Vanessa Palomo

Vanessa Palomo Berjaga (Tossa de Mar, 1980) és doctora en Traducció i Ciències del Llenguatge (2016) per la Universitat Pompeu Fabra. Actualment, treballa com a traductora i revisora autònoma, i com a professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat de Manresa (UVIC – UCC). La seva línia de recerca és la traducció literària i ha escrit articles sobre la traducció de Macbeth de Josep M. de Sagarra, el monòleg interior a Ulysses (James Joyce) i The Waves (Virginia Woolf), i la influència de les obres de Shakespeare a Joc de Trons, entre altres. No ha publicat mai cap llibre, però no sap viure sense escriure. Si li toqués la loteria, es dedicaria només a escriure, llegir i fer ioga. Bé, també impartiria alguna classe, perquè aprèn molt dels alumnes.

Article 5

Per què algú s’instal·la en un indret on no s’hauria imaginat mai? Normalment, per raons econòmiques o amoroses. En el meu cas, una mica les dues coses. Vam estar estudiant si podíem viure a Barcelona, on jo havia passat els últims vint anys. Ens demanaven entre 1.200 i 1.500 euros de lloguer per un pis de tres habitacions que no fos una cofurna. Al poble no havíem de pagar res, perquè el pis era propietat de la meva parella. L’únic pis habitat d’un edifici seminou. I hi havia silenci. Mmm, silenci. Barcelona era una ciutat barroera que de vegades t’insultava i et feia la vida impossible entre les trucades a l’intèrfon, els butaners, l’afilador —sí, encara existeix— i les obres —Barcelona sempre construint-se i desconstruint-se. Sense oblidar-nos dels camions de les escombraries, que tractaven els contenidors a fuetades.

M’instal·lava en un pis gran, lluminós i tranquil de Vonteu, un poblet d’interior. La recollida de les escombraries es feia porta a porta, de manera que no s’infligia cap maltractament als contenidors. A davant de casa hi havia un solar amb la gespa ben tallada i un arbre reblert de garses i orenetes. I si la boirina ho permetia, des de la terrassa es veia el cim del Montseny. A cinc minuts hi havia tot de camps de pagès que, a la primavera, oferien la gamma completa de verds. Més enllà, boscos amb interminables camins que convidaven a l’aventura. La relació amb en Dionís tampoc no podia anar millor.

Un dia vam sentir uns sorolls en el pis de sota, cosa que ens va estranyar moltíssim perquè sabíem que no hi vivia ningú. Vam sospitar que fossin ocupes i vam avisar el propietari del pis, que, malauradament, era el banc. Resulta que no havien ocupat un pis, sinó dos: el baixos primera i el baixos segona. El del baixos primera tenia quaranta anys, era alt i corpulent i tenia la pell una mica fosca. En un estat normal, era simpàtic i semblava bon paio. Aviat vam notar que moltes vegades el pati interior feia olor de colònia Nenuco, que venia del seu pis. Crèiem que, per amagar les partícules odoroses que emanaven del seu cos i que no havien pogut marxar pel desguàs de la dutxa, perquè encara no tenia l’aigua punxada i no es podia dutxar, es tirava un pot de colònia sencer abans de sortir al carrer. Des d’aquell dia, l’ocupa del baixos primera va ser el Nenuco per a nosaltres. El del baixos segona era extremament prim, amb una roba ajustadíssima i amb el cap rapat. Vint-i-tres anys. En un estat normal, era tan imbècil com en un estat no normal. Tenia discussions acalorades amb la seva parella, una postadolescent amb ínfules de princesa que no arribava ni a persona normal. La Princesa Frustrada una nit va deixar anar un «subnormaaal», referint-se al noi, que va ressonar per tot l’edifici. Des d’aquell dia, l’ocupa dels baixos segona va passar a ser el Subnormal.

La qüestió no hauria anat més enllà si els ocupes haguessin passat desapercebuts. Però era demanar massa. Cada dos per tres sentíem uns sorolls molt forts, com si algú volgués esfondrar la paret a cops de puny i puntades de peu. El nostre pis tremolava. Una veu com posseïda cridava «puta, putaaa!», acompanyada del so que et surt quan fas un gran esforç, com aixecar una pedra pesada. Reconec que en algun moment em vaig preocupar pensant que potser la Princesa Esmerlida patia violència domèstica, però mai no la sentia queixar-se. Només obria la boca per insultar el Subnormal. Aviat ho vam tenir clar: la Princesa Petulant donava pel cul al Subnormal amb alguna mena d’estri. Encara que no ho semblés, ell n’estava encantat.

