunya i president de l’entitat durant el període 1915-1919, sempre s’hi manté vinculat, amb nombrosos i diferents càrrecs en les successives juntes directives.
Fruit de la seva experiència excursionista, publica els coneguts Croquis pirinencs. Aquesta obra és un recull de narracions i petits relats ambientats a les valls muntanyenques del Ripollès, la Garrotxa, el Conflent i el Vallespir, amb especial tirada per les valls del Canigó, encara que inclou també un relat entre la Ribagorça i l’Aran i un de temàtica marina ambientat a l’Alt Empordà.
L’excursionisme romàntic del tombant de segle estava fortament empeltat d’un catalanisme que intentava descobrir i divulgar com era la Catalunya real emmirallada en la Catalunya històrica. Massó, com a exponent d’aquest corrent, té la voluntat de recollir en els seus escrits els costums i les tradicions dels pobles de muntanya, que considerava els dipositaris de la puresa de la nació catalana. Així, en la majoria trobem relats de pastors i pagesos, rabadans, aplecs i capellans. En una època on la muntanya era habitada i ben viva, Massó descriu magistralment els diferents arquetipus dels personatges que poblaven les valls pirinenques. Històries rurals, pagesívoles, desventures amb els ramats, festes majors, diades de mercat, amors i desamors de les pubilles i hereus acostumen a ser el nucli dels seus contes.
Dibuixa una societat muntanyesa que barreja la pobresa, a cops inclòs la misèria, la incultura, la malaltia amb una ingenuïtat i bondat natural, des d’una òptica probablement idealitzada, però on no hi manca sovint un fatalisme fill de la ignorància i d’una religiositat primitiva. En definitiva, estampes pagesívoles i pastorals ben properes però substancialment diferents a les novel·les rurals i costumistes que llavors s’estilaven amb èxit.
És important destacar que aquests Croquis pirinencs van més enllà i no es queden en un mer recull de quadres de caràcter folklòric. Tots els relats tenen un clar component narratiu, una intenció literària que depassa la mera descripció costumista o paisatgista. Sovint hi apareixen situacions de drames humans que Massó exposa amb contenció, evitant una fàcil davallada cap al sentimentalisme, i respecte per les situacions de desgràcia aliena. A més a més hem d’entendre que aquesta obra s’emmarca en un corrent de fons que inspirava tot el moviment de l’Avenç que intenta superar el realisme a favor d’un cert naturalisme.
Cal destacar també que els Croquis tenen una importància destacada en la formació i elaboració d’un imaginari català lligat a la muntanya. En aquella època eren molt pocs els excursionistes que sovintejaven els Pirineus, menys encara els que s’enfilaven als seus cims. La societat industrial naixent estava àvida per conèixer les belleses de les alçades. Juntament amb Verdaguer, Bosch de la Trinxeria, Almera i alguns altres autors, Massó amb la popularitat dels Croquis tingué un paper cabdal en l’elaboració i formació de l’imaginari col·lectiu del poble català sobre la vida a la muntanya i en donar els primers perfils a allò que s’anomenava per la gent de la plana com l’indicible. Una bona prova de l’impacte dels Croquis, a banda de les diverses reedicions, és que hi ha un bon grapat de paraules (alelat, ubriagar, tos/tosa, reblincar, riverol, dentellejar, fringaire, furienta) recollides en el diccionari Alcover-Moll que estan extretes i referenciades directament dels Croquis de Massó.
