Marta Orriols
Marta Orriols Balaguer (Sabadell, 1975), és historiadora de l’art de formació. Viu i treballa a Barcelona. Ocasionalment, treballa com a lectora editorial. Entusiasta de la literatura anglosaxona, va estar al càrrec de l’edició del llibre Objeto de amor, d’Edna O’Brien (Lumen, 2018). Col·labora en diversos mitjans culturals. Amb el seu primer llibre, Anatomia de les distàncies curtes (Periscopi, 2016), va aconseguir un èxit notable de crítica i públic i la revista Granta va escollir un dels seus contes per la seva edició en castellà. Amb la seva primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018) va aconseguir el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2018 i va convertir-se en un dels títols més venuts de l’any. Aprendre a parlar amb les plantes s’ha traduït a 14 idiomes, entre ells, l’anglès a l’editorial Pushkin Press. Ha col·laborat en col·leccions de contes als llibres Barcelona-Buenos Aires once mil kilómetros (Trampa Ediciones, 2019) i Vora el mar (Univers, 2021). La seva última novel·la, Dolça introducció al caos (Periscopi, 2020) continua en la línia dels textos anteriors, retratant la complexitat de les relacions humanes.
Laura Ferrero (Barcelona, 1984). Escriptora, periodista i guionista, és autora del llibre de contes Piscinas vacías (Alfaguara, 2016), de la novel·la Qué vas a hacer con el resto de tu vida (Alfaguara, 2017) i del llibre El amor después del amor (2018), en col·laboració amb Marc Pallarès. La gente no existe (Alfaguara, 2021) és el seu últim llibre de contes. Els seus articles i ressenyes apareixen habitualment en publicacions com ABC Cultural o El País. És col·laboradora del programa La Ventana de la SER.
La gent no existeix
És l’última festa, l’última gran festa de l’estiu, i l’home que un dia va ser nen, que se sent ara el més jove entre els vells, torna a dur pantalons curts i és, una altra vegada, el nen que tothom fingia no veure. Tota la vida ha recordat aquell moment de quan tenia sis anys i els pares li van fer una broma que només va durar uns minuts, els més angoixants de la seva vida, fins i tot més que quan li van dir, ara ja fa quatre anys, que «s’apreciava una taca sospitosa a l’ecografia». No tenia gaire més de sis anys i els pares, els tiets, fins i tot l’avi, reunits al voltant de la taula, van fingir no veure’l. Ell parlava i ells no el sentien. Fins i tot el pare va demanar: «I el petit Gabriel, ¿on és?, ¿algú pot anar-lo a buscar a la seva habitació?». «Gabriel! —el va cridar la mare—. El menjar és a taula.» I la mainadera, que era l’única que podia haver-lo entès, la còmplice de tots els seus jocs, alegries i cabòries, s’estava ben callada, a la porta de la cuina, mentre el Gabriel deia: «Soc aquí. Soc aquí. Que no em veieu?».
Però els adults van seguir amb la seva xerrameca. «Soc aquí!» Per uns instants, el Gabriel va deixar d’existir. De fet, va creure que no havia existit mai. Però aleshores va sentir una feredat esgarrifosa. I si era la gent la que no existia i només existia ell, mut, petit, indefens, atrapat en una realitat imaginada, anhelada?
Li van explicar que va començar a plorar i que, angoixat, se’n va anar corrent a la seva habitació per tancar-se dins l’armari on la mare el va anar a buscar.
La memòria del Gabriel es fon a negre, però la mare li va explicar que, mentre plorava, repetia sense parar: «Els pares no existeixen. La gent no existeix».