Durant mesos vam pensar que aquesta parella, malgrat els seus insults i sorolls estranys, s’avenien molt i tenien una vida sexual força activa. Fins que un vespre vam veure com el Nenuco arribava a casa tentinejant. Va començar a clavar cops a la porta del seu pis. De sobte es va girar i va parlar i moure les mans com si apartés algú, però estava sol; lluitava contra fantasmes. Quan va entrar al pis, vam sentir els cops de sempre, puta, putaaa, i el so de l’esforç. Al nostre lavabo, una rajola s’estava desenganxant de la paret. A cada cop, feia saltironets cap enfora. Vam baixar a parlar amb ell perquè la seva bogeria ja estava afectant l’estructura del nostre pis.

Va sortir fet una fúria. En una franja de segons, passava de gairebé ni poder obrir els ulls a obrir-los tant que semblava que te’ls volgués disparar. No s’aguantava dret. Parlava amb la boca de costat i un filet de bava li queia per la comissura dreta dels llavis i se li estancava al clotet de la barbeta. Desprenia una forta olor de cervesa i, és clar, Nenuco. Que si no sou ningú per venir a molestar-me a casa meva, que si jo no us he de donar explicacions, que si us trencaré la cara. En realitat no va dir «cara», sinó alguna cosa semblant a «caga». I tot seguit es va posar a plorar desconsoladament. Sanglotava amb tot el cos, espatlles amunt i avall. Dos mocs com llambrics li penjaven nas avall i se li ficaven a la boca. Verds, pastosos. Un homenàs ensorrat i convertit en un vailet de vuit anys. Ens va prometre que la situació no es tornaria a repetir, mentint com un adult. La rajola del nostre lavabo va acabar desencaixant-se de la paret i caient a terra.

El Subnormal i la Princesa Inepta es van separar. Crec que va ser aleshores quan de tant en tant ens trucava a l’intèrfon. «Em podríeu escalfar aquest arròs al microones, si us plau? Només són dos minuts», «Que em deixaríeu una clau anglesa per arreglar la bici, si us plau? Després us la torno» —però després l’hi havíem de reclamar. Fer-li aquells favors ens tocava la pera de mala manera, perquè ens havia fet patir molt amb l’aigua. Al principi, s’enfilava a l’edifici pel pati interior, obria l’armari, ens desendollava la mànega i l’endollava directament a la seva canonada —els de la companyia ja li havien tret el comptador. Amb aquesta operació, a més de deixar-nos sense aigua, feia un gran mullader. En Dionís, amb els nervis trencats, anava a l’armari, desendollava la mànega de la canonada de l’ocupa i la tornava a endollar al nostre comptador. Després, recollia l’aigua amb un pal de fregar. L’ocupa es rebotava i cridava: «¡Devolvedme miagua!». Aquest esquetx es repetia cada ics temps fins que, al final, en Dionís, cansat d’aquella situació, va donar diners a l’ocupa perquè es comprés una mànega, unes abraçadores i tot el que fes falta perquè no ens hagués de tocar mai més l’aigua.

No passava dia en què en Dionís i jo no parléssim dels ocupes. Alguns mesos preferíem el Nenuco, perquè durant aquell temps no havia tingut cap atac i quan te’l trobaves era amable i somreia. Altres vegades, el Subnormal, perquè era més silenciós i no li vèiem el pèl. Encara que de vegades es barallaven entre ells, després compartien un porro i ja eren tan amics. Crec que no se suportaven gaire, però tenien una relació simbiòtica: el Nenuco passava al Subnormal marihuana i cocaïna; el Subnormal va comprar una mànega al Nenuco i ho va arreglar tot perquè ell també tingués aigua. Per a nosaltres, tots dos eren uns paràsits.

Un estiu, quan ja feia tres anys que ocupava el pis, el Subnormal va arribar a casa amb un cadell de dòberman que es deia Balboa. Al principi tot eren moixaines i bones paraules. Però el gos es va anar fent cada vegada més gros i va passar a ser una nosa per al seu amo. El Subnormal escridassava el gos matí, tarda i vespre. No el treia mai a passejar i llavors es queixava perquè s’havia fet pipí a dins i l’insultava: «Subnormal, que te he dicho que no te mees aquí dentro. ¡Me cago en la puta!», i puntada de peu. Plors del gos. I jo maleint-li els ossos, perquè preferia un milió de vegades tots els sorolls de la Barcelona més consentida que aquell maltractament constant. Insults, cops, gemecs. A la nit, clac-clac-clac, com si el gos fes rebotar alguna cosa.

