Albert Figueras

AlbertFigueras

Albert Figueras (Barcelona, 1961) és metge; ha estat professor de farmacologia a l’UAB i actualment col·labora amb el departament de Medicaments Essencials de l’OMS. A banda d’alguns assaigs, ha publicat narrativa: Les hores fosques (1997, premi Just M. Casero), Manual d’intimitats (1998, premi Recull) o No escatimeu el flit! (amb el pseudònim Pop Negre, 2017) dins la col·lecció crims.cat.

Rubem Fonseca (Juiz de Fora, 1925 – Rio de Janeiro, 2020) fou un escriptor brasiler especialment reconegut pels seus contes, que amb una prosa directa i aspra, sovint amb diàlegs afilats com un coltell d’acer damasquinat, constitueixen una crítica a la societat benestant del Brasil entre trames policíaques, humor i bones dosis de luxúria i de violència. Va ser advocat i comissari de policia a Rio de Janeiro, dues experiències que, a partir de la dècada de 1970, li permetrien crear personatges versemblants que han quedat a la memòria dels seus lectors, com l’advocat Mandrake o el detectiu Vilela. Alguns l’havien classificat com un escriptor impertinent que no agradava ni als rics ni als polítics. Va publicar una dotzena de novel·les, com El cas Morel (1994), A grande arte o Agosto, i nombrosos contes aplegats en una vintena d’antologies, com El cobrador (2010), Lúcia McCartney o Feliz Ano Novo. Va obtenir prestigiosos premis com el Luis de Camões o el Juan Rulfo. «Fantasmes» és un conte breu que apareix a l’últim recull que va publicar (Calibre 22, 2017). Va morir el 15 d’abril de 2020, poc després de complir 95 anys, quan la pandèmia de la COVID-19 començava a colpejar la ciutat de Rio de Janeiro.

Fantasmes

Es deia Maria Lucia. El meu nom el diré després.

La Maria Lucia era enginyera forestal. L’enginyeria forestal o enginyeria silvícola és una branca de l’enginyeria que es dedica a la producció de béns que es troben als boscos i als conreus forestals.

La Maria Lucia estudià a Alemanya, a l’Acadèmia Forestal de Tharandt, la primera escola d’enginyeria forestal del món, creada l’any 1811.

Un secret: la Maria Lucia no havia vist cap bosc mai de la vida; a tot estirar, alguna fotografia. Que com ho sé? Vaig ser el psicoanalista de la seva psicoanalista. Durant un temps. Per tal d’exercir bé la professió, un psicoanalista ha de consultar regularment un altre psicoanalista, tal com ens ho van ensenyar alguns psicoanalistes importants com ara Freud, Lacan, Klein, Winnicott, Bion, Dolto i d’altres. La psicoanalista de la Maria Lucia era la meva psicoanalitzada, es deia Silvia i m’explicava tots els problemes de la seva clienta.

—La Maria Lucia pateix un trastorn obsessiu-compulsiu que li fa veure fantasmes. Normalment apareixen a l’hora de dinar, quan menja sola. Si dina amb algú, el fantasma no apareix —digué la Silvia.

Vaig preguntar quina mena de fantasma era.

—Canvia d’aspecte. Sempre és una persona que va volant pel sostre; de vegades és un home prim i, de vegades, gras, però sempre és un home i va vestit de negre.

—Li hauries d’haver comentat que t’agradaria de veure el fantasma.

—Només apareix quan dina sola, ja t’ho he dit.

—Explica a la Maria Lucia que als fantasmes no els fa res d’aparèixer al davant dels psicoanalistes.

—Bona idea —digué la Silvia.

Aquesta trobada amb la Silvia fou un matí, d’hora. Tenia l’agenda plena tot el dia, un client rere l’altre, quaranta-cinc minuts per barba i quinze minuts de descans abans del següent i de l’altre i del de més enllà; així fins a les set del vespre. No diré quant cobro, però sé que cap altre psicoanalista no cobra més que jo. Canvio el cotxe cada any, visc en un edifici a primera línia de mar, en un pis sencer per a mi, tinc dues dones, amants, que volen casar-se amb mi o amb qualsevol altre; les dones es volen casar, però els homes que es casen són uns idiotes.

Em sembla que un mes després, o potser més, en una de les nostres sessions setmanals, la Silvia em digué:

—La Maria Lucia va acceptar de portar-me a casa seva per poder veure el fantasma. Hi aniré el dijous.

—Quan tornis, m’ho has d’explicar tot.

