Italo Svevo
Italo Svevo (Trieste, 1861 – Motta di Livenza, 1928) és un dels narradors primordials de la història de la literatura italiana. La llengua catalana encara hi té alguns deutes importants, i el més remarcable era la seva obra contística. Amic i col·laborador de Joyce, fascinat per la psicoanàlisi, autor d’un monument com La consciència de Zeno, Svevo s’ha de llegir sempre.
Quan parlem d’autors mal compresos pels seus contemporanis, el nom d’Italo Svevo és una parada recurrent. «Estúpid, egoista, oportunista, gauche, calculador, sense tacte»: sembla que Ettore Schmitz, l’home de carn i sang que hi havia darrere el pseudònim d’Italo Svevo, feia de bon odiar entre la gent de cultura. També va tenir valedors de la talla de Joyce i Montale, és clar, però el geni de Trieste va morir poc després de la seva eclosió tardana. Aquí publiquem la primera selecció de contes en català, perquè la sornegueria d’aquest «delinqüent neuròtic» s’escampi generosament.
Ara Comanegra en publica una selecció de contes, Vi generós, una tria feta per Francesco Ardolino, autor del pròleg, i amb epíleg de Maria Callís. I tenim la sort de poder-vos-en avançar un. Fins ara inèdita en català, la narrativa breu d’Italo Svevo és una autèntica delícia d’entresegles.
La mare
En una vall tancada per turons boscosos, que somreien amb els colors de la primavera, s’alçaven, l’una al costat de l’altra, dues grans cases d’aspecte auster, de pedra i de calç. Semblaven fetes per la mateixa mà, i fins i tot els jardins tancats per bardisses, situats davant de cadascuna d’elles, eren de la mateixa forma i dimensió. Qui hi vivia, però, no tenia el mateix destí.
En un dels jardins, mentre el gos dormia encadenat i el camperol s’afanyava a treballar al voltant de l’hort, en un raconet, apartats, uns pollets parlaven de les seves grans experiències. N’hi havia altres de més grans, al jardí, però els petits, el cos dels quals encara conservava la forma de l’ou de què havien sortit, gaudien examinant plegats la vida a la qual havien aterrat, perquè encara no hi estaven prou acostumats per no veure-la. Ja havien patit i havien gaudit, i és que la vida de pocs dies és més llarga del que pot semblar a qui l’ha patida durant anys, i en sabien molt, tenint en compte que una part de la gran experiència se l’havien emportada de l’ou. De fet, de seguida que havien arribat a la llum, havien sabut que les coses s’havien d’examinar bé, primer amb un ull i després amb l’altre, per veure si s’havien de menjar o només mirar.
I van parlar del món i de la seva immensitat, amb aquells arbres i aquelles bardisses que els tancaven, i aquella casa tan àmplia i tan alta. Eren tot de coses que ja es veien, però que encara es veien millor si es comentaven.
Un d’ells, amb el borrissol groc, tip —i per això desocupat—, no va acontentar-se de parlar de les coses que es veien, perquè la calidesa del sol li havia dut un record, i de seguida va dir: «Realment, nosaltres estem bé perquè hi ha sol, però he sabut que en aquest món s’hi pot estar encara millor, la qual cosa em sap molt de greu, i us ho dic perquè us sàpiga greu també a vosaltres. La filla del camperol creu que nosaltres som desgraciats perquè no tenim mare. Ho va dir amb un to de compassió tan intens que no vaig poder evitar plorar».
Un altre, més blanc i unes hores més jove que el primer, raó per la qual encara recordava amb gratitud l’atmosfera dolça de la qual havia nascut, va protestar: «Nosaltres sí que hem tingut una mare. És aquell armariet, sempre calent, encara que faci el fred més intens, del qual surten els pollets més bonics i fets».
El groc, que feia temps que duia gravades les paraules de la camperola, i per això havia tingut temps d’inflar-les somiant en aquella mare fins a imaginar-se-la gran com tot el jardí i bona com el pinso, va exclamar, amb un menyspreu destinat tant al seu interlocutor com a la mare de qui parlava: «Si es tractés d’una mare morta, tothom la tindria. Però la mare és viva i corre molt més ràpid que nosaltres. Potser té rodes, com el carro del camperol. Per això pot venir al teu costat sense que tu l’hagis de cridar i escalfar-te, quan estàs a punt de ser abatut pel fred d’aquest món. Que bonic que ha de ser tenir al costat, de nit, una mare com aquesta!».
Va intervenir-hi un tercer pollet, germà dels altres, perquè havia sortit de la mateixa màquina, encara que havia estat confeccionat una mica diferent, amb el bec més llarg i les potetes més curtes. N’hi deien el pollet maleducat, perquè quan menjava se sentien els cops que feia amb el bec, però en realitat era un aneguet que al seu poble hauria estat considerat més que acceptable. La camperola també havia parlat de la mare davant seu. Ho havia fet aquella vegada que havia mort un pollet desplomat a l’herba, exhaust de fred, envoltat dels altres pollets, que no l’havien pogut socórrer perquè no senten el fred que toca els altres. I l’aneguet, amb l’expressió ingènua que tenia la seva careta envaïda per l’àmplia base del bec, va arribar a afirmar que, quan hi havia la mare, els pollets no podien morir.
El desig de la mare no va trigar a contagiar-se entre tot el galliner, i es va fer més viu, més inquietant, al cap dels pollets més vells. Moltes vegades les malalties infantils ataquen els adults i per a ells resulten més perilloses; a vegades també passa amb les idees. La imatge de la mare que s’havia format en aquells caparrons escalfats per la primavera va escampar-se sense mesura, i qualsevol bé va passar a anomenar-se mare, el bon temps i l’abundància; quan patien, pollets, aneguets i petits galls dindi es convertien en veritables germans perquè sospiraven per la mateixa mare.
