Eva Llobet
Eva Llobet Martí va néixer a Figueres el 1975. És llicenciada en traducció i interpretació i treballa a l’administració pública, en l’àmbit de la promoció de la llengua i la cultura catalanes. Ha rebut el Premi Valerià Pujol de Narrativa 2016 i el Premi de Relats Curts «Relats en Femení» Sagrada Família de les edicions 2016 i 2019. Alguns dels seus relats s’han publicat a mitjans culturals digitals com la revista Paper de vidre o el magazín Catorze. Així mateix, ha participat a l’antologia Bones confitures, de Témenos Edicions. Amb el recull Totes les famílies felices ha guanyat el Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià de contes del 2020.
Costures
Potser és la llum del capvespre, que es filtra entre les branques de fulles tornassolades. Quin arbre deu ser?, es pregunta l’Èlia. No els ha sabut distingir mai, llevat dels evidents (el pi, l’avet, el xiprer), els que no perden les fulles, i els que ofereixen els fruits, generosos (però, aleshores, és clar, no té cap mèrit). Potser és la llum del capvespre, doncs, però avui, l’àvia, amb la brusa blanca massa llarga, els cabells vermellosos, esbullats, curts i rinxolats, al voltant del cap, com una corona, sembla un àngel.
L’àvia, que mai no va ser bonica. Aquell rostre d’aspecte simiesc, amb els ulls massa petits, massa junts, la boca desproporcionada, les dents llargues, enormes. Potser per això sempre apareixia seriosa a les fotos. Tant se val, l’avi somreia per tots dos. I malgrat el nas llarg, les orelles desenganxades del cap, tenia alguna cosa. L’Èlia cerca la paraula una estona, en silenci, com qui obre calaixos, hi remena un xic i els tanca tot seguit. Charme, decideix; l’encant senzill, gens afectat, dels qui moren joves. Ella no era bonica, doncs, però ell n’estava tant! La mirava amb tanta tendresa i desig, li han dit… Potser, al cap i a la fi, la bellesa mai no és en nosaltres, només existeix en els ulls dels altres, quan ens miren, pensa. Potser per això, en morir l’avi, ella va començar a perdre el seny a poc a poc, gota a gota, perquè només en la mirada d’ell s’havia vist bonica, s’havia acceptat, estimat.
La vellesa tot ho esborra, però, no només els records. També les faccions, boniques o lletges, que s’enfonsen, sense retorn, entre les arrugues i els plecs de la pell aspra. Ara té una dignitat nova, l’àvia, troba l’Èlia, i una pau tendra que l’embolcalla, més enllà de la bellesa o la vellesa, que tan sols una lletra separa.
També avui pregunta pels seus pares. On són? Quan vindran? Truqueu-los, que deuen patir! La lletania monòtona, inacabable, que adreça amb el cap alçat a qui sap qui, potser a un déu inclement. Al principi, l’Èlia provava de fer-la raonar. Quants anys tens, àvia?, li preguntava. Molts, responia ella, passada una estona. Se li humitejaven els ulls quan ho entenia. No em puc creure que siguin morts, repetia aleshores. Però l’endemà hi tornava, cabuda. On són? Quan vindran? Anem cap a casa, que quan arribin no m’hi trobaran. L’Èlia es va cansar d’abocar-la a l’abisme, cada dia, de tornar-los a matar cada volta que ella els ressuscitava. La Georgina, la seva cosina gran, va trobar la solució una tarda d’hivern. Tan pràctica, ella, sempre. Són a les Canàries, àvia, no te’n recordes? Que allà hi fa caloreta tot l’any. Ja saps que el fred no és bo per als ossos… L’Èlia no va poder evitar pensar en els ossos dels besavis, colgats al nínxol del cementiri del poble i va sacsejar el cap, amb fàstic, per fer fugir el pensament. Va funcionar, però, i l’àvia es va calmar. Continua preguntant per ells, és clar, i s’agita, inquieta. Són a les Canàries, àvia, li repeteix l’Èlia, fluix, aleshores, com un rés acabat d’estrenar, que l’apaivaga. Les Canàries, com un tot indivisible, com una mena de llimbs inabastables, lluny del temps i del dolor. Com un paradís, fins i tot.
En canvi, en els records de l’Èlia, l’antiga casa dels avis és com un infern. Amb les escales estretes i fosques. La seva mà menuda, de criatura, que palpava les parets a les palpentes, cercant un interruptor inexistent. Unes parets glaçades, a l’hivern, que li pessigaven el tou dels dits; que suaven, a l’estiu (ploraven, tal volta), sempre humides. La casa que feia pudor de la barreja de bèsties i persones amuntegades. Les habitacions minúscules. Les tasses esquerdades, algunes sense ansa, ja. Els plats escantellats, quan dinaven per celebrar el Nadal o algun aniversari. Els dibuixos de la ceràmica descolorits: les flors, les sanefes, d’un verd o un vermell esmorteïts.
