Eduard Niubó

Eduard Niubó va néixer a Badalona l’any 1973. És llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i ja fa temps que la seva vida professional gira entorn de la llengua i la literatura. S’ha dedicat a la correcció en diferents àmbits i a l’ensenyament, tant per a adults com sobretot a secundària, on segueix treballant des de fa anys. Autor inèdit fins ara, aquest és el primer dels seus relats que arriba al públic.

Edèn-227

Si cada estrella és un sol, la suposada negror de l’espai ens ofereix milers de dies a la vegada. Cap nit. A l’altra banda de la finestra, tot són minúsculs cristalls de dies antics, oblidats o no viscuts, que viatgen per l’espai sense destí. Dies llunyans, ja freds, impossibles enmig de l’aparent nit del fons negre.

A dins la nau, l’única diferència entre el dia i la nit la marcava el rellotge. Cada vint-i-quatre hores, un dia terrestre. Però ara ja fa temps que viatja sense cap aparell que li permeti mesurar hores o dies, i el nostre viatger de l’espai ha perdut tota noció del temps.

De sobres ha tingut temps per recordar, des que es va embarcar en aquesta estranya missió. I si alguna cosa ha recordat cada dia (diguem-ne dia) és el moment que la seva vida va fer un gir i el va portar a embarcar-se en aquest viatge.

Aquell últim dia a la seva terra, el jurat va emetre un veredicte prou clar. Venia de ser una persona molt més que poderosa i rica, havia arribat al govern democràticament, i més tard havia incomplert una promesa electoral, havia abusat del poder, i per tal de redimir-se calia que fes una bona obra per a la humanitat. Total per un petit incompliment democràtic, per una estafa de no res, per un abuset de poder que ni es nota, reclamava ell al principi… Però en fi, per interessant que fos la proposta, li deien, poca gent estaria disposada a emprendre un viatge d’aquestes dimensions. I ben mirat la promesa del viatge era molt més interessant que retornar els diners, que ingressar en una presó, que posar-se en mans del poble i fer-los decidir què fer amb ell.

A més, deia el veredicte, el viatge era ideal per a un home amb les seves dots d’organització, lideratge i valentia.

Podia escollir: el poble o el viatge.

Va llegir l’informe sobre el destí del viatge que havia elaborat una secretíssima comissió científica i aquí el tenim, en aquesta nau, en aquesta missió en solitari a la conquesta d’Edèn-227. Tot el que se sap d’aquest llunyà exoplaneta és que el seu aire és perfectament sa i respirable, que les temperatures hi són primaverals tot l’any i que les terres són ubèrrimes i generoses en recursos. Tot això segons explica la colònia enviada allà fa un temps; per cert, la primera colònia exclusivament femenina enviada a un exoplaneta. I tan sa deu ser l’aire d’Edèn-227 que, des que van deixar la Terra, aquelles dones no han envellit gens, ni durant el viatge (per un tema einstenià que al nostre viatger se li escapa) ni durant la seva estada allà (per una qüestió atmosfèrica que també se li escapa), i seria interessant, diu l’informe, enviar-hi algun home per saber si hi és possible la reproducció humana o fins i tot segurament la vida eterna.

Es tracta d’una missió altament secreta i totalment experimental, i si tot va bé més endavant s’hi enviarien moltes més dones i potser també algun petit grup d’homes, tot just els necessaris per assegurar la supervivència humana un cop destruïda finalment la Terra-1.

El viatge és llarg però prometedor, sense retorn a allò que el nostre cosmonauta anomena cucs de Terra, la societat terrícola de la qual tan feliçment ha pogut aprofitar-se durant un bon temps i que finament li ha brindat l’ocasió d’or d’aquest viatge deliciós. Ben mirat, doncs, no podia tenir més sort.

Tot està molt més que ben previst i la durada del trajecte no és cap problema. La nau, autosuficient, té recursos per a un viatge tan llarg com calgui. Aprofita al màxim la tènue llum solar que rep de les estrelles, i com que és un espai hermètic reaprofita tots els líquids i els aliments, que s’hi reciclen constantment. Té un incòmode vàter que l’obliga a fer les necessitats en una postura més aviat estrambòtica i enutjosa, és cert, però com que sap que ningú el veu de seguida s’hi va trobar prou a gust. També té un diminut lavabo on mig rentar-se aixelles, peus i altres parts del cos utilitzant la mateixa aigua dues vegades seguides, però aviat va acostumar-se a l’olor de peus a les aixelles. L’olor d’aixelles als peus la nota menys, potser per una qüestió de distàncies, i ja fa temps que ha perdut les manies. I té també una mena de cuina que li ofereix una mena d’aliment amb —què hi farem— una mena de regust de femta, repetitiu i avorrit però prou nutritiu. Per sort, totes aquestes incomoditats seran compensades un cop arribi a Edèn-227.

