Enric Parellada

Enric Parellada Rius. Filòleg. Amb divuit anys va començar a publicar articles de bàsquet a diverses revistes digitals. Va cofundar La Trivial amb un grup d’amics; s’encarregava de la secció de literatura, però de seguida se’n va desentendre per desavinences polítiques. Ha desenvolupat projectes a ràdios i revistes locals. Col·labora a Debats pel demà i a Núvol. Ha publicat en castellà dos llibres de contes amb Editorial Nazarí. Actualment està escrivint contes i poemes en català. Malgrat que té una novel·la al cap i dos llibres de poemes inèdits, ell es considera, per damunt de tot, contista.

La vida situacions d’un

Que tots tenim per davant molta vida és un fet relatiu, però que l’home més gran de la història de la humanitat es va suïcidar el 2165 amb 188 anys és un fet absolut. Ja n’havia tingut prou, deia; pensament comú de la majoria de suïcides. En el seu cas concret creiem que ho va fer perquè no volia celebrar la festa que d’aquí poc volíem organitzar-li. Era un esdeveniment per la posteritat: els seus dos-cents anys, el primer doble centenari assolit per un humà, l’home que va poder viure tres segles diferents, però bé… La mort de qualsevol sempre causa sorpreses.

Era el nostre avi, però a això ja hi arribarem més endavant perquè, en realitat, era alguna cosa una mica més llunyana que un rebesavi. A la família, fos quina fos la nostra relació de parentesc amb ell, tots l’anomenàvem avi. Més enllà d’això, ja feia uns quants anys que als de casa ens expressava que la gent cada cop li feia més mandra, que si als seixanta ja gairebé n’estava fart, de tot i tothom, ens deia que no es reduïa pas aquesta sensació més de cent anys després. Era exactament el que vivia des de feia molt.

A mesura que anaven passant els anys, l’avi volia sortir molt menys de casa, o com a mínim deixar enrere el costum d’anar un cop al dia a treure el cap pel poble. Cada cop tot li pesava més, però des de fa uns dies ens preguntem si el detonant principal del suïcidi va ser que insistíssim massa que si arribava als dos-cents, o més ben dit, quan hi arribés, li voldríem fer una festa multitudinària. S’ha de reconèixer: encara que ben malcarat, es movia perfectament i estava sa i fort. Tot havia d’acabar així?

Quan li parlàvem de la festa ell sovint ens responia: a poc a poc. Sabíem que faltaven vint anys perquè arribés el dia, però per alguna estranya raó, per estúpid que pugui semblar, sempre li dèiem el mateix. Esclar, no li podíem preguntar com estava perquè realment la seva convivència amb l’entorn i amb el món era com la d’un arbre centenari: s’estava allà perquè no podia estar-se enlloc més. Aguantava tempestes, ventades i calorades, a més a més, per molt malestar que pogués tenir per l’edat, mai emmalaltia ni res el tombava.

Des que va reduir dràsticament la ingesta de begudes alcohòliques d’ençà d’una advertència del metge, va començar a odiar els borratxos, motiu pel qual entre el seu vocabulari despectiu la paraula més utilitzada era begut. Anar begut era el pitjor símptoma de qui ell considerava imbècil. Potser referint-se als altres, insultava inconscientment els costums del seu propi passat. Ara bé, tenia molt clar que no volia festes perquè no volia tenir borratxos a prop. Era evident: tota la seva disposició festiva del passat s’havia ensorrat com l’inevitable caiguda d’una casa.

Durant el seu primer segle de vida l’avi havia sigut un prestigiós escriptor. Els dos llibres que el van portar a la fama eren les dues primeres parts d’una trilogia que no va voler acabar mai. Fins fa poc encara se li preguntava si tenia pensat concloure l’empresa tard o d’hora, però ell sempre responia que a sant de què ho hauria de fer, si ja no estimava ningú. Que sapiguem, l’últim cop que va escriure va ser un diari personal poc abans d’arribar als noranta.

En efecte, no va voler ensenyar-lo mai a ningú i, ara que ja és mort, no sabem trobar el quadern. L’expectativa generada per la trilogia era semblant a la celebració del segon centenari en vida de l’avi. Per això, no va permetre als seus lectors una cosa com tampoc als seus familiars una altra. Semblava que per ell els somnis hi fossin per abandonar-los, que tot semblés susceptible d’interrupció, que el seu propòsit fos trencar el curs de les coses que ell mateix iniciava.