L’obra apareix el 1896 publicada per l’Avenç. En aquella primera edició el llibre està format per dotze contes i té una acollida excel·lent. El 1903 se’n fa una nova edició, que sota l’epígraf de Segona Sèrie sembla una segona part, però en realitat només conté un conte nou i els cinc restants són una repetició de contes ja inclosos en la Primera Sèrie. El 1910 també l’Avenç fa una segona edició de la Primera Sèrie, però parcial, ja que només reedita sis contes de la primera edició i inclou un nou conte. Així al llarg de les tres edicions publicades per l’Avenç en Massó arriba a publicar catorze relats diferents. El 1921 se’n féu encara una nova edició a la Biblioteca Catalana dirigida per Josep Carner, de l’Editorial Catalana, que aplega totes les narracions i n’afegeix encara quatre de noves i que es considera definitiva, amb dinou relats diferents. El 1947 editorial Selecta fa una nova reedició reproduint integrament la de 1921 amb lleugers retocs ortogràfics. El 1996 es fa una edició no venal de col·leccionista (181 exemplars) per l’Associació de Bibliòfils de Catalunya, amb una excel·lent introducció de Ramon Pla i Arxè i xilografies d’Oriol Diví, que sens dubte és la millor edició dels Croquis.
Avui triem el relat «L’idil·li d’en Janret», un text breu però que condensa l’essència d’aquests Croquis pirinencs. Les descripcions paisatgistes, un drama vital, l’acceptació fatalista del destí. Un pastor i el seu fill que menen un ramat a redós del Canigó. El pare envia el fill cap al Pla Guillem mentre ell va al poble a recollir aliments. En Martinet, el fill rabadà, hi condueix el ramat, mentre pensa i somnia amb una noieta de quinze anys en la qual ha posat els ulls. Una sobtada tempesta d’inici de tardor cobreix de neu tota la contrada i el fred congela al pobre rabadà dins la cabana fins que el descobreix el seu pare, desesperat de dolor.
Un llenguatge viu, arrelat a la terra, ple d’expressions molt naturals arrodoneix un text molt senzill però il·lustratiu d’un petit èxit de la bibliografia catalana.
L’idil·li d’en Janret
La ramada s’escampa un quart d’hora al vol de la barraca, en l’espaiosa jaça de Cadí. El sol a poc a poquet s’ajoca, i mentre es va acostant la nit, la quietud s’apodera d’aquelles valls i calmes. Un vent fi i tallant que se sentia xiular entre les mates de pentecosteres i que feia queixar els avets gegantins, es va apaivagant, apaivagant a mesura que enfosqueix.
Ja sols interromp la tranquil·litat de la serra algun so o altre de l’esquella del ramat que s’ajunta o el lladruc atrevit del gos que empaita les bèsties que s’esgarrien. Encara queda alguna vaca endarrerida que, seguint el vedellet enjogassat, s’enfila costa amunt en un bosc d’avets que limita la plana, i en Martinet li crida, tot engegant-li un roc:
—Ta-rodona! Llamp te mati! Vine ací baix.
El sol ja és post, el cel és negre: unes ombres misterioses, a grans clapades, difuminen per grans arbres i penyes i ocupen les frondoses fondalades i esborren les cingleres.
El ramat ja és aplegat entorn de la cabana, cada bèstia cerca la posa per ajeure’s. La gossa, la Pastorella, passa el darrer tomb de vigilància al cabal, i se n’entra a la cabana, que fuma ja fa estona; des de fora l’entrada se sent espetegar la llenya seca que crema. En Martinet hi entra amb una olla de llet recent munyida i s’ajeu damunt la palla al costat de son pare que atia el foc.
Es llesquen un pa i s’hi trinxen una ceba cadascú amb el ganivet que els penja del gec de pell; darrere d’això, formatge, sopes de llet i… bon profit i a jeure. De tot se’n fa la part per la Pastorella. Ja diu sovint en Janret quan algun excursionista o altre que puja al Canigó el troba d’estada a Cadí:
«Jo som lo pastor, i com Déu se me va emportar la dona al donar-me en Martinet, la gossa fa de pastora. Ca més sossegat s’és pas mai vist, mê… també és valent quan ho cal ser. Té, Pastorella, té! Empassat aquell paper amb que els mussurts hi han embolicat lo cambajó. Llampsis! Quina primor!»
Els dos pastors s’enrotllen en llurs mantes i s’ajeuen damunt la palla; la gossa, als peus de l’amo. El foc segueix espetegant i tirant amunt les flames cap al forat del sostre, algun branquilló massa tendre confós entre la llenya treu una bromera com si escopís la saba.