Tot li era estrany al principi. El canvi d’hàbits, la solitud, la manca de distraccions i d’espai… Sí, sobretot la manca d’espai. Sempre se li ha fet estrany mirar per la finestra, veure la infinitud i pensar en tot el temps que deu portar entaforat en aquesta diminuta càpsula viatjant per l’espai sense tenir-ne ell gairebé gens, aquí dins. Segurament l’única cosa que li va semblar familiar des del moment d’enlairar-se és el sistema de gravetat artificial que anul·la tota sensació d’ingravidesa. És ben bé com ser a la Terra-1. El primer dia això ho va trobar decebedor, no se sentia prou cosmonauta (perquè viatja pel cosmos, no pas per cap astre que li permeti sentir-se astronauta), però a mesura que passava el temps, anava entenent també com seria d’insana aquesta ingravidesa. A més a més —li asseguraven els científics— cal que arribi a Edèn-227 en el millor estat de salut possible, i la ingravidesa, li deien, és nefasta per a la salut, sobretot per a la sexual (per cert, importantíssima, crucial, vital tota abstinència de qualsevol mena durant el trajecte!).

Viatge llarg i monòton. Però paciència. En algun moment se l’informa des de la Terra-1 que el viatge potser durarà una mica més del previst. El motiu és alguna cosa que curiosament de nou se li escapa. Sent que li diuen no sap què del periheli orbital de tampoc sap quin satèl·lit, o alguna cosa així que l’home no acaba de comprendre, que obliga la nau a aterrar al destí un any planetari més tard del previst, que per als humans equival a mig segle. Però sobretot que no pateixi, li diuen, l’avantatge és que aterrarà a Edèn-227 sense haver envellit ni un dia. Aleshores l’hoste de la nostra nau es mira al mirall i intenta comptar-se les poques canes que té. No per desconfiança, sinó per una barreja de curiositat i fascinació per l’experiència que està vivint.

Ben mirat, es diu, el retard només li sap greu per la colònia femenina que el deuen estar esperant amb desfici a Edèn-227, pobretes. Per a ell, mentrestant, l’únic inconvenient és que durant tot aquest temps perdrà contacte amb la Terra-1 i no podrà establir comunicació amb Edèn-227 fins que no arribi a la seva àrea d’influència. La solitud serà absoluta durant un bon temps, però tot està controlat, la nau sap perfectament on va i tard o d’hora, en qüestió de poques dècades com a màxim, hi arribarà i llestos, a ser feliç per sempre.

El més empipador, mentrestant, potser és la manca de rellotge. Un únic imprevist (canvi de ruta) no ha de ser problema, ni tan sols un segon imprevist (pèrdua de contacte), però hi ha coses que poden fer semblar el viatge molt més llarg. I com pot ser que els enginyers no preveiessin aquest detall? Tota noció temporal li venia de dades terrestres, i ara sense comunicació amb la Terra-1 no té accés a cap rellotge, a cap calendari. Busca i rebusca per tots els programes de l’ordinador i per tots els racons de la diminuta càpsula habitable, però res. De sobte ha perdut tot referent temporal. Un minut? Una hora? Un dia? Un any? Tot pot ser exactament igual. Saber si ha passat un minut o cinc és una intuïció que ens dura unes hores; percebre les hores en un paisatge immòbil comença a ser més complicat, i finalment, senzillament existeixes sense temps. T’asseus fins que necessites aixecar-te i pot haver passat un minut, deu, tres hores, un mes. Qui sap. No distingir un minut de tres és el mateix que no distingir una dècada de tres. Cinquanta anys pot semblar un segle i mig… O una dècada. I què collons és «semblar una dècada?»

I aquí el tenim ara. Sense veure cap altra cara humana, sense poder parlar amb ningú, sense cap referència temporal ni espacial. De tant en tant es passa minuts o hores o dies mirant per la finestra, veient només una negror intergalàctica esquitxada com a molt per alguns llunyans punts lluminosos que el cosmonauta no és capaç d’identificar. Només la idea de no envellir li és consol en aquesta ensopida epopeia; ja recuperarem aquest temps no viscut. Cada cop que es mira al mirall es veu exactament com l’última vegada. Cap altre rostre, cap altre temps, cap altra referència, res que li permeti comprovar com realment no envelleix ni una cana.

Però aquest és un home serè, ferm, obstinat. Per això l’han escollit. Ell és l’home que necessiten les seves estimades eves d’Edèn-227 i no pensa decebre-les per res de l’univers.

Si no fos per la seva força de caràcter ja fa temps que s’hauria tret la vida d’alguna manera. Tampoc no sabria com, és cert; cap estri tallant no té a l’abast, cap objecte cantellut ni prou dur, cap més verí que l’equilibradíssim pseudoaliment reciclat milers de vegades des dels seus budells; res que li permetés autolesionar-se.

