Josep Maria Codina
Josep M. Codina Tobías (Llagostera, 1992) és bellugadís i badoc a la vegada. Ha estudiat filologia i ara viu i treballa de professor a Camprodon. Forma part de l’equip de coordinació de la revista cultural El Butlletí de Llagostera, i sovint hi escriu articles i relats, tant a la versió digital com al paper. El 2018 va participar amb el conte «La Devesa dels senders que es bifurquen» al llibre Anar a fires: mirades creuades, editat per l’Ajuntament de Girona. L’abril d’enguany, 2021, ha publicat quinze poemes al llibre col·lectiu La boca de la ferida (El Punt Volat).
Moby Dada
De tant en tant l’aire arrossega una bafarada de combustible fòssil que tomba. T’han fet encarregat de la clau de la cabina i, com que augures que la convivència ja serà prou complicada, has desenvolupat un pla infal·lible per no perdre-la i obrir un nou front de discussió: la duràs sempre a la butxaca dreta i, quan siguis dins la cambra, la deixaràs a sobre de l’escriptori que hi ha a l’entrada, enclotat entre la porta i els peus d’una de les dues lliteres. Infal·lible. No has previst que l’estratègia de control s’esmicolarà quan tot sovint hauràs de deixar-la a la responsabilitat d’algú altre que hi voldrà anar a fer la migdiada o necessitarà la cartera que s’hi ha deixat. Els narcotraficants no fien a ningú. Ni als clients més lleials.
Vint de setembre. De la llitera estant —has triat la de dalt sense pensar-ho gaire; sense saber que t’hi estaràs les properes cinquanta-set nits— la ciutat sembla una casa de bojos, un contrasentit habitat per éssers d’una altra mena. Una mica per agafar perspectiva, una mica per fugir de l’ambient de queixa i resignació que emana de les cabines i una mica per airejar el mal de cap del viatge, t’has calçat les vambes. No coneixes Barcelona, però portes un rellotge d’aquells que indiquen el quilometratge, el desnivell acumulat, el ritme cardíac, l’altitud, la velocitat i, fins i tot, l’hora. Després de travessar el port i encarar una pujada —primer pel voral d’un carrer i després per un corriol que serpenteja la muntanya entre arbustos i matolls— t’has plantat al Castell de Montjuïc. Gairebé sense deixar temps als ulls de veure-la en directe, has fotografiat la posta de sol i l’has fet arribar amb un missatge d’enyor a l’estimada que, dia rere dia, sentiràs més lluny. Encara no saps que aquests dies que venen ella et comprendrà cada vegada menys i finalment gens, corpresa per les imatges que veurà a les xarxes socials.
Vint-i-tres. Ja et saps quasi de memòria cada pedra i cada arrel del caminoi que puja al castell. Per fer espai al soroll que vindrà, hi has buscat un racó amb vistes on el silenci és fet dels batecs de la ciutat. És un silenci carregat de records de la mare, de quan arribaves a casa amb l’anglès suspès i t’esbroncava, de quan et feia d’advocat defensor davant dels càstigs desmesurats del pare, de la lluita constant per a fer de tu algú amb una vida més fàcil que la seva. Ell, obrer; ella, mestressa de casa vostra i de les cases on li paguen alguna cosa.
Els dies s’escurcen amb una diligència insostenible. Has baixat al port abans no fosquegés massa. És ple de gent aplegada al punt més pròxim del vostre creuer, de gent riallera fent-li fotos. Has contemplat el panorama i t’has sentit ridícul com no t’hi senties des d’aquell dia de cinquè de primària en què, l’endemà de fer-te pipi al llit de colònies, els monitors van estendre el teu sac de dormir davant de tothom. Comences a entendre els companys de feina: ja no només va de comoditat; també us han tocat l’honra. I no serà fins a hòsties repartides —quan ja serà massa tard per fer entendre a l’estimada el perquè de tot plegat— que sabràs que us l’han tocada expressament, des de dalt, com a estratègia per assegurar un malestar necessari si es pretén que actueu amb molta i molta ràbia.
Vint-i-quatre. El tedi, l’enyor i el disgust fan de forces alentidores del temps. El Ministeri ha respost a les vostres demandes de dignitat amb una lona que tapa de forma maldestre els rostres dels personatges de Looney Tunes i que encén —a més de la vostra ira— una nova onada de burles. Sou la riota de qui us hauria de témer. Submergit en l’ambient d’indignació, comences a donar importància a coses que abans no en tenien i et sembla veure la cara del Piolín als contenidors de plàstic i als semàfors grocs. Odies gent que no coneixes, gent que et trobes pel carrer quan surts a córrer i no saps per què però cada vegada et sembla més evident que somriuen per sota el nas, que es riuen de tu. Gent que, en realitat, ni et miren ni sospiten qui ets.
Arriba el dia. Primer d’octubre. Us han convocat a coberta força abans que claregi. La lluna fa un ple imperfecte, com si us convidés inútilment a reflexionar. Ensopegues amb la cadira que fa d’estenedor i cerques la clau a l’escriptori amb una mà entre mitjons, quatre mòbils que es carreguen, paquets de tabac, llaunes buides de cervesa i uns calçotets que no saps qui els hi ha deixat i, pel tacte mig humit, diries que són suats. Fa una pudor que no és la de sempre. Si hi hagués una pudor de sempre, com a mínim —suposes— us hi acostumaríeu. Però no, les pudors que recordes d’aquestes jornades oscil·len i es complementen: de peus, d’alcohol, de pet, d’humit, de petroli o de tabac. La d’ara no la identifiques. No saps que ahir el teu company de llitera va agitar-se el membre quan ja dormíeu tots i va eixugar-se’l amb la samarreta que ara remenes tot buscant la clau. Finalment, la trobes, sortiu i us dividiu en furgons. Cedeixes —dies enrere t’hauria semblat impossible— a una ratlleta.
I acabes essent el protagonista d’una de les imatges de la discòrdia. Ni tan sols ho recordes, però algú ho va gravar. Ets tu qui agafa aquella senyora de la barbeta i l’arrossega per la vorera del davant d’un col·legi electoral sense pensar ni un moment en la mare que et renyava perquè suspenies l’anglès mentre et somiava un futur pròsper.