Anna Gas

Anna Gas Serra (Barcelona, 1996) és graduada en Estudis literaris i estudiant de Psicologia. Amb el premi Joan Duch per a joves escriptors va publicar el seu primer recull de poemes, Crossa d’aigua (Editorial Fonoll, 2017). El segon, Llengua d’àntrax (Edicions del Buc, 2019), va rebre el premi Josep Maria Llompart dels premis Cavall Verd al millor llibre de poesia de l’any. Debuta en la narrativa amb El pèndol, guardonat amb el premi Mercè Rodoreda de contes.

Ariadna

I què fa el Jan? Ara fa temps que no me’l trobo pel carrer. Que ja no viu a casa? Renoi, me’n faig creus. Quina notícia! Aquesta no me l’esperava. Qui ho havia de dir, oi, Magda, que creixerien tan de pressa? Bé, sí, ja ho sé que en té vint-i-quatre, com la meva Ariadna, però és que els lloguers estan pels núvols. Jo penso que els hem d’ajudar tant com puguem. Que estudiïn molt i després facin una mica de calaix abans de marxar. No cal pas córrer. Ells que s’ho poden permetre, que ho aprofitin! Sí, sí, aquesta generació ha tingut una sort… Mira, si t’he de ser sincera, quan els dúiem a l’escola m’agradava imaginar-me que en el futur acabarien ajuntant-se. Feien bona parelleta, oi? Sempre tan amics, tot el dia com carn i ungla: a classe, al pati, a la sortida… Quin fart m’havia fet d’endur-me el Jan a berenar a casa! Sí, que bufons que eren. Miraven una estona aquelles notícies per a nens que emetien entre els dibuixos animats i després jugaven al Tragabolas al terra del menjador. Podent jugar a la taula, els deia jo, no ho preferiu? Agafareu fred! Què hi farem, noia…

Amb l’Ariadna jo hi estava molt, eh? S’ho passava pipa quan anàvem plegades a aquella botiga que, a més de la porta d’entrada normal, en tenia una de petita per als nens. Em mirava amb la boca i els ulls ben oberts, feia un, dos, tres, ja!, i entràvem cadascuna per la seva per trobar-nos a dins. Més, mare, un altre cop. I sortíem per tornar a entrar un parell de vegades més. Gaudia d’un món fet a mida. No li faltava res. Amb son pare, quan era més gran, baixaven al parc els caps de setmana abans de dinar i jugaven a tennis taula. De vegades també hi anava son germà que, pobret, destorbava més que cap altra cosa. Sí, esclar, és normal, ell a penes treia el cap per damunt la taula. També és cert que va trigar molt a posar-se dret i caminar, eh? Ja apuntava maneres! No, Magda, no millora. Està fet un dropo. Va començar una formació professional d’aquestes… Com en diuen ara? Això, sí. Doncs una sobre no sé què de vegetació i jardineria. Ja m’explicaràs de què li servirà. Vull que es posi a treballar com més aviat millor. Dona, és que l’Ariadna va fer carrera! Ja ho saps, que sempre ha estat una estudiant brillant. Des de ben petita, sabia que si feia els deures just havent tornat de l’escola es trauria feina de sobre i tindria tothom content. Gairebé mai no ens demanava ajuda perquè estava atenta a classe i ho duia tot al dia. De fet, si em recordo de totes les comarques de Catalunya és perquè ella se les va haver d’aprendre per a un control a quart de primària. Escrivia els noms en llapis en un mapa imprès i després me les recitava de nord a sud i d’oest a est, com un lloro! No se’n podia anar a dormir fins que estava convençuda que se sabia la lliçó. Ha estat sempre molt responsable i madura, l’Ariadna. La regla? Amb onze anys, sí. Quina il·lusió que em va fer ser la primera a saber-ho, fins i tot abans que les seves amigues. Resulta que es va trobar una taca a les calcetes a l’hora del menjador i no va voler avisar ningú, a cap monitora tampoc. S’hi va ficar una mica de paper de vàter doblegat i va esperar a arribar a casa per dir-m’ho. Son pare va obrir una ampolla de xampany perquè brindéssim: «ja tenim una altra dona a la família!».

