Neus Canyelles

Neus Canyelles (Palma, 1966) va començar la seva trajectòria literària amb un llibre de memòries titulat Neu d’agost. El seguiren les novel·les Cap d’Hornos (Premi Ciutat de Palma), L’alè del búfal a l’hivern (premi El Lector de l’Odissea i finalista del premi Llibreter), La novel·la de Dickens i el llibre de contes Mai no sé què fer fora de casa (premi Mercè Rodoreda). Després de trasbalsar els lectors amb Les millors vacances de la meva vida (finalista del premi Òmnium), té en curs d’edició una sorprenent Autobiografia autoritzada.

Vàrem dinar de pop. Un conte de Nadal

A Begoña i a José Manuel

Aquell Nadal vàrem dinar de pop. Sí, la veritat és que no som gallecs ni en menjam mai, de pop. Però aquell Nadal, sí. En realitat, ens hauríem estimat més porcella o rodó de vedella. I una sopa d’aquella tan grossa que es pot farcir, però sense farciment. Aquell Nadal va ser tan i tan rar, que allò del pop al final va estar bé i tot.

Ara mateix escric des de la Unitat de Psiquiatria d’un hospital. Es podria dir que ja és com la meva segona llar. La cosa va així: jo intent desaparèixer, però no de forma violenta (per no traumatitzar excessivament qui em trobi), però no hi ha forma d’aconseguir-ho. La psiquiatra em pregunta: «Has consultat a internet la dosi letal?». «No —li contest—, jo la vaig augmentant, a veure si l’encert. No m’agrada internet». Però quan surt de l’habitació pens que tal vegada ho hauria de fer. Perquè això és un no viure, per descomptat.

Aquest lloc no és una llar. No ho sembla gens ni mica. Com se’n pot dir una llar, d’un lloc en el qual no es pot obrir cap finestra per poder respirar aire fresc? El Nadal s’ha d’ensumar, s’ha de respirar. Nadal arribarà tant si ho vols com si no, i has d’obrir les finestres per deixar-lo entrar. Aquí hi ha massa panys i corretges. Així, no sé què passarà. També aquí hi ha massa preguntes i molt poques respostes. No m’agrada que em facin preguntes; no tenc prou respostes. Un fet ben curiós en aquests temps, ja que avui tothom té muntanyes i muntanyes de respostes i, sobretot, de certeses. Sobre la vida dels altres, sobre què cal pensar (i votar), sobre epidèmies, sobre Déu, sobre l’amor (que ara també pot ser poli) i, en definitiva, sobre qualsevol qüestió que provoqui curiositat. Certeses, allaus de certeses quan encens el televisor o fulleges un diari. Hi traveles constantment, com amb les cucaratxes que de nit surten a passejar per les voreres de la ciutat. Impressionant.

Fa molt de temps vaig escriure un conte titulat «La merceria». Hi comparava el meu cervell amb un d’aquests establiments ja desapareguts. El meu cervell estava format per centenars de calaixets com els que contenen botons, gafets, borles i cremalleres de tots els colors i de totes les mides. Era com el meu ordinador personal, ja que cada calaixet guardava informació sobre totes les coses importants. Quan volia pensar en alguna cosa, o recordar-la, només havia d’obrir el calaixet adequat. I allà hi era tot. Amb pèls i senyals, amb tot luxe de detalls, melindros femenins i tot això. De vegades, obrir un calaixet em transportava a un món de meravelles —no el d’Alícia, Déu me n’alliber!-. Per exemple, el calaixet «els meus banyadors»; aquest em fascinava. O el de «les meves cartes de Tübingen». D’altres, en canvi, desprenien una espècie de resplendor que feia que un immens dolor m’embargués. Un dolor insuportable. Per això m’afanyava a tancar-los amb un pany de maleta, que no amollava fins que feia clic. Això ho feia per protegir-me.