Així com hi ha pedres sobre les quals s’alcen civilitzacions senceres, la primera pedra, hi ha moments fundacionals d’una vida, així els anomena el Gabriel, «fundacionals», perquè la vida es funda, s’arrela, s’estanca i s’atura en moments singulars. I d’aquella broma cruel i pesada, el Gabriel en recorda la por, la desconfiança en aquells adults que, en el seu record, estan sempre ebris, d’alcohol però també de vida, conversant al voltant de taules, llibres, diaris, balcons sobre el mar, i ell sol, el nen sol, allunyat de la taula, de la vida. La gent no existeix. O bé existeix només en moments determinats, un feix de llum intermitent que la converteix en real, el nen que plora amagat dins d’un armari. «Però esclar que existim, esclar que existeixes. Ara només estàs espantat, Gabriel», li va dir la mare, impressionada també per l’efecte devastador que tenen algunes de les coses per a les que no preparem els fills.
La por i el dolor també són les formes que agafa el que és real. Els metges afirmen que, quan en els somnis apareixen aquestes dues emocions, la por i el dolor, el cervell reacciona activant els mateixos mecanismes que si fossin reals. Tanmateix, el Gabriel ha experimentat de primera mà la diferència insondable que hi ha entre el somni i la vigília. Coneix bé el terror d’estar davant l’oncòleg que encreua els braços sobre la bata blanca i s’allibera de les ulleres com si li pesessin. Com si per donar certes notícies, per pronunciar unes paraules determinades, hagués d’anar una mica més despullat, més lleuger. Va ser el dilluns 17 d’agost i el Gabriel va assentir i aleshores, a la sortida de l’hospital, va trucar a la seva dona, la Greta, i li va dir, sanglotant, que s’havia curat. A l’altre costat del telèfon, la Greta va tardar a reaccionar, va dir que li tornava la trucada al cap de no res i així ho va fer, va sortir de l’aula on impartia un curs d’estiu i es va recolzar a la paret del passadís i no podia parlar, callava, plorant ella també. Plorava tant que semblava que s’ofegaria. Li faltava l’aire, prova d’aquella felicitat tan inesperada. El cop de sort. Ella, tan mesurada, que gairebé no havia manifestat mostres de la fatalitat en què vivien immersos des de feia quatre anys, va sentir que es desplomava, que li fallaven les cames. «És el millor regal que m’ha fet la vida en seixanta anys, Gabriel. Que estiguis curat.» El Gabriel l’escoltava a l’interior del cotxe, a l’aparcament de l’hospital, i, quan va penjar, va reclinar-se cap endavant, va deixar caure el cap sobre el volant i va tancar els ulls. Va desaparèixer. Tot es va enfosquir i estava sol, amagat a l’armari del dolor.
Ara, dues setmanes després, el 31 d’agost, celebren que el Gabriel ha tornat a la vida. El Gabriel és fora, i des d’allà estant, a través del vidre, observa com van arribant ells: els fills, els amics, aquella família que ha anat construint al llarg dels anys. La Greta intueix que és allà, al balcó, retirat, sap que sovint el Gabriel necessita allunyar-se una mica per agafar perspectiva, com si volgués retenir el temps. Al llarg dels anys, tots dos han entès que el matrimoni és una qüestió de trobar una distància, la distància adequada. El Gabriel l’observa moure’s amb un vestit de gasa de color verd aigua que li deixa una espatlla a l’aire, la veu somriure i observa com, quan ho fa, tira el cap enrere i li tentinegen les petites arracades d’anella daurades. Emmarcant el Gabriel, més enllà de la pineda, el mar d’agost càlid i temperat, la quietud perfecta. L’Olivia, la seva filla, li fa senyals des de dins. «Papa, vinga, deixa’t estar de contemplacions, que t’estem esperant!» Aleshores els convidats es giren cap al balcó, ell somriu, treu el telèfon de la butxaca de les bermudes, recolza el bastó a la porta i els demana que es quedin quiets, que estan molt guapos.
