Raquel Ricart

Raquel Ricart Leal (Bétera, 1962) es donà a conèixer literàriament l’any 1980 en guanyar un accèssit dels premis Malva-rosa amb el conte I entre tant de núvol, ni un glopet de flor, i en aquella mateixa dècada va publicar contes i narracions en les revistes literàries Celobert i Lletres de canvi. L’any 1999 reapareix amb la novel·la negra Un mort al sindicat (Tàndem, 1999), a la qual van seguir les novel·les juvenils Van ploure estrelles (Tàndem, 2001), El quadern d’Àngela (Tàndem, 2010), guanyadora del Vè Premi Vila de Paterna, Premi Samaruc 2010, i inclusió en The White Ravens 2012, i En les mars perdudes (Bromera, 2012), premi Bancaixa de Narrativa Juvenil. L’any 2010 guanyà el premi Andròmina de narrativa amb la novel·la Les ratlles de la vida (3i4, 2010), que posteriorment obtingué el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en 2011, i el Premi de creació literària de l’Institut Interuniversitari de Filologia de la Universitat de València. El 2015 presenta una novel·la de ciència-ficció, El ciutadà perfecte (Andana, 2015), i El temps de cada cosa, guanyadora del premi El lector de L’Odissea i reeditada el 2019 (Balandra). Aquests darrers anys ha coordinat i participat en diversos llibres de relats, Entre dones (Balandra, 2016), La improbable vida de Joan Fuster (3i4, 2017), Nosaltres, els fusterians (Perifèric, 2017) Assassins valencians (Llibres del delicte, 2019). Ha publicat també diversos articles en la revista El món d’ahir. Actualment, enllesteix la seua darrera novel·la.

Estirar el fil

A mi, els meus fills no em besen mai.

Això vaig dir aquell dia en la reunió del club de lectura. Venia al cas. No era una confessió ni res, però havien vingut dues escriptores perquè havíem llegit un llibre de relats escrits per elles i la conversa anà de manera que ho vaig dir. I la cosa no hauria tingut més importància. Era un fet que vaig constatar i prou, perquè s’havia parlat dels sentiments, i dels homes i les dones. Però quan ja havíem acabat i érem a punt d’anar‑nos‑en, una de les escriptores va dir que aquella frase que jo havia dit mereixia obrir un relat i que, de segur que si estirava el fil, tindríem una història. Me’n vaig anar cavil·lós. A mi, els meus fills no em besen mai. Frase digna de començar un relat, ves per on.

Quan vaig arribar a casa, posí a calfar el bullit que tenia preparat per a sopar, perquè fa anys que soc vidu i m’apanye tot sol. I mentre m’escudellava i en acabat seia a taula, mentre xafava la creïlla amb la forqueta, la ceba, la bajoqueta, mentre ho mesclava tot, mentre espolsava la sal i hi tirava un bon raig d’oli, em venia al cap aquella frase que havia dit, una vegada i una altra.

Al club de lectura m’hi havia apuntat per recomanació de la meua neboda i perquè és molt cansat de passar totes les vesprades al bar dels vells. No hi ha contrincants de la meua categoria per jugar al xamelo i se’m fa tediós de guanyar sempre sense gaire esforç. De manera que quan la meua neboda Maria m’ho proposà vaig pensar, ¿per què no?

Maria és filla de la meua germana i fa poc que s’ha casat, amb cinquanta‑quatre anys. Amb una dona. Sa mare, o siga, la meua germana, no volgué anar al casament, perquè ella és catòlica, apostòlica i romana i diu que això és un pecat, una desviació i no sé quantes coses més. I que no ho entén, no ho entén i no ho entén. I d’ací no la traus. Jo li vaig dir que no calia entendre res, que no era cosa nostra amb qui volia viure i gitar‑se Maria, però ella cabuda, que no i que no. De manera que aní jo al casament, sí senyor, no la podia deixar sola perquè és família, i la família vol dir alguna cosa, ¿no? L’he estimada sempre, la Maria. De menuda, que entrava corrents a casa i se m’enganxava a les cames, i jo l’agafava en braços i la besava. I era l’única que ho feia, que els meus fills no venien corrents a abraçar‑me quan jo tornava a casa, i la dona deixa’ls estar, Voro, no els destorbes que han d’estudiar.