Anàvem juntes a comprar perquè teníem un gust semblant. Fins i tot, quan ja era més grandeta i li havien crescut els pits, ens intercanviàvem peces de roba. M’aconsellava sovint quan no em decidia per quina brusa o quin vestit posar-me. Ui, no, el Lluç té els ulls al clatell i cap mena de sentit de la moda. Com que quin Lluç? El Llucià, el meu marit! Sí, li dic Lluç. Afectuosament, esclar. Doncs sí, Magda, ja ho veus, l’Ariadna és una filla exemplar. I jo crec que l’hi hem recompensat bé. Ha tingut molta llibertat. Com a mínim dos cops l’any se n’anava de colònies a acampar, amb l’institut i amb el casal. La deixàvem quedar amb les amigues cada divendres fins a les vuit del vespre. Anaven al cinema, a dinar al centre comercial del barri, a casa d’una i de l’altra… El que fa qualsevol adolescent, vaja. Ai, calla, tens raó, ara no me’n recordava, d’allò. Aquella vegada la vaig enganxar mentint-me, sí. Em va dir que passaria la tarda amb el teu fill i llavors —quina sort, eh!— ens trobem tu i jo i em dius que el Jan està amb l’equip de bàsquet i no pas amb ella. Com una fera, em vaig posar. Tu creus que amb catorze anys ha de sortir amb nois? I no explicar-ho a la seva mare? De vegades és una egoista, l’Ariadna, i he de dir que una mica figaflor també.

Va tenir una època estranya, pels voltants dels quinze anys. Estava com fràgil, menjava poc, parlava poc, i no es volia quedar mai sola a casa. Per a mi no era cap problema, no, jo sempre li he fet costat. Fixa’t, la treia a passejar perquè s’airegés, li explicava històries de quan era jove, de la feina, de l’àvia, i així es distreia. Ara bé, ja t’ho dic això Magda, el que li va agafar aquell cop t’asseguro que no és normal. Sí, em sembla que t’ho devia explicar. No te’n recordes? Esclar, fa molts anys. Deu, gairebé! Verge santa, com passa el temps. Doncs va ser una nit que, abans d’anar-me’n a dormir, vaig anar-la a buscar al sofà per demanar-li que parlés amb son germà, que es passava el dia amorrat al futbol i endrapant igual que son pare, perquè el fes entrar en raó i el convencés de fer alguna cosa de profit, ja que sola no me’n sortia. Me la vaig trobar blanca com el paper, i abans que jo pogués parlar, em va dir una altra vegada allò de «mare, no estic bé», «mare, el cor», i es posava dos dits al coll per comprovar-se el pols que, és veritat, estava una mica accelerat, però res de l’altre món. M’està tornant a passar, deia, em moriré. Quina barbaritat! Com t’has de morir tu, si ets tan jove? Vols que t’ensenyi els malalts de debò? Vols que et porti a un hospital a veure la gent que està malament de debò? Deixa de dir ximpleries. I en aquell moment ella plorava com una magdalena i no sabia com treure-li aquelles idees del cap, i li vaig posar les mans a les espatlles i la vaig sacsejar. Ariadna! Vols fer el favor? Per què plores ara? Em va apartar i es va aixecar del sofà per anar-se’n, sense ni tan sols haver-me escoltat. Molt bé, així és com ajudes la teva mare, oi? No entenc com pot ser tan desagraïda, Magda. Però, mira, amb el temps hi he acabat fent les paus. He acceptat que és una mica aprensiva i que quan se li gira el cervell no s’hi pot parlar. L’has de deixar tranquil·la fins que torna en si. L’endemà, per exemple, li vaig veure una rascada a l’interior del braç, entre el colze i l’espatlla, com si s’hagués aixecat la pell amb l’ungla. Creus que li vaig preguntar com s’ho havia fet? Esclar que no. Si quan obres la boca per ajudar-la arrenca a dir insensateses… No, no, res! Val més que callis, quan es torna així. S’atrapa en si mateixa i no la vulguis fer sortir.

