Carlota Torrents

Carlota Torrents, vinculada al món dels llibres i la cultura des de sempre, és agent literària a la seva pròpia agència Asterisc Agents i sots-directora del Màster en Edició de la UPF. Després dels estudis universitaris entre Barcelona (UB) i Groningen (RUG), va entrar al sector professional del llibre treballant en quasi tots els àmbits. Ha treballat a diferents editorials, com ara La Magrana, Paidós, Tusquets o Eumo, de la qual en va ser directora, i més recentment va participar en el naixement de Verdaguer Edicions. També ha participat en projectes de dinamització cultural des de la Institució de les Lletres Catalanes (Any del Llibre i la Lectura 2005, Cap a Frankfurt 2006-2007) o el fòrum de i sobre llibres en línia més gran en català, Què llegeixes, que va crear i dirigir. Després d’un breu stage a Agencia literaria Carmen Balcells i de vuit anys a Silvia Bastos. Agencia literaria, va crear juntament amb Natàlia Berenguer l’agència literària Asterisc Agents. 

Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, 1955 – Barcelona, 1980). Poeta, narrador, dramaturg i pintor, mort als vint-i-quatre anys, és una de les veus més significatives de la literatura catalana dels anys setanta. Entre d’altres, va rebre alguns dels premis  literaris més rellevants com el Vicent Andrés Estellés i el Folch i Torres de narrativa juvenil. En morir sobtadament va deixar un bon gruix d’obra inèdita, en la qual brilla amb llum pròpia el recull de narracions Miracles i espectres (1981). Considerat el seu llibre més reeixit i la clau de volta del seu univers creatiu, és aquí on la seva prosa lírica i plàstica, amarada de folklore i d’escatologia, assoleix la cota més torbadora, irreverent i irònica.

«Vaig editar Miracles i espectres a la Magrana», vaig escriure a Twitter celebrant el nou boom Barceló. I acte seguit Tina Vallès i Guillem Miralles em van convidar a participar a triar un dels contes per aquest gran portal que és Paper de vidre. «Seràs la primera agent literària a Paper de vidre», em diuen divertits. I em fa gràcia i per això accepto.

I després me’n penedeixo, que no és fàcil triar-ne un! I després de molts dubtes, quan ja tenia el conte triat l’editor ens diu que no, que aquest ja l’ha triat algú altre. I en trio un altre que també em sembla ideal, significatiu, il·lustratiu, i totes aquestes coses que es diuen. I l’editor hi torna «aquest també l’ha triat algú altre». I llavors en descarto un per massa llarg, un altre per massa cru i em decanto per «Lo cor», que «va provocar la sordesa general durant una generació», i encara sordegem.

I després penso en el text introductori i en tots els s’han publicat aquí fins ara de gent que admiro i que raonen, justifiquen amb elegància la tria del conte i s’expliquen. I quan m’hi poso em surt un text més llarg que un dia sense pa, que jo xerro i xerro i no en sé de ser concisa i per això no escric i només llegeixo, que d’això sí que n’he après una mica.

I llavors ho deixo estar perquè, fet i fet, a Barceló ja no li calen presentacions; que estem de sort i n’han parlat abastament abans que jo crítics i escriptors; que només cal googlejar una mica per saber què se’n diu de bo. I potser només em queda dir que estem d’enhorabona amb Barceló perquè Pagès Editors, Comanegra i Fonoll han pensat que era un bon moment per recuperar-lo ni que sigui massa dispersament —pensa l’agent que duc amb mi—, però l’important és que sigui viu, ben viu a les llibreries i que no torni mai més al silenci on era.

I fet i fotut, aquí hem vingut a llegir i a descobrir, així que per a tots vosaltres, «Lo cor», penúltim conte de Miracles i espectres. Encabat de llegir-lo, aneu de dret a la llibreria i compreu el llibre de contes i després Pare de rates. I després reclamem plegats els llibres juvenils per als nostres fills, que seran la porta a Joan Barceló per quan siguin grans com ara jo, com ara vosaltres.