L’Olivia porta el nadó a coll, la seva filla de nou mesos, «Digues adeu a l’avi, va, que ara anem a dormir», però la petita fa estona que dorm i el Gabriel li acaricia el peuet rodanxó, el turmell amb la picada de mosquit. Li fa un petó a la coroneta i amb la mirada acompanya la filla fins a l’habitació. El vestit d’ella deixa al descobert els costats i no pot evitar fer-li un comentari.
—Filla, el càncer no ha pogut amb mi, però no puc dir el mateix d’aquest tatuatge…
Tothom riu, també l’Olivia, que explica que a la inscripció, en grec, s’hi llegeix, «coneix-te a tu mateix».
La Greta fingeix impaciència mentre es serveix una copa de xampany.
—Fa dotze anys que discuteixen sobre la idoneïtat del tatuatge —explica als convidats.
—Idoneïtat? Vulgaritat, en tot cas…
—Papa, benvingut! Ja et trobàvem a faltar. Vulgaritat, diu! Però si és el que ens explicaves de petits sobre l’oracle de Delfos… Tanta càtedra de Filosofia i resulta que hauries preferit que m’hagués tatuat una àncora o un caràcter xinès!
La Greta alça la copa. Proposa un brindis.
—Pels tatuatges —comença, i riu—. Pels oracles, per les bones notícies. Per tu, Gabriel.
Els moments fundacionals de l’existència són pocs però indiscutibles. L’estiu del 1975, davant l’oracle de Delfos, el Gabriel va decidir deixar la carrera d’arquitectura per matricular-se a la Facultat de Filosofia. Aquella frase tan gastada, la de «coneix-te a tu mateix», inscrita a la pronaos del temple d’Apol·lo, amb els anys va arribar a simbolitzar la tornada als inicis, a un mateix. Aquell era el relat que ell s’havia explicat. Havia anat fins a Grècia en un viatge organitzat per la universitat, amb altres estudiants del seu curs, i un cop va ser allà, va constatar que no servia per a l’arquitectura. Ni tan sols li acabava d’interessar prou com a aquells companys amb qui compartia la tarda al mont Parnàs.
L’any següent va començar a estudiar Filosofia i Lletres, i allà, en aquella facultat, va veure per primera vegada la Greta. Delfos es va convertir, d’alguna manera, en el símbol fundacional per aquesta parella de filòsofs que, quan s’expliquen a si mateixos la història de com es van conèixer —perquè de la mateixa manera que hi ha primeres pedres, hi ha un relat i el relat és la veritat—, diuen que va ser Delfos el causant, perquè va mostrar un altre camí al Gabriel i en aquell camí la va trobar a ella, la Greta.
El Gabriel sap que els seus fills, l’Olivia i el Yago, copsen el seu matrimoni amb la Greta com un bloc monolític indesxifrable, un amor antic i fort que no han vist trontollar mai. Sap, també, que l’Olivia associa l’oracle de Delfos a trobar el camí, a les segones oportunitats. Es va fer el tatuatge quan en va fer divuit, quan ho va deixar amb el seu primer xicot, i aquella va ser l’única vegada que el Gabriel es va disgustar amb ella: la filosofia, tan sagrada per a ell, banalitzada absurdament al costat esquerra de la seva filla.
El Gabriel trigaria molt a entendre que la naturalesa del seu enuig no era res més que la constatació que la filla s’havia fet, irremeiablement, una dona adulta. Créixer és una forma de càstig, de separació d’allò inicial.
«No saps ni per què t’ho has fet, això», li va etzibar quan ella l’hi va mostrar, i el Gabriel va témer que ella contestés aquelles dues paraules: «Per tu», tal com va fer setmanes més tard, quan va tornar a sortir el tema. Perquè per al Gabriel no hi ha res més important que les paraules i va entendre que l’Olivia només intentava acostar-se una mica més al pare, mític i idolatrat, que ell havia estat per a ella. El Gabriel li va demanar perdó i el tatuatge va passar a formar part del relat, la versió actualitzada d’un mite ja gastat, amb els cantells arrodonits, paraules que passen de pares a fills.