El cas és que al club de lectura vam començar a llegir un llibre en valencià i la cosa se’m feu difícil, molt difícil, perquè mai no m’han ensenyat de llegir en la llengua que parle, en la llengua que pense, però tot era cosa d’intentar‑ho. I el llibre el vaig llegir, tot i que no el vaig entendre sencer, però aquelles escriptores parlaven d’una manera que jo no havia sentit mai. No sé com explicar‑ho, però van dir coses que no m’havia parat mai a pensar, però com has de parar‑te a pensar quan has de treballar cada dia de sol a sol, i vas a l’obra i vinga a fer parets mestres i parets mitgeres i arribes a casa rebentat i amb ganes de sopar i anar‑te’n a dormir. I així havia estat la meua vida, treballar i treballar per a tirar la família endavant. Dos fills, dos xics que han estudiat, que han fet carrera. L’un d’informàtica i l’altre, de química. Ara ja són dos homes que es guanyen bé la via i tenen família. I ben pagat i orgullós que n’estic, però ¿besar‑me? A mi, els meus fills no em besen mai. Sort de Maria, i de les netes quan les veig per Nadal.

Però com que havia d’estirar el fil segons que havia dit aquella xica, que ja no era cap xica, però a mesura que fas anys, a una dona li dius xica, i a una xica, xiqueta i en fi, que et canvia la manera de veure les coses, vaig començar a cavil·lar mentre em menjava el bullit que, fet i fet, és aplanar i engolir, no cal ni que mastegues gaire, però és el que menge de sopar cada dia, per costum, perquè m’agrada, però també perquè em va bé no haver de rosegar coses massa dures amb el dentat postís. Vaig engegar la televisió, que sempre em fa companyia mentre sope, però la veritat és que no vaig fer‑ne cas perquè jo estava amb aquella frase i aquells pensaments, i em vingué al cap el dia que nasqué el meu Voro, el fill gran, el que ara és informàtic. La dona va parir en casa mentre jo treballava, i quan arribí em vaig trobar que ja havia nascut i ja anava amb la bolcada, tot net i tranquil. I és que la meua dona tenia facilitat per a parir, cosa que no passa a totes, que la meua germana se les va veure ben magres per a parir la seua Maria, la meua neboda, l’única filla que té, que un poc més i no ho conta, i a la millor d’ací li ve tot, que li tinga quimera, perquè dic jo que si li és filla, ¿què més té amb qui es case? És la teua filla i prou, ¿no? Però per molt que hi vaig insistir, va dir que no i va ser que no, i jo a Maria li vaig dir no t’hages de preocupar de res, que jo vindré. I tant. I ben bonic que va ser el casament. Diferent, perquè no hi havia capellà ni res, que va ser a la casa del poble, però si s’estimen, és això que importa.

El cas és que Voro va nàixer mentre jo treballava, va créixer mentre jo treballava. Jo l’estimava, el xiquet, i l’estime. I el segon també, l’Eduard, el químic que treballa en Alemanya. Però me’n recorde molt bé de Voro quan era un xiquet de bolquers, que sa mare l’agafava i se l’enganxava a la mamella i jo el mirava i… Redéu, ho he de dir, hauria volgut tenir mamelles per a enganxar‑me’l d’aquella manera, per a tenir‑lo en braços i sentir que érem tan units com jo els veia, sa mare i ell. Mentre estigué prenyada no m’havia passat. Vull dir que no pensí mai que voldria dur‑lo en la panxa ni res, però quan li donava mamar sí que ho pensava, i quan sa mare li canviava els bolquers i l’abraçava i li besava el cul i la panxa i la xufeta i tot, m’hauria agradat poder‑ho fer jo, tot el que feia ella. Vol dir això que soc un desviat, un invertit, un homosexual? Com la meua neboda?