La gota que va fer vessar el got va ser quan en Dionís i jo intentàvem veure sense èxit una sèrie a Netflix però els lladrucs d’en Balboa ens ho impedien. Feia dues hores que el Subnormal havia marxat i l’havia deixat allà sol. Era la una de la matinada. Vam trucar a la policia. Com que l’amo no era a casa, ells no hi podien fer res. O això és el que ens van dir. El gos ara bordava, ara plorava. De tant en tant, sentíem clac-clac-clac. Ni llegint ni escoltant música podia dormir: el so del gos patint de fons m’accelerava el pols. Em vaig aixecar del llit a dos quarts de nou i el gos encara es queixava. I clac-clac-clac. Estava morta de son, però també enrabiada. Vaig anar a caminar fer desfogar-me. 9,1 quilòmetres, 14.639 passos. En arribar a casa al migdia, el gos continuava igual. A les dues va aparèixer el Subnormal. Com era d’esperar, gran esbroncada al gos. Jo volia anar a posar una denúncia, però en Dionís temia que si ens enfrontàvem a l’ocupa ens ho acabés fent pagar trencant-nos els vidres, punxant-nos les rodes del cotxe o cremant-nos la porta. Ell no tenia res a perdre; nosaltres, sí. En Dionís tenia raó. Al capdavall, ell era la viva veu de tot el que és mesurat i assenyat. Però jo necessitava que em fes costat, que em digués que no permetríem aquella injustícia. Em sentia amb l’obligació moral de protegir aquell ésser desvalgut. Discussió. Una altra vegada a caminar. 6,2 quilòmetres, 9.417 passos.

En tornar, em vaig trobar el Subnormal al carrer. Estava potinejant una moto molt petita que tenia una mena de motor com el de les llanxes. Feia un soroll infernal. Encara no sé d’on em va venir l’impuls suïcida. Em vaig acostar a ell i vaig cridar per sobre el soroll: «¿Qué, otra mierda para tocarnos los cojones?». Ell es va girar sorprès, ja que havia vist en Dionís enfadat alguns cops, però a mi no. Una vegada fins i tot li va treure una navalla —el Subnormal a en Dionís, no al revés. Jo sempre havia estat amable i conciliadora. Que si jo, a casa meva, faig el que em surt de la polla i tot el discurset que ja em sabia de memòria. Quina dèria tenen els ocupes a fer servir el possessiu quan no els pertoca! Molt «meu, meu, meu» i de pagar, res de res! Aquell mes ens havia arribat a nosaltres una factura de 257 euros del gas. Quant havien pagat ells? Sí, esclar: ells tenen tots els drets i cap deure. Paràsits! Vaig deixar anar tota la meva ràbia i li vaig dir el que pensava d’ell i de com tractava el gos. «Anda, subnormal, vete con tu maridito», va dir burleta. Jo em notava la cara bullint i la veu esqueixada. No recordava quan era l’última vegada que m’havia barallat així amb algú. Potser a setè d’EGB? Els veïns s’abocaven a les finestres per assistir a aquell espectacle. En Dionís no va sentir res, perquè la rentadora i l’assecadora estaven engegades i feien fressa. Jo ja no en tenia cap dubte: li posaria una denúncia. No volia viure esporuguida, i molt menys deixar el pobre gos amb aquell mal nascut amb cor de suro. El més fàcil i menys problemàtic hauria estat no fer res, perquè sabia que allò portaria conseqüències. I tant! No és que jo fos cap heroïna; només volia sentir-me bé amb mi mateixa, intentar que els meus pensaments i creences quedessin reflectits en les meves accions —això, que sona molt lògic, com si fos el camí més comú per a tothom, no és tan fàcil de dur a la pràctica.