L’arribada del fill, l’ésser més impuntual del planeta, el treu de l’instant momentani de nostàlgia. I el Yago, que també és el més afectuós del món, l’abraça, perquè no s’han vist des de les últimes notícies, i aleshores, abans que comenci a arribar el menjar, el Yago proposa un altre brindis. «Pel papa. Per tot el que vindrà.»
El Gabriel fa dues setmanes que prepara la festa. No hi falta ningú i, ara sí, les safates de menjar comencen a omplir els racons del saló. Han apartat els mobles, el piano, el sofà. Hi ha espelmes aromàtiques que deixen anar una lleugera olor de vainilla. L’estància és gran i la brisa del mar s’escola a través dels finestrals enormes. La música sona, al principi com una remor que guia i acompanya les converses animades. El Gabriel, al centre, malgrat que a ell no li agradi ocupar aquest lloc, escolta i explica. És un home admirat, tot i que només la malaltia li ha demostrat fins a quin punt.
El pitjor de la malaltia, li va dir a la Greta, és que et converteixes només en això: en un malalt. Durant aquells quatre anys tan llargs, des del diagnòstic i els tractaments consegüents, la seva vida s’havia convertit per a ell i per als qui l’envoltaven, en una incertesa. Gràcies a les poques classes que va continuar fent a la universitat, havia aconseguit tenir una mínima normalitat, però sentia que la vida, la vida real, se n’havia anat cap algun altre lloc. Era cert que la malaltia li havia donat algunes treves, com aquelles vacances, quan van anar a veure lleons, però eren unes vacances, ell ho va saber, orquestrades davant una possibilitat inquietant: potser aquella seria l’última ocasió que ell els podria veure. El Gabriel va fingir no adonar-se de què volia dir aquella obstinació de la Greta per fer un safari, ella que no aconseguia adormir-se si veia un simple llangardaix al porxo. Però va acceptar, van viatjar cap aquell delta interior i va veure lleons nedant, també grans planes enaiguades, i va fingir felicitat. Va fer fotografies, va conduir una canoa que es deia mokoro pels canals angosts des dels quals albirava, a les ribes, animals que hi anaven a sadollar-se. Malgrat tot, només va ser feliç quan, encara des de la canoa, va caure una tempesta sobtada i torrencial. La Greta es va espantar mentre pensava, sense dir-ho, que potser allò seria perjudicial per a la salut del Gabriel. Però ell va sentir que l’única cosa real que li estava succeint aquells dies, l’únic no premeditat, era la tempesta, l’aigua que el calava. Va pensar, allà en un delta del sud de l’Àfrica, que es deixa d’existir en el precís instant en què es fingeix la felicitat.
Avui, amb tot, no fingeix. Existeix. És tan feliç com no ha pogut ser-ho al llarg dels últims anys. És l’esperança, l’esclat a les mirades, les copes, l’absència de la compassió. Prou lleons en compensació de l’hipotètic final.
De fons, sent la xerrameca dels altres. Els seus estudiants i deixebles, que per fi li parlen de les seves inquietuds, de les tesis que tenen encallades, dels problemes del departament. Hi ha nimietats, i les nimietats li agraden. La Silvia, que es queixa del nou pla d’estudis, que li han reduït hores de classe. La filla desairada i estimada dels seus amics a qui se li humitegen els ulls quan parla d’una ruptura recent i del consegüent trasllat. La Greta, que s’enfada momentàniament amb ell perquè no ha pensat a treure l’ampolla del congelador i ara està gelada. Feia anys que la Greta no es permetia un retret. Ja ningú li parla com si s’hagués de morir en qualsevol moment. Ha tornat a néixer, és ell, una altra vegada.