Bo i embolicat, en Janret parla a son fill, que l’escolta tot arrupit.
«La fred deu ser forta defora pel que ací dins se fa sentir. L’octubre és traïdorot i podria ser que d’aquí poc comencessin nevades fortes. Fa dies que la broma no deixa el pic dels Set Homes: avui se n’és allunyada, i ha fet més fred que mai. Una setmana més, llampsis! I se’ns acaba l’estada a la muntanya aquest any de Déu. Nos cal mudar de prats i el pa nos l’hem menjat tot. Demà matí baixaré a Vernet i tornaré demà passat ben proveït. Tu menaràs el cabal a una altra jaça. Belleu si anessis a Pla Guillem? A Balaig deu haver-hi el cabal de Taurinyà, i els de Corçaví i Vallmanya deuen ser de Prat de Cabrera ençà. Sí: a Pla Guillem serà buit, i és més a prop. Vés-hi demà a trenc d’alba, emporta’t l’espartina que resta, i cap al tard ja hi pots ser amb la ramada. I bé, ara, santa nit, i bon goig que hi haja son.»
Els pastors no triguen gaire a adormir-se com un soc: el foc va minvant. A fora, rebent damunt l’aire glaçat de la nit, els dos-cents caps de bestiar també dormen. Tota l’extensió de Cadí sembla ensopida, el griso talla l’únic que viu.
En Janret, si somia, deu somiar el seu fill, en Martinet, la nina dels seus ulls, que té traça per a tota mena de feines del camp i moltes altres, i que, en quant a lletra, no l’avantatja el rector del poble.
En Martinet a ben segur que somia, i que els seus somnis són dolços. Amb tot el foc dels seus divuit anys ha posat l’afecte a la filla de la Llúcia del Molí, una noia de quinze anys, rossa com els rostolls, vergonyosa que no gosa ballar ni cantar corrandes, retreta amb tothom, i que, sense adonar-se’n, sols ha sigut expansiva amb en Martinet des que és nada. El pastoret no se sent amb prou vocació per la vida de muntanya: no es podia avesar en aquells mesos passats dalt de les serres, lluny de tothom, en contacte amb els avets altíssims i les albes roques d’aquelles regions, mentre que el jovent s’estava al poble i passava divertit els diumenges i les diades del quinze d’agost i vuit de setembre. Per ell semblava feta aquella versió de les Muntanyes regalades que sovint cantava a tota veu enmig de la quietud d’aquelles valls, quan deia:
Si ne som caigut malalt
d’una crudel mala gana;
ningú no em coneix lo mal,
ni metges ni apotecaris,
sinó una nina que hi ha
que l’amor me’n té robada.
En Martinet s’enyorava i entretenia les llargues hores treballant esclops i culleres, o bé conduint el cabal d’una jaça a l’altra, pensant en quan se casaria amb la Julita, que s’estimarien força, que ell començaria fent de marxant i acabaria parant tenda a Prada o tal volta a Perpinyà.
Quan l’endemà l’alba va llançar tot just un bri de calor per les escletxes de la porta barrada amb flairosos troncs de pi, portant un nou dia fred, però clar i seré com si fos de juliol, es varen deixondir alhora els dos pastors. En Janret va sortir a fora, va mirar la volta on encara hi lluïen els estels esporuguits per la naixent calor del dia, i va dir alt:
«Són més de sis hores. Hem dormit molt de temps.»
A mesura que el sol s’aixecava, la ramada pareixia tornar a vida nova: totes les bèsties mugien, les vaques giraven la testa, llançant llambregades amoroses a llurs vedellets, que començaven a trescar per l’herbam, i la Pastorella, amb el seu collar de punxes, corria, bo i lladrant, tot l’àmbit que el cabal ocupava per a reconèixer si hi mancava alguna bèstia.
Al cap de poca estona en Janret va agafar una rastellera d’esclops per portar-los a vendre, en Martinet va recollir les poques provisions que restaven per a dur-les amb el ramat a Pla Guillem, i, sense gaires paraules, pare i fill s’acomiadaren fins a l’endemà.