Lo cor

La sageta més grossa, de metall inconegut i verdosenca de temps encrostissat, tenie al cor un sac de dimonis bords que la feen giravoltar amb la fúria d’un vent ressentit perquè la lluna no volie sortir. La sageta més petita, grassa i espasmòdica, tenie un niu de ratolins al plec de les entranyes i per això els seus moviments eren de sonàmbul nerviós: cops secs i impensats.

Oh, però quan el llebetjol de fi de tarda acaronae cada mos de pols del poble, i per tant també les hores, i tant!, fee moixaines a les hores i elles rien esbojarradetes, llavors les sagetes es vestien de color de sol torrat, rovell d’ou que pinta ferro vell. Llavors les sagetes eren embriagues de lluna i de silencis d’or.

Prou sabie, el rellotge, que fee de cor, que ere la bomba de temps al poble i que gràcies a ell ningú no fitae el rellotge fosc del menjador, ni el rellotge plastificat de la cunya, que els rellotges de mà eren desats i ben desats a les calaixeres de la casa. Fins i tot anys enrere, quan s’estilae l’ostentós rellotge amb cadena d’or, diguem-ne empotrat, a l’armilla dels senyorassos metges i apotecaris, los qui lluïen l’or duien el rellotge parat i només atenien a les batallades.

Així de respectuoses eren les sagetes del rellotge del campanar. La campana petita de missa ere acoblada al dispositiu de les hores exactes, precises com lo sol cada matí, que se’l note tot i que no se’l veu. Ere una bubota: fee tremolar els nens, acompanyae les passes del metòdic sinyor apotecari que es cree que la batallada no anunciae sinó les seues passes a través de la polsor dels carrers, cada trepig s’acompassae amb lo seu cor i amb lo del rellotge: tota una sensació de domini, sinyor apotecari rellotge vivent petjant algun cos de rata dissecada, cap enlaire i front altiu.

Quede del tot clar que el rellotge de sagetes insomnes manae a cada casa més que no l’escudella, més que no el sinyor rector, una pila de vegades més que el secretari de l’Ajuntament i que el tinent de la Guàrdia Civil. Gairebé tant com lo pas de les estacions, com lo temps que assagetae o ruixae de béns lo camp. És que el rellotge ere parent del temps.

* * *

Però ara el rellotge del poble jeu al pou més fosc de la memòria col·lectiva, pitjor que un mort sense enterrar, quasi com un udol llunyà de les berres de les granges. Les sagetes són ben mortes i assenyalen dia i nit, oblidades per l’antic amo temps, una hora esgarrifosa de tan fada: un quart i un minut de dotze.

La història de la mort del cor del poble és fàcil d’explicar i no haurie calgut fer l’apologia precedent per explicà’n la tragèdia. Però hom ha de mesurar les reaccions de les notícies de pes. Perquè dir, posem per cas, com hauríem pogut fer a l’encapçalament d’aquesta història: «Poble ensordit per un rellotge durant una generació», sone com imprecís i espectacular, com de diari de poc tiratge.

Resumim. Va passar que, mitjanit despenjada del cel i marcada al rellotge, les sagetes van tocar les justes dotze hores, dotze gavinets esmolats foradant el ventre de la nit i buidant-ne la quotidiana por. Fins ara, res. Però vet aquí que, quan havie de tocar la una, sonen tretze campanades. Això ja va desvetllar algú amb mala digestió i de son dur. Quan havien de tocar les dues, sonen catorze campanades. Exasperació minoritària. A les tres, quinze batallades ressonen pertot.

A les sis —divuit batallades!— tothom ere despert i el campaner corrie cap al rellotge amb tot de gent d’orella irritada. Fins a un quart de dotze i un minut —vint-i-tres batallades!— no van aconseguir de deturar les manetes a cops de roc, de la plaça de l’església estant.

Lo rellotge, ara sí que cal resumir la rondalla, havie acumulat les hores una rere l’altra i això va provocar la sordesa general durant una generació.

«Lo cor», Miracles i espectres, de Joan Barceló.
Edicions: Moll, 1981 | La Magrana, 1998 | Fonoll, 2020.