Un dels més ancians un dia va jurar que ell trobaria la mare, perquè no volia seguir-ne privat. Era l’únic del galliner que estava batejat i es deia Tites, perquè, quan la camperola tenia el pinso al davantal i deia «tites, tites», ell era el primer que hi anava. Ja era vigorós, un petit gall amb una actitud generosa en la qual es despertava la combativitat. Esvelt i llarg com una ganiveta, exigia la mare abans que res perquè l’admirés: aquella mare de qui es deia que sabia procurar tota mena de dolçor i, per tant, també la satisfacció de l’ambició i de la vanitat.
Va arribar el dia que en Tites, ben decidit, va esmunyir-se fora de la bardissa que, espessa, envoltava el jardí on havia nascut. Un cop a l’exterior va aturar-se de seguida, atordit. Com trobaria la mare en la immensitat d’aquella vall sobre la qual s’imposava un cel blau encara més extens? Ell, tan petit, no podia furgar en aquella immensitat. Per això no va allunyar-se gaire del jardí on havia nascut, que era el món que coneixia, i, pensatiu, va fer-hi la volta. És així com va anar a parar a la bardissa de l’altre jardí.
«Si la mare fos aquí dins», va pensar, «la trobaria de seguida». Després d’alliberar-se de la vergonya de l’espai infinit, no va tenir més dubtes. Va travessar la bardissa d’un salt i va trobar-se en un jardí molt semblant al que coneixia.
Aquí també hi havia un eixam de pollets joveníssims que debatien sobre l’herba densa, però hi havia un animal que a l’altre jardí no hi era. Un pollet enorme, potser deu vegades més gros que en Tites, que s’imposava enmig dels animalons recoberts només de borrissol, els quals —es veia de seguida— consideraven aquell gran animal poderós el seu cap i el seu protector. I ell s’ocupava de tots ells. Llançava advertències a qui s’allunyava massa, amb sons molt semblants als que la camperola feia servir a l’altre jardí per cridar els seus pollets, però també feia altres coses. A cada moment s’ajupia sobre els més dèbils i els cobria amb tot el cos, per transmetre’ls escalfor, esclar.
«Aquesta és la mare», va pensar en Tites amb alegria. «L’he trobada i ara no la deixaré escapar. M’estimarà tant! Soc més fort i més bonic que tots ells. I, a més, em resultarà fàcil ser obedient, perquè ja l’estimo. Que bonica i que majestuosa que és! Ja l’estimo i m’hi vull sotmetre. També l’ajudaré a protegir tots aquests eixelebrats».
Sense mirar-lo, la mare va cridar. En Tites s’hi va acostar, creient que era precisament ell qui estava sent cridat. La va veure ocupada removent la terra amb les urpes poderoses, donant cops ràpids, i es va aturar, curiós, davant d’aquella obra, a la qual assistia per primera vegada. Quan va aturar-se, un cuquet es retorçava allà al davant, al terreny despullat d’herba. Ella cloquejava, mentre els pollets, que l’envoltaven, no ho entenien i la miraven extàtics.
«Que estúpids!», va pensar en Tites. «Ni tan sols entenen que vol que es mengin el cuc». I, mogut per l’entusiasme cap a l’obediència, va precipitar-se ràpidament cap a la presa i la va engolir.
I aleshores —pobre Tites— la mare se li va llançar al damunt, furiosa. No ho va entendre de seguida, perquè va pensar que potser, com que l’acabava de conèixer, el que volia era acariciar-lo amb una gran fúria. Ell hauria acceptat amb agraïment totes les carícies, de les quals no sabia res, i per això admetia que podia ser que fessin mal. Però era evident que els cops amb aquell bec dur que li van ploure al damunt no eren petons, i li van fer desaparèixer qualsevol dubte. Va voler fugir, però l’ocell gros va colpejar-lo i, un cop a terra, li va saltar al damunt i li va clavar les urpes al ventre.
Amb un esforç descomunal, en Tites va aixecar-se i va córrer cap a la bardissa. En aquella cursa desenfrenada, va tombar altres pollets, que es van quedar allà amb les potes enlaire, piulant desesperadament. Per això va poder salvar-se, perquè la seva enemiga va aturar-se un instant al costat d’aquells que havien caigut. Quan va arribar a la bardissa, en Tites, d’un salt, tot i que hi haguessin moltes branques i molts brocs, va conduir el seu cos petit i àgil fins a l’exterior.
La mare, en canvi, va quedar-se aturada per un embull dens de frondes. I allà va quedar-se, majestuosa, mirant des d’una finestra com l’intrús, exhaust, també s’havia aturat. El mirava amb uns terribles ulls rodons, vermells d’ira: «Qui ets tu, que t’has apropiat del menjar que jo, amb tanta fatiga, havia extret de terra?».
«Soc en Tites», va dir el pollet, humilment. «Però tu qui ets i per què m’has fet tant de mal?».
A les dues preguntes, ella va donar-hi una sola resposta: «Jo soc la mare». I, amb desdeny, li va girar l’esquena.
Temps després, en Tites, llavors ja convertit en un magnífic gall de raça, es trobava en un galliner molt diferent. I un dia va sentir parlar tots els seus nous companys de la seva mare, amb afecte i enyor. Admirat pel seu atroç destí, va dir amb tristesa: «La meva mare, en canvi, va ser una bestiola horrible, i hauria estat millor per a mi que no l’hagués coneguda mai».
Traducció de Marina Laboreo
Avançament editorial per gentilesa de Comanegra