Segurament, en moments de desesperació, la temptació de tot cosmonauta seria obrir la comporta i acabar-ho tot. Però les instruccions són molt més que clares: abans de marxar ja li havien explicat que obrir la comporta és impossible a causa de la pressió atmosfèrica. Això només es pot fer si a fora hi ha una atmosfera semblant a la interior, li van dir. Com que això dels viatges espacials no ho tenia previst, ell ni idea i s’ho creu, de nou són coses que se li escapen. Però per si ho volgués intentar, a més a més, les indicacions que acompanyen el mecanisme d’obertura de l’escotilla tenen uns gràfics que esgarrifen, amb la imatge d’un cap inflant-se, unes articulacions que es descol·loquen lentament, tendons que van rebentant un a un, ungles que salten, músculs que s’estripen i finalment uns ulls desorbitats que esclaten després de vint minuts de terrorífica agonia. Ningú, ni el més macabre dels suïcides, seria tan imbècil d’accionar aquest mecanisme per sortir d’aquí.

Bé, només algú encara més imbecil·litzat ho intentaria. Ell només ho ha intentat un sol cop, no sap quan, avui o aquesta última dècada si és que aquestes coses existeixen, però efectivament res no es va moure i va seguir en el segellament hermètic de sempre. Allò de la pressió atmosfèrica deu ser veritat del tot; per què tornar a pensar en cap sortida?

No envellir no vol dir estar exempt de petits sotracs de salut. De tant en tant li passa que té un mareig, un mal de panxa o sensació de febre… Potser es tracti d’un virus portat per ell mateix des de la Terra-1 que ha seguit latent i que de tant en tant es desperta per algun motiu. És el cas d’avui, o d’ara, o com li vulguem dir a un cert present. En aquest moment, després de temps i temps incalculable, ha de reconèixer que es comença a notar fatigat. Febre, cansament, el cor… qui sap. Ell no se’n pot fer un diagnòstic, però si li poguéssim estudiar les constants vitals ens semblaria ben clar que no li poden quedar més que unes hores de vida. És tan gran el seu malestar que potser fins i tot ell se n’adona. O potser no, cada cop són més freqüents aquestes sensacions malaltisses. Gairebé ha après a establir períodes de temps entre una febrada i l’altra. Fins i tot en certa ocasió va pensar que aquesta seria una bona manera de calcular el temps. Es va voler dir alguna cosa com «fa tres febres que…» però no va trobar cap succés per acabar la frase en aquesta monotonia infinita i només va poder acabar la frase amb un «…que he tingut tres febres». I també ho va deixar estar.

Però les constants vitals en aquesta ocasió són diferents. Realment se sent molt malalt i gairebé li sembla emocionant el convenciment que es troba a les portes de la mort. Deu ser efectivament així quan nota una mena de tremolor estrany, diferent. Una cosa que només li pot venir de dins i que és nova.

Un tremolor que creix. Es diria que tot ell trontolla.

Aleshores, com per art de màgia, les estrelles que fa una eternitat es veuen a la finestra desapareixen, nota com una mena de sotrac, el primer en anys si els anys existissin, i es fa de nou la quietud, i una llum intensa i estranya. I no sap com, parpellejant, tapant-se la ganyota amb una mà, sap que s’ha mort. O no? Pot ser possible que sigui viu? Que per fi hagi arribat al seu destí? Així, sense adonar-se’n? Sense rebre senyals d’Edèn-227? És cert que s’imaginava una altra mena d’aterratge, però ja està bé. Sí, sens dubte ha deixat de ser a l’espai i per fi ha aterrat al seu planeta frondós ple de jovenetes eternes que esperen el seu mascle amb ansietat.

I de sobte no sap què fer, perquè no entén res. Darrere la finestra ara només hi ha una mena de paret blanca. Però…? I gent? I unes càmeres? Sí, a algun lloc ha arribat i el venen a buscar…

Emocionat, aprofitant les seves últimes forces, es mira al mirall per fer ben bona cara a les edenianes que sens dubte l’esperen a fora. Es compta les poques canes que encara li queden damunt la calba, potser alguna arruga, que alguna mica potser sí que deu haver envellit, i espera que acabi de passar alguna cosa allà a fora.

Un soroll. Alguna cosa estranya es mou al seu voltant, i com si el mòdul es partís per la meitat, s’obre una paret amb un mecanisme que ell ignorava totalment, i de sobte es troba exactament al mateix lloc d’on va sortir fa dècades, quan es va embarcar en aquesta missió en solitari a la conquesta d’un exoparadís habitable.

—Sí —li diuen de seguida—, era important que ho sabés abans de morir; tot just abans de morir.

I aleshores, molt pocs minuts abans de la mort, l’expolític corrupte s’adona que tot aquest temps que creia haver estat viatjant cap a Edèn-227, en realitat no ha arribat a moure’s ni un mil·límetre del lloc on era, fent les delícies dels telespectadors.

A un costat d’ell, les càpsules Edèn-226, 225, 224…; a l’altre costat, Edèn-228, 229, 230… totes ben hermèticament tancades com el primer dia. I el públic de la Terra-Única, feliç amb els seus nous governants honestos i amb els seus xous televisius.