Anna Vilar

Anna Vilar (Barcelona 1956) ha exercit de mestra a l’escola pública durant trenta-set anys, la major part del quals a L’Hospitalet de Llobregat. Quan es va jubilar, va retrobar-se amb l’escriptura. Els anys vuitanta havia publicat tres novel·les infantils amb La Galera. El 2019 va guanyar el Premi Ciutat de Badalona de narrativa juvenil amb una obra sobre l’assetjament escolar, Tot plegat semblava una broma (Animallibres, 2019). Enguany ha publicat L’aleteig de la papallona (Animallibres, 2021). Aquest és el primer conte que publica per a grans i espera que no sigui l’últim. Escriu des del seu estudi amb vista als altiplans a Granyena de Segarra.

Els llençols de la tia Rosita

He trobat una dona morta a la calaixera de l’habitació del mig. Hi vaig ensopegar per casualitat. La calaixera no l’obro mai, hi guardo andròmines de la infància i la joventut, roba de llit de la mare i els àlbums de fotografies dels avis i els pares. No m’agrada remenar records, ni meus ni dels altres, però buscava un cobrellit de cotó que recordava del llit dels pares i que vaig pensar que m’aniria bé. En obrir el calaix dels llençols, va sorgir la Lola. No és un cadàver, és una presència, una veu que em va donar un ensurt de mort, però que sense fer cabal dels meus sentiments va explicar-me part de la seva vida. Així, de sobte. Ja fa uns mesos d’aquell primer contacte. Xerroteja quan vol i del que vol. De mi, d’ella, del que sent a la ràdio o a la tele, del que li passa pel cap. Pel cap metafòric, que no en té, pel pensament millor. És una veu que em ressona a dins, però potser no existeix. He intentat enregistrar-la, però després només se sent la meva i un silenci tens en l’espai de les seves intervencions. Potser és un esperit real o l’ha creat el meu neguit, la imaginació desbordant que se’m desvetlla amb l’edat. No ho sé del cert, però crec que és de debò. En certa manera m’agrada, és algú amb qui xerrar al final del dia, que m’escolta i aporta opinió, com una companya de pis que m’amoroseix la solitud. Ara mateix sento com rebull l’energia dins la calaixera, és el senyal que té ganes de xerrar. La Lola va caure a la bassa que hi ha a l’era de cal Mitxeu al seu poble, a la Segarra. Ella no ho és, de cal Mitxeu, és de cal Godet, i a la seva era no hi ha bassa ni pou on caure.

No, noia, no, no vaig caure a la bassa, m’hi vaig tirar. No expliquis una història que no és. M’hi vaig tirar de cap.

Dona, només volia suavitzar-ho. El suïcidi ens evoca malastrugança, persones dissortades, desesperacions sense remei. Ens produeix un calfred a l’espinada i ens posa davant del mirall. Jo en seria capaç? Què podria dur-m’hi? Quin sistema triaria? M’ho pregunto sovint: ¿el balcó, el metro, les pastilles, el dessagnament?

Ves, quan ho decideixes tries el que és més fàcil de fer. No tenia tot això que dius. El meu balcó només té un pis, no tenia metro ni accés a les pastilles. El dessagnament és brut i escandalós. La bassa era el més proper. Només cal abocar-s’hi i deixar-se caure. A més, era difícil que em trobessin amb prou marge per salvar-me la vida. Les altres opcions eren arriscades. Tothom brunzia al meu voltant tot el dia, de seguida m’haurien trobat adormida, esquitxada de sang o amb l’espinada trencada enmig del carrer. La bassa era més segura. Van trigar tot un dia a trobar-m’hi. Ja m’havia ofegat.

Doncs trobo que ofegar-se ha de ser llarg i angoixant.