El que passava era que de vegades no em podia contenir. Els escriptors són molt curiosos; no diguem ja les escriptores. I n’hi havia un, de calaixet, molt perjudicial. Era el de «la meva dignitat». Cada cop que l’obria, havent-ne tret el pany de maleta i havent-ne estirat el diminut pom, ocorrien coses terribles. Sortien a desfilar davant meu penes remotes i atroces per a les quals no havia trobat mai consol. Destrosses, objectes fets mil miques. Sensacions a la pell. Paraules repugnants. Crits. Paperum. Mans. I jo em posava a plorar. No podia parar. El que hauria d’haver fet era llençar-ne la clau, o arrabassar el calaixet i dipositar-lo al contenidor un diumenge vespre (que és quan es tiren els trastos en el meu barri). Però no n’era capaç. Un dia se’m va ocórrer escriure un cartell: «Es traspassa merceria». Però, ¿qui l’hauria volgut en aquests temps de crisi total? Perquè tot va malament. Qui sap si els Reis d’Orient podran venir a casa si abans no passen per Londres per vacunar-se. I a Londres els miraran malament: allà esperen el betzol del Pare Nadal (he llegit que s’ha de dir així, i no Pare Noel). Coaches, tertulians, influencers de tot el planeta i altres professionals de la certesa segurament deuen saber què hem de fer. Segur que també saben quina és la dosi letal. Tal vegada em caldrà investigar-ho perquè, si no, aviat hauré d’inaugurar els calaixets «la riota» o «la meva ridiculesa». En fi, que aviat arribarà Nadal —excepte aquí, com ja he apuntat— i tothom haurà de compondre-se-les com pugui. De moment, per llumets no estarem, ja que som la tercera comunitat que més ha gastat en il·luminació. Per què? Ni idea. Es veu que no només som jo qui es mereix un calaixet titulat «la meva dignitat» o «la meva ridiculesa». És tanta la ridiculesa humana que no hi hauria prou fusta per contenir-la (els meus calaixets són de pi, com em va recomanar mon pare, que és ebenista).

Jo, per part meva, com que encara desconec quina és la dosi letal, he començat a desenvolupar una cardiopatia per estrès ben estranya, que té un nom japonès molt xulo: takotsubo. Genial, ¿eh? Es tracta d’una cardiopatia els símptomes de la qual són els mateixos que els d’un infart, és a dir, el cor et fa un mal horrible, la mandíbula s’engarrota i, tot seguit, el dolor irradia cap a les espatlles i els braços. Comences a suar i et costa respirar. Takotsubo, un nom ben bonic. L’he ficat dins el calaixet de «les meves pitjors dolences físiques», juntament amb la migranya crònica. Aquest calaix té la peculiar característica que s’obre tot sol. No hi ha cap pany de maleta que el pugui mantenir tancat. Tampoc val fer-se la despistada. Vaig provar d’aferrar-lo amb super glue del més potent, però el molt cabró va fer zas! I es va tornar a obrir.

Però bé, jo havia de contar allò del pop. Ens el vàrem menjar per excés de mercaderies. Resulta que els japonesos anomenen takotsubo aquesta cardiopatia perquè, quan es produeix, el cor pren la forma d’un utensili, paregut a un càntir o a una alfàbia, que els pescadors empren per atrapar pops. Es pot veure a internet, on pel que sembla també et pots informar sobre les dosis letals. Tanta sort que no m’agrada internet.

La meva trampa per a pops vessava, i molt. Podria haver traspassat la merceria i haver posat una peixateria. Molt oportú. Però, ¿a qui li hauria interessat una peixateria plena de botons, gafets, borles i cremalleres de tots els colors i de totes les mides? Així, idò, aquell Nadal vàrem dinar de pop. En cuinàrem uns quants i ens els vàrem menjar.

Esper que el pròxim Nadal pugui obrir la finestra de bat a bat i alenar profundament fins que no em càpiga més aire en els pulmons. Pens riure molt, de les certeses de la gent especialment. Em resulta una de les coses més hilarants, amb diferència. I si no hi ha porcella ni sopa sense farciment, tornarem a menjar pop. Sempre en puc cercar una bona recepta d’algun gran xef a internet.