El divendres, la Silvia arribà al consultori i, abans d’estirar-se al divan —sempre s’ajeia al divan durant la seva anàlisi—, digué:

—Vaig anar a veure el fantasma a casa de la Maria Lucia.

La Silvia respirà fons i s’arrepapà al sofà. Semblava que li fes mal alguna cosa.

—Estàs bé? —li vaig preguntar.

—Si us plau —va respondre—, porta’m un got d’aigua.

Vaig esperar-me que s’acabés l’aigua i es tornés a estirar al sofà. Un moment després, digué:

—Vaig veure el fantasma.

—Era el gras o el prim? —vaig preguntar amb tota naturalitat. Cada dia veig tocats de l’ala, de manera que ja no em sorprèn res.

—El prim. Demà veuré el gras. La Maria Lucia va dir-me que pots venir amb mi. Al fantasma li agraden els psicoanalistes —va dir-me.

—On viu?

—Ja passaré a recollir-te al migdia —respongué la Silvia.

Vaig haver d’anul·lar diverses visites; em suposaria cert perjudici econòmic, però seria una cosa sense cap importància. Cada mes faig més inversions, per més despeses que tingui.

La Maria Lucia tenia una casa al mig d’un jardí, cosa rara a la ciutat de gratacels on vivim. Era una dona d’uns quaranta anys, soltera. Ens va rebre amb amabilitat.

—Dinarem granotes —digué—. Els agraden, les granotes?

—Molt —vaig respondre. I és que m’agraden de veritat.

La Silvia no respongué. No li devien agradar. Encara hi ha molts prejudicis contra el fet de menjar granotes. En realitat, al nostre país, el costum de menjar granotes encara no està gaire difós.

A l’hora de dinar, en una sala llarga i amb el sostre molt alt, mentre em llepava els dits amb una granota fregida i n’escurava els ossets, la Maria Lucia digué:

—Mireu-lo, mireu-lo, allà al sostre.

—És el gras; que bé, volia veure el gras —digué la Silvia—. Mira’l —em digué sacsejant-me el braç—, mira el gras vestit de negre, fixa-t’hi bé!

Vaig mirar.

—El veus? El gras?

—Sí —vaig respondre.

Però no veia cap fantasma volant pel sostre, ni gras ni prim; les dues dones estaven tocades de l’ala.

En resum: la Maria Lucia i la Silvia estan internades en un hospital psiquiàtric. Es passen el dia repetint que volen veure el gras i el prim. Els fan electroxocs —que són molt bons per a les malalties mentals—, però no deixen de dir que volen veure els fantasmes.

Aquests noms són tots ficticis, però els fets són reals. El meu nom també és inventat. Com? Que no he dit el meu nom? Molt millor.

M’he oblidat d’explicar dues coses importants sobre mi. La primera: vaig néixer molt ric; el meu pare era bilionari. La segona: després d’acabar la primària vaig deixar d’estudiar. Però m’agradava llegir; tot el que sé ho vaig aprendre sol, llegint llibres. Soc molt de la festa i un xerrameca. Vivia sempre de festa en festa, i les persones em preguntaven:

—Quina és la teva professió?

Jo responia:

—Soc ric.

—Quina professió tens? Parlo seriosament.

Gairebé sempre eren dones, les que m’ho preguntaven.

Necessitava tenir alguna professió. No podia dir que era dentista perquè hauria d’obrir un consultori amb tota aquella parafernàlia. Tampoc no podia dir que era metge perquè no sé res de medicina; ni enginyer. Aleshores vaig tenir una idea genial. Vaig començar a dir que era psicoanalista. Vaig llogar dues sales en un edifici ple de consultoris de psicoanalistes, vaig moblar-lo amb una butaca, un sofà, una taula, etcètera. A la porta hi vaig posar un rètol elegant amb el meu nom i, a sota, la paraula Psicoanàlisi. M’agradava anar a aquell consultori. Hi anava cada dia a llegir.

Aleshores va passar això, que no sé ni com anomenar-ho. Però ho puc descriure.

Un dia van tocar el timbre. En obrir la porta, una dona digué:

—Bon dia, he vingut per fer una consulta amb el doctor… —i pronuncià el meu nom.

—Si vol fer el favor de passar.

Fou la meva primera clienta.

Avui, com ja he dit, soc un dels psicoanalistes millors i més cars de la ciutat.

Tinc l’agenda atapeïda.

Rubem Fonseca, “Fantasmas”, CALIBRE 22
© Rubem Fonseca, 2017 i hereus de Rubem Fonseca

© Foto del traductor: Ana Portnoy