I per això et trucava. Fa uns mesos que la noto descontrolada com no l’havia notat mai. Vaig començar a ensumar-me que passava alguna cosa quan va estar tres dies seguits sense venir a sopar a casa. Ens avisava que arribaria tard i tornava cap allà la una. Molt impropi de l’Ariadna, oi? Tot i treballar l’endemà, havent de matinar per ser puntual a la feina… No em creia que es trobés cada nit amb les amigues. Al cap i a la fi, ja tenen una edat. Totes treballen, saps? Sempre s’ha ajuntat amb gent amb seny, la meva filla. Sí, això mateix, el Jan n’és un exemple. Ai, Magda, tant de bo no haguessin perdut el contacte. Ara no tindríem aquest merder. Bé, resulta que finalment li vaig preguntar què feia fora fins tan tard, si per casualitat no tindria algun amiguet. Jo l’hi deia de broma, esclar. No havia sortit pas mai amb ningú, ella, tan tímida que era. Doncs sí, noia, em va explicar que havia conegut un tal Jordi, que era amic d’un amic, i que s’estaven veient força sovint. No cal que ho diguis! Tres dies, vaig haver de treure-li el plat de la taula, tres! A partir d’ara et faràs tu el sopar, li vaig dir.

Em vaig assegurar que fos un noi honrat. Tan delicada com és ella, l’últim que volia era que me la trenquessin. Tot i que en Jordi viu en un barri residencial dels afores, la seva família fa generacions que és aquí —amb l’excepció d’un besavi asturià— i els seus pares treballen tots dos. Ella és funcionària i ell treballa en una empresa que fa canonades. Sí, esclar que el seu fill també, per enchufe. Què et penses? Dona, ho han tingut tot mastegat, aquests joves. No, sí que ha estudiat, sí. Només faltaria. Una carrera d’aquestes complicades per a gent intel·ligent. La meva filla pot ser moltes coses, però curta no ho és ni un pèl! No es conformaria amb qualsevol. El que em preocupa, Magda, és que ha perdut el nord. Està encantada amb aquest noi i no veu que s’està abandonant a si mateixa i a nosaltres. Fixa’t, quan només feia un mes que festejaven se’n van anar un cap de setmana junts a la muntanya. No podeu anar a passar-hi el dia i tornar?, li vaig dir, però va fer que no em sentia i se’n va anar amb un cop de porta. La meva humil opinió, i suposo que la comparteixes, Magda, és que era massa d’hora perquè intimessin. Encara va tenir l’atreviment d’enviar-nos les fotografies que es feien, amb ell agafant-la per la cintura o ella recolzant el cap a la seva espatlla. Una falta de respecte, que ens freguessin els bigotis amb tantes carantoines. I no t’ho perdis: dos mesos després, ja la convidaven a les reunions familiars. No et pensis que hi anava per dinar i de seguida tornava, eh, no… Feien sobretaula fins a mitja tarda i després es quedava amb en Jordi. Normalment no venia ni a dormir. Què té aquella família que no tinguem nosaltres? A més, em sembla d’un mal gust absolut que l’Ariadna hagi estat amb ells tantes vegades i, en canvi, en Jordi no s’hagi dignat mai a venir a casa. Estic convençuda que l’Ariadna li ha parlat bé del meu magret d’ànec i del meu pastís de formatge amb melmelada de nabius. És cert, també podria ser que el noi fos un d’aquests modernets que no menja carn —no hi havia caigut— i li faci vergonya aterrar amb exigències a una llar aliena. Tens raó. En qualsevol cas, Magda, jo no puc més. Per culpa dels seus horaris intempestius jo ja no descanso bé. L’altre dia va arribar a les dues de la matinada. Havien anat a sopar amb uns amics d’en Jordi, però s’anava fent tard i no em responia les trucades. I al Lluç i al seu germà, tampoc. No coneixia amb qui estava, comprens? Encara no sé quina pinta fa aquest noi ni molt menys aquells amb qui s’ajunta. Em vaig atabalar molt i quan estava a punt de trucar a la policia, va entrar per la porta. L’esperàvem tots tres al passadís amb els braços plegats d’indignació i de cansament, i endevines què va fer? Va passar de llarg dient-nos bona nit en veu baixa i se’n va anar a dormir. Egoista! No té ni una engruna d’empatia, ho veus? Nosaltres desperts patint per ella, esperant-la fins a l’esgotament, i ella fent-nos bona nit com una princeseta filla de puta.