La meva amiga Montse em va aconsellar que posés la denúncia a través de la pàgina del PACMA. Allà et mostraven els reials decrets i tu havies de triar quin s’incomplia. També em van recomanar que mirés l’ordenança municipal de Vonteu i anés numerant tots els articles que el Subnormal infringia. Van aparèixer tota una sèrie de requisits per tenir un gos que estava segura que el Subnormal no complia, sobretot l’article 5 a): «Els propietaris de cadascun dels gossos i gats tenen l’obligació de censar-los al Registre Censal Municipal i de disposar de la targeta sanitària a partir dels tres mesos de l’animal». Quan vaig tenir la denúncia preparada la vaig portar a l’ajuntament convençuda que no serviria de res. Però l’endemà un policia es va presentar a la porta del nostre edifici. Va parlar de la denúncia al Subnormal i ell va saber immediatament que havia estat jo. Va començar a cridar com un desgraciat. Vaig obrir la finestra sense fer soroll per sentir la conversa. Segons ell, el gos estava molt ben tractat. El va deixar sortir de casa: «¿Verdad, bonito, que estás muy bien? Venga, que ahora iremos al parque Central para que corras un poco». Va ser una actuació d’Oscar. Tant, que ell es pensava que ja li havien donat el premi. Fins que el policia, en virtut de l’article 5 de l’ordenança, li va demanar els papers del gos. Aquí l’ocupa es va transformar: que si em menjareu els collons per davant i per darrere i altres expressions igual de poètiques. Quan es va mig calmar, va dir que els tenia però que ara no els trobava. El policia, abans de marxar, li va replicar que ja podia fer el favor de portar-los a l’ajuntament al més aviat possible. Escac i mat. Allò l’havia enfurismat de mala manera. Dret al carrer, el Subnormal mirava cap a la finestra de casa meva i proferia tota classe d’insults i amenaces. Jo esperava sentir un crec al vidre en algun moment. No va succeir i això encara em va neguitejar més. En aquell moment també es va discutir amb un altre noi a qui semblava que coneixia i que passava pel carrer del costat: «Eh, ven aquí, que te voy a follar por el culo con este palo. Mira, mira cómo se va corriendo, el puto maricón».

Els dies següents, quan sortia al carrer, mirava a dreta i a esquerre, per si el Subnormal era per allà fora. També evitava passar per carrers estrets, foscos i poc transitats. Un dissabte que vaig anar fins a l’Ermita del Consol em va semblar sentir una presència darrere meu. Em feia pànic girar-me i trobar-me’l allà, sols i enmig del bosc. Vaig començar a córrer, però dissimuladament, com si hagués sortit a fer aquella activitat. Si era ell, no volia donar-li el plaer de veure’m atemorida. La presència se m’acostava. Fins i tot veia l’ombra perseguint-me. O m’ho imaginava? Cames ajudeu-me fins que vaig arribar al restaurant Can Gurri. «Com corries, nena! Semblava que t’empaitava el mateix dimoni!», va exclamar la mestressa mentre em servia una ampolla d’aigua. Més o menys. Més més que menys. La Montse estava molt preocupada per mi. Totes dues érem aficionades a les sèries de crims i metges forenses. «Porta sempre el mòbil a sobre, i esgarrapa-li la cara si intenta fer-te alguna cosa». Em va regalar un aparell que feia de clauer i que si el premies emetia un so molt fort, com una alarma. A partir de llavors, quan creia que estava en perill —em semblava que veia el Subnormal pertot arreu i que sentia la seva veu esgarrifosa— posava la mà a la butxaca i tocava el clauer amb els capcirons dels dits.

Feia força dies que no sentíem cops ni crits. El Nenuco ens va confiar que el Subnormal ja tenia una ordre de desnonament i que aviat el farien fora. Devia estar buscant altres pisos per instal·lar-s’hi. O potser ja el tenia. Ja hi havia traslladat el gos? O havia aprofitat per abandonar-lo al bosc o matar-lo? La policia no havia tornat a dir res més i jo no sabia si al final el Subnormal havia portat els papers a l’ajuntament o si li havien posat una multa. El que jo volia per sobre de tot era que li prenguessin el gos, però allò no passaria, i m’esforçava per acceptar una realitat i unes lleis que em semblaven del tot injustes. Llavors fantasiejava i em veia a mi mateixa entrant al pis quan el Subnormal no hi era i alliberant el gos. Però, i si ell arribava en aquell precís moment? Cap clauer màgic no em podria salvar!

Un matí ens vam despertar amb els crits del Nenuco. Segurament ja havia tornat a perdre el nord bevent, arribava a casa ara i lluitava contra éssers invisibles. Però les seves paraules eren intel·ligibles, amb una dicció més perfecta de la que tenia en estat d’embriaguesa. «Déu meu, Déu meu!», cridava una i altra vegada. Vam mirar per la finestra i estava palplantat just davant la porta del Subnormal, agafant-se el cap amb les mans. Ens va veure i ens va implorar que baixéssim amb tal cara d’horror que vam sortir de casa en pijama i sabatilles. El Nenuco havia volgut entrar a casa el Subnormal —en tenia claus— per agafar prestat un joc de la PlayStation. La porta estava entreoberta però es veia clarament el Subnormal a terra,

amb un pal d’escombra ficat

pel cul.

Els budells escampats sobre la catifa.

En Balboa, al costat del cadàver,

morro ensangonat i trossos de l’amo entre les dents.

 Se’n llepava els dits!

Alguna cosa brillava dins la boca oberta i

desencaixada del Subnormal.

Una bola acrílica de Bola de Drac.

El gos es va aixecar remenant la cua i

va moure lleugerament el cos inert.

La bola va caure:

clac-clac-clac!