Una  mica. Primer caus de cap, l’aigua és freda i l’instint et fa surar i boquejar buscant la sortida. Em vaig posar l’abric negre, llarg fins a mig panxell, de llana bona, que es va amarar d’aigua en un instant. Pesava molt. Tibava de mi cap al fons, però els meus braços lluitaven per eixir. De seguida el fred va penetrar-me fins al moll de l’os. Llavors em vaig deixar anar. Hauria pogut xisclar, cridar fins a esgargamellar-me, potser algun Mitxeu m’hauria sentit, rondaven pel cobert trastejant amb els tractors, posant les màquines a punt per sembrar. Estava decidida, era el que volia i em vaig deixar anar. Si no hagués dut l’abric potser hauria surat, sense voler-ho, però l’abric xop ajudava l’aigua a engolir-me.

M’esgarrifes, no m’ho havies explicat amb tant de detall.

No sabia com ho entomaries, ara et tinc més confiança. El cas és que m’enfonsava, m’enfonsava. No vaig veure passar la meva vida en imatges ràpides, tampoc cap llum al final d’un túnel, com de vegades imagines, no vaig dissociar-me del cos ni vaig veure com m’ofegava des de la vora de la bassa. Tot això són romanços. Tenia fred, molt de fred. Em sentia serena, amb el sentiment d’una feina ben acabada, tranquil·la. Vaig tancar els ulls per deixar de veure les herbes, fosques i llefiscoses, que se m’entortolligaven als turmells. Vaig evocar el mar, potser per fer veure que aquella gelor i humitat negra de la bassa era fresca, blava i alegre, amb prou força per conjurar estius feliços. El pit em feia molt de mal; mancat d’oxigen, xisclava el seu dolor. El mar es va convertir en una negror fonda. No vaig sentir pànic, ni por, potser una mena de tristor melangiosa. Enmig de la negror, just abans de perdre el coneixement, vaig veure el Jazz, el meu gat.

L’última imatge va ser un gat? Quin despropòsit! Pensava que es recordava els pares, els fills, els amors, algú a qui has estimat.

Doncs es veu que estimava el meu gat per damunt de tot. Després de veure el Jazz, vaig trigar una mica a morir. El cor s’aferra al més mínim batec, encara que el pensament ja no hi sigui, que el jo s’hagi esborrat i que la vida s’escoli. Uns quants minuts, calculo, enfonsant-me avall, avall. Quan el meu cos va tocar fons ja era morta. Va trigar unes quantes hores a surar. A mitja tarda, la canalla dels Mitxeu llançaven pedres a la bassa —tot i que tenien més que prohibit acostar-s’hi!— i els va encuriosir que no fessin xap ni plof, sinó un so sord, cluf, clum, plum, i es van abocar a l’aigua. Els nens són més coratjosos que molts adults, van veure un abric negre, uns cabells llargs i rojos que em feien una estrella al voltant del cap i no van fer escarafalls. Els petits es van quedar a vigilar, a la vora de la bassa, i la més gran va córrer al cobert on feinejaven els de casa. «La Lola de cal Godet és a la bassa!», va anunciar la nena des de la porta.

Llavors ja vas venir a parar aquí?

No, encara no. Era i no era dins del meu cos i podia veure el que passava. Tot va anar molt de pressa. En un tres i no res em van treure de l’aigua i em van estirar sobre l’herbassar. Estava envoltada de Mitxeus que gemegaven ais i uis, però de seguida es van enretirar per deixar espai als Godets, que ploraven, xisclaven o em miraven incrèduls, cadascun segons el seu fer.

No m’has dit mai per què ho vas fer.

Per què ho vaig fer? No ho sé ben bé. Tenia el cor, el cap, el cos plens de desesperança. Llevar-me al matí era un acte heroic que no assolia cada dia. Menjar era impensable; dormir, impossible. Pensar ordenadament no era factible. El cap em bullia de mots estranys, aliens a mi, d’imatges distorsionades i paoroses. El cor se m’esquinçava ara i adés, al llarg del dia i la nit. El cos em torturava amb espasmes i paràlisi. La desesperança és feixuga i espessa, com el llot de la bassa, negra i freda. Talla l’alè i enterboleix la mirada.