La casa sufocant. Sense pati al darrere, ni entrada pròpiament dita, al davant. Obries la porta i ja eres al carrer, sense vorera, a mercè dels cotxes i els vianants. Sense passadís, ni rebedor; sense preàmbuls ni interludis. No és d’estranyar que, alguna nit, l’àvia baixés corrent les escales d’una revolada i sortís, com si s’ofegués, com si li manqués l’aire. Els veïns, a vegades, la veien passar, decidida, com si sabés on anava, com si tingués on anar. Des que se li va morir el marit que no hi toca, diuen que deien. Deixava les criatures soles. Quina mare fa això?, es preguntaven les dones del poble. L’Èlia, que té el record tendre de les nits en blanc, infinites, eternes, embogidores, de còlics dels seus propis fills, no s’atreveix a jutjar. Més d’una vegada, esgotada, exhausta, s’hauria llençat per la finestra, de matinada, o pitjor encara, n’hauria llençat les criatures, només per una mica de silenci, de pau. La mare explica com ella i la germana gran es ficaven l’una al llit de l’altra i jeien abraçades, garbuix de braços i de cames, fins que la sentien tornar. Les nits de tempesta eren les pitjors, diu, com si la pluja, els llamps i els trons la cridessin. Potser ara que l’àvia té el cos vell i vençut, que ja no pot fugir, és l’enteniment qui s’escapa, el que va i ve, cercant aire i quietud.
L’Èlia evoca, també, les bèsties, a la quadra, al pis de sota: la burra i el gos de torn. La casa sense aigua corrent, ni servei, durant tants anys. Les persones, adults i criatures, que es rentaven en un cubell ple d’aigua que l’àvia havia fet bullir, que feien les necessitats entre la palla, amb les bèsties, com les bèsties. La ferum de l’orina i els excrements d’uns i altres barrejant-se, primer, enfilant-se escales amunt, després. Com es deia la burra?, intenta recordar, però aquesta vegada els calaixos de la memòria són tancats. Quan ja era vella per dur el carro farcit de verdures al camp o a la plaça, la van vendre al carnisser. Així es paga la fidelitat, pensa, amb un punt d’amargor, tota una vida de sacrifici. A l’escorxador. Era mansa, la burra, manyaga; el pèl gris, espès, l’esguard viu. No com l’àvia, que té la mirada líquida ara. Abans no, abans els ulls eren d’un blau fosc. S’han anat diluint, aigualint. Massa aigua, potser. Ara són d’un blau claríssim. No els ha heretat cap descendent, mort ni viu, com tampoc els cabells rossos de l’avi, fins com fil d’or. Misteris de la genètica.
Era aigua, l’àvia, diu sempre la mare. Bé, encara ho és. I sempre venç. La mare és pur focs d’artifici: esclat de llums de colors. Pim-pam-pum. El cel que s’esquinça; la terra que tremola. Un minut o dos, a tot estirar. I després només algun tro llunyà i pudor de socarrim. Com una espelma que s’apaga si bufes encara que sigui fluix. Un globus que es desinfla lentament. L’àvia no: és l’aigua que corre pausada, però inexorable. Guanya per cansament. Mai un crit, una paraula més alta que l’altra, un gest irat. La veu suau, la mirada baixa, que defuig els ulls de l’oponent. Tan sols un potser podries, o no trobes que…, o un silenci sorrut. L’aigua que no s’atura, que no s’esgota, que no defalleix.
L’Èlia es recorda, de ben menuda, asseguda a la seva falda, els genolls, tot ossos (tants ossos!), que se li clavaven a les cuixes tendres. L’àvia que esmicolava el pa amb tomàquet i pernil dolç i n’introduïa els bocins a la boca rodona, badada com un ocellet, amb dits aspres ja. L’oli que li regalimava per la galta de criatura, el gust de la sal generosa a les genives. Recorda, l’Èlia, rememora, evoca, ara que l’àvia ja no ho pot fer. Inventa, potser. Ara només alimenta els coloms, l’àvia, amb molles de pa sec i els dits més aspres encara, plens de nusos. Les bèsties que s’empaiten i s’envesteixen a cops de bec.
S’escola la tarda, lenta, a l’ombra. Tot d’una, l’àvia es mira les mans, desconcertada. Pengen fils del cel, diu, primíssims, transparents gairebé. Els vol apartar d’un sol gest, que escombra l’aire, com si fossin una cortina, una pluja fina però molesta. Un tel tossut, ple de forats. Potser és que amb l’edat ens comencem a veure les costures, pensa l’Èlia, els punts i repunts, els fils que ens armen i que una mà invisible fa anar, capriciosa. L’àvia tanca els ulls, tot seguit, descansa i, amb ella, reposen també els morts, en els seus nínxols, en els seus paradisos reals o imaginats.
Avançament editorial per gentilesa de Voliana Edicions