No, comprèn-me… Espera, que agafo un clínex… Comprèn-me: sempre he tingut una relació preciosa amb la meva filla i ara en qüestió de mesos se l’està carregant sense miraments. I li és igual, Magda… Sí, t’ho dic jo, que no li importa gens… Després de l’incident d’aquella nit, en què vaig aconseguir dormir com a màxim una hora, encara em va atacar més. És com una bèstia silenciosa, l’Ariadna. Sembla que no hagi trencat mai cap plat, no t’alça mai la veu, sempre té l’habitació impecable… Però a l’hora de la veritat és com una cobra que t’escup el verí quan li dones l’esquena, a traïció. Estàvem sopant tots quatre junts —cosa mai vista, últimament— i ella estava de morros, gairebé no aixecava la vista del plat i menjava com si tingués pressa. Què tens, filla?, li demano, i em deixa anar que per què vull que s’estigui més temps a casa si quan sopem junts no parlem, només mirem la tele en silenci. Ah! És que jo ho faig tot malament, veus? És que m’odies!, li dic, no et reconec, Ariadna. I ella esbufega i diu, és que no se’t pot dir res, i va el meu marit i assenteix. Tu calla, Lluç! Què has d’opinar, si tant se te’n fot que la teva filla hi sigui o no! Llavors ella s’aixeca i marxa, i la segueixo pel passadís i la intento convèncer que torni a acabar-se la sopa, però m’ignora, es tapa les orelles i es tanca a l’habitació. I quan en surt després d’una estona —a sobre!— agafa i se’n va.

Fa una setmana i mitja que viu amb la meva sogra. Hem parlat per telèfon només una vegada. És que no suporto haver de parlar amb aquella dona. Em té creuada. Aparentment, esperava que el seu fill es casés amb una noia que ella coneixia, la filla d’uns amics de joventut, i jo vaig ser una decepció, una llàntia, un pecat. No s’ha arribat a desfer mai d’aquesta enemistat, i això que viu a quatre carrers d’aquí… Podria haver intentat abaixar les armes, però no li devia interessar. I ara estic convençuda que està mirant de posar l’Ariadna en contra meva, vomitant-li tot de mentides sobre com de malvada i despietada soc. Fixa’t, ahir va venir a esmorzar a casa com si res. Hola, mare, he vingut per esmorzar amb tu abans d’anar a treballar. He portat ensaïmades. Quines penques! Doncs jo tinc feina, xata, li vaig dir, i vaig tornar a la cuina a posar-me el dinar en un tàper. A veure si ara s’ha d’estar sempre a disposició dels capritxos de la nena. Has marxat, oi? Doncs tu mateixa. Així que vaig seguir trastejant fins que en passar pel menjador em vaig adonar que ja no hi era, a taula. Ni tampoc al lavabo, ni a la seva habitació. On s’amaga, aquesta noia? És capaç d’haver-se’n anat un altre cop? De la fúria que em va sortir, vaig clavar un cop de colze al bol de vidre amb l’amanida de cigrons, que va caure a terra i es va esberlar. Em vaig calçar i vaig córrer a buscar-la escales avall cridant-la, Ariadna, pel que més vulguis, torna aquí! La vaig trobar sortint de l’ascensor i la vaig agafar per les espatlles i li vaig suplicar que tornés, sisplau, no facis això a la teva mare que t’estima. Em va mirar amb un odi que no sé d’on li venia, amb la boca i les celles arrufades que semblava un buldog, i em va empentar per escapar-se.

Magda, no m’ho mereixo això, oi? Quina desgràcia de filla, que no és capaç d’apreciar tot el que li he donat. Pensava que l’havíem educat bé i està feta una immadura. No vol créixer, s’ha estancat i no se n’adona. S’ofega en el seu propi fangar i, en comptes de demanar ajuda civilitzadament, m’ho fa pagar a mi —a mi!—, jo que només he tingut amor per ella.

Avançament editorial per gentilesa de l’editorial Proa