La teva família…

La família, per això era al poble. «Els Godet fem pinya», va dir el meu germà. La cunyada em mirava amb prevenció, espantada. Els nebots m’adoraven, jo era la tia Lola, la més estrambòtica, la que els seguia sempre la veta, la que els oferia els estius més bojos. Però, ai las!, aquella Lola que es quedava inerta al llit o mirava per sobre les teulades de les cases amb els ulls oberts buscant no se sap què, aquella no era la seva Lola, no sabien com acostar-s’hi. El meu germà vetllava perquè no em saltés ni una de les pastilles que havia de prendre, em treia a l’era a prendre el sol, m’insistia amb el menjar, volia de totes totes retornar-me al món. Malgrat la seva persistència, viure m’era molt difícil.

No, no, no és difícil, només t’has de deixar dur i ja està, tot va passant, una cosa darrere l’altra, un any rere l’altre, sempre endavant.

Endavant, ¿cap a on? Jo anava cap a l’abisme, un abisme interior que no sé dibuixar amb paraules. El desconsol i la desesperació m’omplien. Plorava, sense aturador, hores i hores. Ara amb un plor suau, constant i fi com pluja de maig, i tot seguit amb un plor rebel, tumultuós com una tempesta d’agost. Tot d’una deixava de plorar i tremolava i tremolava, sense control, fins a esgotar-me. Llavors restava immòbil, amb els ulls tancats mirant el precipici del meu pensament.

Però el pensament només cal distreure’l, un llibre, una música, una pel·lícula, et porten a un altre lloc i oblides el teu desànim.

Sí, és veritat, però un llibre va bé quan el desànim és superficial, prou per poder entrar a la vida dels personatges o per deixar-te dur per les històries de les cançons que escoltes. Quan el desànim és profund, emmirallar-se en altres vides és inútil. En el meu cas, res no em podia fer sortir del pou. Llavors vaig decidir acabar. Va ser fàcil, molt fàcil. No ho havia intentat mai i ho vaig aconseguir a la primera.

Quant de temps fa, d’això?

No pas gaire, em costa comptar el temps des que soc aquí, però era una tardor tot just després d’aquells fets d’octubre.

Fa quatre anys, doncs. Però no vas arribar aquí fins fa uns mesos.

És veritat, he estat buscant el lloc més adient, però fa més que soc aquí. Va passar un temps abans que t’adonessis que hi era, fins que no vas obrir la calaixera un dia.

Em vas clavar un bon ensurt, una morta a la calaixera! Una situació ben inversemblant! Em sembla que em vas explicar el teu funeral.

Sí, no va ser gaire reeixit. Havia deixat instruccions precises, però els meus germans no en van fer cabal, les cunyades es van aliar i es van imposar. Volia una cerimònia laica, al local del poble, amb Obrint Pas i Dijous Paella a tota castanya, unes lectures d’en Margarit i la Capmany i un bon tiberi a l’era. Van dir que no hi havia res a celebrar, que era una desgràcia i, per quedar bé amb el poble, ho van fer a l’església i el vell mossèn va dir unes paraules absurdes i inapropiades. Una merda, tot plegat! La família fa pinya, però de vegades no és de fiar. Això sí, havia deixat testament i el van complir fil per randa, no van distreure ni un euro, ni un paper.

Tenies patrimoni, doncs?

Sí, diners, cases, terres i pintures, alguns originals de finals del segle XX. Com que no vaig tenir fills, ho vaig deixar tot als nebots, res per als germans. La casa del poble, la de Barcelona, el xalet a la platja, la caseta a la muntanya, una per a cada nebot, ben repartit segons el seu tarannà. Diners, quadres i els drets d’autor de les meves novel·les, a repartir entre els quatre per igual.

Ets escriptora!

Sí, soc la Dolors Bonet.

No, no em sona el teu nom, crec que no he llegit res teu. I això que soc molt lectora, ¿quina mena de llibres feies?

No pots reconèixer-me pel nom real perquè signava com a Stella Miller.

Oh, no pot ser! Tinc tots els teus llibres! Ets la misteriosa Stella Miller! No has ensenyat mai el teu rostre, no et coneix ningú. Fixa’t, ni sabia que eres morta.