Una de les escriptores va dir que els homes som víctimes de l’educació i de les formes de la societat. Jo no havia sentit mai una cosa semblant, però mentre portava el plat a la pica, mentre l’escurava i el rentava i en acabat feia igual amb la forqueta i el perolet que use sempre per a fer el bullit, pensí que potser tenia raó, perquè per molt que estirara del fil, no trobava cap record de besar els meus fills, i ara que soc vell i soc més tendre, trobe a faltar el besos, sí senyor, de manera que una mica de raó devia tenir, aquella escriptora.

Vaig desar el perolet a lloc, i el plat i la forquilla, i mentre em torcava les mans, el record m’arribà com un rellamp. Però no com un rellamp que veus a través de la finestra i et poses a comptar fins que arriba el tro per a saber com és de lluny la tempesta, sinó com si t’haguera enxampat enmig del camp i t’haguera travessat sencer i t’haguera deixat ert, malmès, estroncat, partit pel mig, per sempre. Em vaig haver de recolzar en la pica, per tal de no caure, perquè fou com si em tornaren a estossar.

Era segon dia de Pasqua. Havia tornat a casa a dinar, perquè els tres dies de Pasqua abans eren sagrats i solament es treballava de matí. A la vesprada havíem parlat d’anar‑nos‑en a les garroferes a berenar, amb els menuts. Voro havia fet els dos anys i Eduard tenia tres mesos, si fa no fa. A la dona vingueren a avisar‑la unes veïnes del carrer del Trinquet, que era on s’estava sa mare, perquè deien que havia tingut un atac de feridura. Se n’anà volant i em deixà a càrrec les criatures, que dormien en aquella hora. Vaig acabar de dinar tot sol, vaig escurar els plats i els vaig rentar. En acabat aní a mirar els xiquets, que dormien com dos angelets, Eduard en un cabàs damunt del nostre llit i Voro en el bressol, ben a la vora. Em vaig traure els pantalons perquè els duia bruts de pols de l’obra i m’estirí al llit, de costat, per poder mirar els àngels mentre dormien. Si la meua sogra anava malament, les coses es podien complicar, perquè la meua dona era sola, sense germans, però mentre mirava els xiquets, encara que hi rumiava no sentia gens d’angúnia ni d’ànsia. Fou com si m’amerara la mateixa pau que tenien ells, la mateixa serenitat i em sembla que em vaig endormiscar. Però al cap de poc vaig notar un moviment i era Eduard, en el bressol, i em despertí tot seguit i li vaig dir coses, amb una veu fina i aguda, com feia sempre sa mare. Em va eixir natural i Eduard va riure, i al moment es va despertar Voro i el vaig traure del bressol i el posí al llit, i a Eduard també, que el vaig traure del cabàs. Vam estar allà, mirant‑nos, fent carasses i jugant amb les mans i al cap d’un moment, Eduard es va quedar quiet, com si es concentrara. Tota la cara se li va tornar vermella i tot seguit m’arribà una olor inconfusible i és que s’havia cagat. De manera que li vaig traure la granota i el bolquer i el vaig deixar nuet, i un moment més tard Voro feu la mateixa cara i també el vaig deixar nu, i en acabat de rentar‑los amb l’esponja i deixar-los ben nets, em vaig llançar sobre ells i me’ls vaig menjar a besos, com si fos un ogre, la cara, gruang, gruang, les orelles, gruang, els bracets, gruang, gruang, les panxes, les cuixetes, els peus, les xufetes, tot ho besava com si m’ho anara a menjar i ells reien i reien, i en això entrà la dona i cridà, què fas, pervertit! Agafà el joier de marbre i em pegà un colp, al tos.

Encara que he necessitat unes quantes paraules per a explicar‑la, tota l’escena em vingué al cap com un rellamp. I seguidament una angúnia fonda que em feu perbocar el bullit del sopar. Restí tremolós, perquè feia moltíssims anys que no perbocava. En acabat em vaig rentar la cara. Em vaig traure el dentat i el freguí bé amb el raspall, amb pasta dentifrícia i tot per a eliminar la fortor de vòmit, i mentre ho feia, plorava, i no sabia si havia de maleir aquella escriptora que m’havia fet estirar el fil o la meua dona, morta i soterrada feia anys. Perquè ara, de colp, amb aquesta segona estossada, amb aquest rellamp, amb aquesta il·luminació, la meua vida es convertia en una vida diferent d’allò que m’havia pensat sempre i feia mal, molt de mal. Coïa com una mala cosa.