En poc més de cinc hores el pare va ser a Vernet. Fins a entrada de fosc el ramat no va arribar a la immensa catifa de Pla Guillem, on hi batia un vent que semblava voler somoure l’avet més ben arrelat. El cel, que tota la tarda havia estat grisenc, se tornava tenebrós mentre se feia de nit. En Martinet va barrar la porta, va fer foc i es va quedar a dins embolicat, arrupit, i amb la pensa allà baix, al poble, a la casa del cim de la plaça i a la noia que en aquells instants devia recollir-s’hi.
Envers les vuit va sonar un tro en sec, fortíssim, que va fer trontollar les muntanyes, semblava esfereir la terra, i tot seguit va començar una nevada forta, que va deixar en poc temps cobert tot el pla. Les bèsties corrien debades en busca d’una balma: Pla Guillem s’estén majestuós, immens, ras, en aquelles alçàries, sense una muntanya que el posi a redós de vents estranys.
Quina nit per al pobre Martinet!
Va nevar, nevar! Els blancs borrallons anaven caient silenciosos, perseverants, en la paorosa foscor nocturna, s’apilonaven, ho emmantellaven tot, van cobrir la porta de la cabana, després la cabana tota. En Martinet s’estava arraulit en un racó, cobert de palla, però el fred li passava pertot arreu, li travessava la pell i se li ficava al cor. Balb de peus i de mans, en va la Pastorella, més avesada als freds forts, provava d’escalfar-los-hi amb l’alè.
En Janret, veient el temps que feia, poc va dormir aquella nit, pensant en el seu fill a la muntanya i maleint el moment en què va decidir dur el ramat a Pla Guillem. Quan l’endemà, tantost apuntat el dia, se’n va anar cap a Castell, les vores eren blanques i començaven a glaçar-se. Quan va ser a Coll de Jou ja es feia difícil el trànsit, i el bon Janret, ple d’anhel i evitant les relliscades, pujava amunt a pas de ca. Les torrenteres baixaven escumoses, els xaragalls eren glaçats. Quan amb penes i treballs va franquejar Marialles i, tombant la Llipodera, va veure que les barraques ja eren cobertes, va dirigir tot seguit la vista a Pla Guillem: era tot blanc de cap a cap. El cel era sempre gris, amenaçant amb altra nevada, com si sols hagués reposat per a deixar temps que la neu se glacés i augmentés el fred.
A l’arribar a Pla Guillem, en Janret es va sentir amb el cor oprès: tot era una gran extensió blanca que feria la vista, amb algunes sinuositats que era difícil distingir si eren del terreny o neu que el vent havia apilonat o alguna barraca colgada. Per fi va anar veient el ramat, quasi tot arraulit per a comunicar-se escalfor; allò que ell tant havia temut, un vedellet glaçat s’estava ajagut i solitari; totes les bèsties, fugint instintivament de la mort, se n’havien allunyat i romanien aplegades, formant una taca immensa entre tanta blancor, i com indecises d’estar sense guia, estranyades de no veure a la vora pastor ni gos.
En Janret va conèixer la cabana, quasi tota colgada sota la neu. Amb veritable febre va començar a treure la que cobria la porta, i, tan bon punt oberta, va sentir la gossa que clapia, que el llepava tot conduint-lo vora el jaç de palla. Allí damunt hi jeia en Martinet, que en una darrera convulsió de fred s’havia quedat estirat, llargarut i com aprimat; la cara, que tenia prou morena, se li havia tornat tota blanca i contreta.
El pobre Janret, desconsolat, amb la cara esllanguida i els ulls esverats, va exclamar:
«Oh! Bon Déu! Què et som fet? Per què me l’has pres?»
I des d’aquell any, cada volta que algú a l’estiu fa nit en la seva cabana, en Janret conta l’episodi del seu fill, i acaba dient resignat, però amb els ulls tèrbols:
«Lo bon Déu va conèixer que era massa sabent per un pobre pastor i se’l va voler pel seu servei.»