Va ser la condició que vaig establir quan es va publicar el primer llibre. No volia ser famosa i que la gent em mirés pel carrer. Amb els meus cabells rojos era molt difícil passar desapercebuda, per això vaig prendre aquesta decisió, per protegir-me.

Els teus són els llibres eròtics més apassionants que he llegit mai, m’encanten! De fet, m’exciten!

Per això els escrivia, per excitar les ments adormides i inflamar els cossos pansits. Crec que me’n sortia prou bé. Era líder de vendes al món. La família no ho acabava de veure, però ara estan contents, els nebots són milionaris abans dels divuit anys! Això sí, encara no els han deixat llegir ni una paraula que he escrit.

Oh, si t’expliqués el que he fet mentre llegia les teves pàgines!

Ho sé, t’he vist.

Oooooh, caram! No sé com prendre-m’ho, ¿potser me n’he d’avergonyir? Ara se’m farà molt difícil fer res, m’imaginaré que em mires!

No t’hi amoïnis, ja veus que soc incorpòria, o sigui que no molesto gens ni mica. Això sí, d’alguna manera soc dins dels meus llibres i percebo tot el que passa al seu voltant.

Deixem-ho estar, no vull pensar-hi gens! Digue’m, ¿com és que vas arribar aquí?

Els llençols que guardes al calaix, els va brodar la meva tia Rosita, no he trobat cap altre lloc més acollidor. Vaig estar uns dies a l’armari de la meva l’habitació a la casa pairal, però la cunyada feia neteja de les meves coses, airejava i remugava tota l’estona, m’atabalava. Li veia el ressentiment en els gestos i la pena cap al meu germà, jo no n’hi vaig fer gens, de pena! Després, vaig anar unes setmanes a la casa de Barcelona. La meva germana va remoure tot el pis mentre jo era allà, encara no sé què buscava, potser un original d’una novel·la no publicada. No m’estranyaria gens ni mica que volgués publicar-la amb el seu nom, sempre va estar gelosa. Vaig anar llavors a la caseta del Pirineu, però era molt avorrit, no hi va aparèixer ningú en els mesos que hi vaig ser. Després, vaig trobar la meva bibliografia completa a l’editorial. Allà s’hi estava bé i era distret, però no hi havia ningú amb qui compartir estones, els que hi treballaven no es van adonar de la meva presència. La tia Rosita va ser la que em va estimar més i la que, sense saber-ho, em va inspirar per escriure les meves novel·les. Era soltera i vivia a la casa pairal, treballava a la fàbrica i tenia cura dels nebots i ens consentia d’allò més. L’adorava i sempre la buscava per estar amb ella. Així va ser, espiant-la per veure on era, que vaig descobrir la seva vida secreta. Tenia amants, homes i dones, forasters, mai del poble. Els citava al bosquet de les alzines, on hi havia una cabana de pedra seca que tenia l’entrada ben coberta d’esbarzers, on hi havia amagat mantes i llençols. Era gairebé impossible veure què hi passava, a la cabana, però jo era petita i silenciosa i la vaig veure des de dalt per unes escletxes amples entre pedres. Des de la primera vegada, sovint la seguia i observava les trobades amb atenció. Veia aquells cossos vigorosos, suats i brillants, sentia els gemecs i sospirs i també m’encenia tota. De vegades, espiava pel forat del pany de la seva habitació i la veia nua sobre el llit, gemegant sola, amb les mans buscant-se tots els racons, pessigant-se els pits i obrint les cames de manera impossible. En vaig aprendre molt. La Rosita va ser la meva musa. L’enyoro. Quan ella va morir, tot va anar a mal borràs. No vaig superar-ho mai, vet-ho aquí.

Per què no has anat a estar-te amb ella, allà on sigui?

No ho sé, on és. Pot ser a qualsevol lloc.

Qualsevol, qualsevol?

No, qualsevol que hagi tingut relació amb ella. La vida agitada de la tia Rosita fa que sigui molt difícil de trobar. Per això vaig venir aquí, amb aquests llençols. Els va brodar per al seu aixovar, però no es va casar mai.