Amb la boca neta me n’aní a la sala i vaig seure a l’engronsadora, i mentre m’engronsava, mentre m’impulsava i buscava aquell recer del moviment, com en un bressol o en els braços d’una mare, feia memòria i repassava.

Aquella mateixa nit la sogra es va morir. Jo no aní al soterrar perquè vaig caure malalt, que la dona deia que m’havia trobat en terra, desmaiat. El metge em va diagnosticar unes febres malteses i jo guarde un record com una boira, d’aquells dies. Vingué la meua germana, per tenir‑me cura, que la dona ja en tenia prou, amb la mort de sa mare i dues criatures necessitades d’atenció. Això pensí en aquell moment. I sempre més, tota la vida. En emergir d’aquella boira vaig trobar la dona diferent. Un silenci espès que a voltes em semblava que pudia es va escampar de dins d’ella cap a mi. Durant mesos vaig pensar que era el dol per sa mare. Després, no ho sé, què vaig pensar. Que havia canviat.

No vull més fills, em va dir el dia que li vaig acaronar l’esquena en el llit, els xiquets adormits, mesos passats. No ho vam fer més. Mai. Vaig tornar a intentar‑ho i un dia quasi la vaig forçar, però en veure el seu puny tancat, la cara vermella de ràbia i una espècie de fàstic als ulls que em travessaven, ho vaig deixar estar. Llavors el silenci ja va ser de tots dos i potser el meu també pudia. M’alleujava tot sol, tancat en el bany, mentre em dutxava i, mentre ho feia, plorava i tot s’esgolava pel mateix forat, l’enruna de l’obra, el sabó, les llàgrimes, la llet d’home que ella no volia, tot aigüera avall.

Una vegada vaig entrar en una casa de putes, però no em fiquí al llit amb cap. No sé per què. Mai no vaig explicar a ningú què em passava amb la dona. Els xiquets van créixer i eren seus. Ara que estire el fil m’adone que mai no em deixava tot sol amb ells. Treballí de valent i els vaig donar estudis i, encara que no em besen mai, tenen carrera. Quan la dona caigué malalta els fills ja no vivien en casa i vaig ser jo qui se’n va ocupar. Se li n’anà el cap. Demència. Amb el temps, haguí de lligar‑la de nits, perquè s’escapava sense fer soroll i sonava el telèfon a les tres de la matinada, a les quatre, a les cinc, Voro, sóc Nasiet el del forn. No passa res greu, la teua dona, que és ací. I llavors m’havia d’alçar, amb la son enganxada a les cames i als ulls, posar‑me pantalons i camisa, anar‑la a buscar, suportar que em cridara davant de tothom deixa’m estar, jo a tu no et conec de res, no em toques.

Els fills venien a visitar‑la, però els era molt penós, perquè tampoc no els reconeixia i al final van deixar de venir. Quan es morí, vaig plorar, però ara no ho faria, amb tot el que he recordat. Ara tinc ràbia. I no sé si se m’espassarà mai, perquè no li puc dir malpensada a la cara, no puc rentar‑li els pensaments amb lleixiu de la maldat que sentia contra mi, no la puc sacsejar i dir‑li com fores capaç de creure això, de mi.

Ahir vingué la meua neboda Maria a portar‑me la novel·la que hem de llegir per al club de lectura i em trobà amb el llapis en les mans.

—Escrius?, em demanà.

—He estirat un poc el fil.

—I com ha anat?

—Què vols que et diga, Maria? Com va dir l’escriptora, furgar en la ferida fa mal. Cou com una mala cosa.

—I per què no ho deixes estar?

—Ves que no ho sé. M’ha eixit i prou, i ma mare sempre deia que tot allò que cou, cura.