Encara no m’ho crec, Gabriel. Això havia de ser així. Tot té un final. Déu tanca una porta i n’obre una altra. I el que ens queda. Ja no tens cap excusa per no venir les properes vacances. Quan tornarem a quedar per córrer junts? Aleshores, t’ho podràs muntar per anar al congrés de Roma? Vaig encendre tantes espelmes pensant en tu. El dolor sempre té sentit. Vaig llegir en una entrevista que un actor deia que el càncer l’havia ajudat a donar sentit a la seva vida. Sent aquestes coses i somriu, encara que tingui ganes de cridar que això últim no és veritat, que el dolor sorgeix sense cap mena de sentit en moltes ocasions, i que quin desastre de vida devia tenir l’actor si un càncer li havia de mostrar el camí.
Hi ha molts brindis i també un pastís. La seva neta plora i l’Olivia la va a buscar. El Yago surt de l’habitació on la petita dormia i es comença a disculpar amb la seva germana. «Només volia fer-li un petó a la meva fillola» i «doncs sembla que l’has despertada, ¿no?, ¿t’encarregues tu de fer-la dormir?» La Greta i el Gabriel es miren des de la distància i els deixen discutir, com sempre han fet, com sempre faran. Mirar-se des de la distància, això és el que, una vegada, un fotògraf de bodes li va explicar que era la clau d’aquelles parelles que se’n sortien.
Només hi ha un home que no somriu, que també avui ha tingut la necessitat de treure’s les ulleres. Els seus ulls blaus, petits, càlids, ho esgrunen tot des d’un racó. És un home pacient, bo. El Gabriel l’observa parlar amb la Greta, amb amics seus. Durant aquests quatre anys s’ha convertit en una persona imprescindible per a ell. El seu oncòleg, el seu amic, el primer que marxa de la festa i a qui, quan s’acomiaden, el Gabriel dona les gràcies una vegada més. «Per deixar-me fer aquesta festa.»
És una mica més de mitjanit quan apugen el volum de la música i tots surten al jardí. L’última festa de l’estiu, la primera de moltes que celebraran per la recuperació del Gabriel, per la qual ha vingut gent d’arreu. Han escollit la música ells mateixos, el Gabriel i la Greta, i els joves es queixen que són uns carronyes, tot i que són els primers que surten a ballar.
Amb la música cada vegada més alta i la gent dispersa, ballant cadascú al seu ritme, els ulls clucs, deixant-se portar, el Gabriel torna a dins de casa i puja a la planta de dalt, entra al seu despatx i des d’allà surt al balcó que dona al jardí, a la piscina al voltant de la qual balla tothom. De sobte està cansat. Té les temples perlades de suor. Recolzat al bastó, els observa. És feliç. La Greta, l’Olivia i el Yago, els tres fan escarafalls amb les mans com si estiguessin posseïts per la música. El seu fill fa zumzejar els malucs teatralment, baixa fins gairebé al terra i cau. L’Olivia riu. I el tatuatge, sempre el tatuatge. Ningú s’adona de la seva presència al balcó. Sent que, a ulls dels altres, no existeix, com aquells minuts de terror que li han durat tota la vida. La gent potser no existeix. Mai no va existir ningú. O potser sí. És ara quan existeix, per fi, quan no té futur.
El metge li va dir «no més d’un mes, dos a molt estirar», aleshores es va treure les ulleres i ell li va donar les gràcies. Després, des del seu cotxe, abans de telefonar la Greta, li va trucar per demanar-li aquell favor: una última nit.
Ha viscut tota la vida amb por, una por profunda de no existir. Ara sap, quan li queden setmanes, dies potser, que existeix. El reflex de la piscina li retorna la imatge de la lluna, les llums, la pineda. Veu la Greta, els cabells ja deixats anar, i sent una fiblada de vertigen. No li va dir ni li va xiuxiuejar allò de «aviat em moriré», perquè ell el que desitja és viure per sempre i regalar a qui més s’estima, l’única cosa que li queda, la més preciosa: uns instants de felicitat extraordinària.
Foto de Marta Orriols: © Ariadna Arnés