Per què els tenia la meva mare a la seva calaixera?

Ah, els hi va donar la tia Rosita.

Es coneixien?

Sí. Els teus pares van passar una setmana allotjats al mas de cal Xico la primavera del 1981. Els sembrats eren alts i ufanosos, començaven a florir les roselles i el sol ja escalfava prou per jeure als marges a migdia.

Ho recordo, la mare es recuperava d’un hivern malaltís i van buscar aires més purs per als seus pulmons asmàtics a casa d’uns cosins del poble de la mare.

Es van conèixer pels camins del terme. Van trobar-se cada dia de tota la setmana, a l’amagatall de l’alzinar, tots tres.

Com? Que dius que què? Els meus pares?

Sí, feien un trio preciós, apassionat, desvergonyit, agosarat en el fer. Jo només tenia tretze anys i no els vaig poder espiar cada dia, perquè anava a l’escola. Aquests llençols són els que els protegien de la terra aspra i els insectes curiosos. L’últim dia la teva mare es va endur els llençols. I aquí han aparegut, planxats i perfumats, a la teva calaixera, testimoni d’uns dies de primavera.

T’ho inventes! Com pots dir un disbarat com aquest? El meu pare era, bé, era com era, però ¿la mare? T’ho inventes, mentidera!

No, no m’ho invento, si busques bé trobaràs una fotografia on els teus pares posen un a cada costat de la tia Rosita a la porta de la masia. La vaig fer jo. Va fer veure que ens trobàvem per casualitat amb mi com a protecció i excusa, i va aconseguir la fotografia. N’estava molt, dels teus pares! A la casa del poble en tenia una còpia, de la foto.

T’ho inventes, t’ho inventes! Mentidera! Ara tancaré el calaix amb clau i no t’escoltaré mai més! Estúpida filla de puta!

Encara que tanquis amb clau l’habitació, el meu pensament rondarà el teu. No t’enfadis amb mi. Els teus pares s’ho van passar bé uns dies i després segurament van tornar a la seva vida organitzada i estreta de cada dia. No els has de defensar de res, no has de certificar la seva virtut. Són morts també, ¿oi?

Sí, són morts! I és veritat, el pare era un tronera però la mare, no!

Com ho pots saber? Una filla no sap res dels seus pares, de la seva vida més íntima i privada. No vols saber que el plaer és a l’abast dels pares perquè llavors es tornen humans plens de febleses i mancances, com tots, com tu i com jo. Costa d’admetre que els pares tenen vida pròpia més enllà dels fills.

És que ja vaig patir prou quan vaig saber que el pare tenia amants aquí i allà, només em faltava la vida sexual de la mare, un trio!

Au, no t’esveris, només ho has de pair. Ara callaré una estona i demà, si vols, en parlem.

No sé si t’escoltaré més, em neguiteges massa. D’acord, d’acord, demà en parlem!

Pst,  pst!

Què? No hem quedat que demà?

Nena, nena, soc jo.

Jo? Qui és jo? Una altra morta?

Soc jo, la mama.

Mama? El que em faltava!

Sí, jo. No facis cas del que et diu la boja dels llençols.

Mama, no en faig cas.

Però te l’escoltes i et trasbalses, que ho percebo tot, jo. Et noto les vibracions del cap o del cor; no ho sé, d’on surten, però em neguitegen i sento com n’estàs, de trista i angoixada.

Mama! El que estic és tipa de parlar amb morts.

Però no t’ha explicat la veritat, només mitges mentides.

I tu sí que m’explicaràs la veritat?

Sí, soc la teva mare i no et mentiria mai.

Ah, ¿no? I què em vols explicar si es pot saber.

Doncs com van anar les coses, allò que t’ha explicat la dels llençols no és ben bé veritat!

Doncs, au, va, t’escolto però amb una idea general n’hi haurà prou, ¿eh? No tinc ganes de saber res de la teva vida sexual.

Teníem quatre fills i poques estones per gaudir del llit i ja saps que el teu pare buscava, i trobava!, estímuls fora de casa.

Sense detalls, mama!

Cap detall, nena…