El seu suïcidi va fer que, un cop més, les trampes de la vida haguessin quedat situades. Un cop més l’avi va ser com un nen que juga a fet i amagar i que no sap què tem o desitja més: si quedar-se amagat o ser descobert. Per això, cada any que passava reduïa el nombre de persones a qui dirigia la paraula, fins al punt que va decidir no conversar amb ningú que no fos un dels seus quatre nets.

Llegia la poesia de Gabriel Ferrater un cop a l’any; no hi destinava més d’una setmana. Sempre comentava que la veritable obra del poeta no havia sigut mai valorada i ens especificava que no es referia a l’obra escrita, sinó al suïcidi prematur (si és que algun suïcidi pot no ser-ho). S’ha de ser coherent amb les expectatives que la vida ha creat gradualment, deia parlant del poeta de Reus, però no enteníem la part oculta d’aquell missatge.

Últimament l’avi es deixava créixer massa la barba i els cabells; per nosaltres allò era un mal símptoma. La salut mental de tot home passa per cuidar-se tant per dins com per fora, ànima i cos. Per això si un dia et despreocupes de la barba, un gran dia te l’afaites. No fer-ho denota, doncs, que s’està a l’espera d’allò bo que no arriba i que tampoc es fa res al respecte perquè pugui arribar.

Quan els nostres avis es van morir, aquest cop parlo dels quatre avis de debò, els de tota la colla de cosins Bondia, l’avi gran ens va deixar de parlar. O més aviat hauríem de dir que quan volia parlar només utilitzava una paraula: pena. Si li preguntàvem si estava bé, si tenia gana, si volia fer res, si volia sortir a passejar, sempre responia de la mateixa manera: «pena», ens deia.

Vam proposar-li escriure una línia al dia; crèiem que un nou diari li podria fer bé. Malgrat tot, ell seguia en les mateixes: «pena», ens donava per resposta. Els senders anímics pels quals començava a caminar sense ser explícits eren evidents. L’avi, tot un gran escriptor del segle passat, un home de lletres, o més ben dit, de paraules, havia reduït el seu ampli vocabulari a un sol mot.

Quan estava content, encara que sembli una contradicció, si succeïa res que li agradava, deia: «pena, pena, pena», tot allargant la última lletra de la tercera paraula. Ell n’era conscient que aquell tipus de situació ens feia gràcia, encara que no canviés la seva cara de pocs amics o de pomes agres. Eren aquells moments amb simpatia d’absurda ingenuïtat els que ens van forçar a sospitar.

Ara ho veiem tot molt clar i relacionem el suïcidi amb la seva trilogia inacabada. Tendia a l’aproximació, mai a la concatenació tangible. Ens preguntem, doncs, si la seva mort està vinculada amb el fet de no voler arribar a complir els dos-cents anys o si en el fons el seu objectiu era deixar de parlar o, en altres paraules, no dir res.

Quan vam trobar-ne el cadàver, una llum a la finestra ens ho va advertir. Ell era home d’anar a dormir d’hora, de dormir a les fosques amb la porta tancada i silenci absolut. L’últim senyal de vida va ser matar-se amb la llum de l’habitació encesa. La finestra i la porta també, com si volgués dir que estava ben despert.

Existir és una contínua aspiració. La seva mort, per tant, no només reduïa al no res la nostra aspiració sinó que la posava en dubte. Ens venien al cap algunes reminiscències de dècades enrere, quan ens parlava i deia: «Me’n recordo que de menut, sense voler, em vaig abocar un plat de sopa cremant damunt la panxa».

Ens explicava coses com que el plat soper formava part d’una col·lecció d’Ironstone Tableware Underglaze, molt valuosa sentimentalment, propietat de la seva àvia materna. L’avi tenia moltes manies. Com per exemple, que des dels fets de 2066 portava sempre al damunt un clau de la llargada d’un pam «perquè no se sap mai», deia.

Potser cremar-se de nen la panxa amb la sopa era la seva primera experiència amb l’autolesió, encara que fos involuntària. I d’aquí el record que anticipava el seu final: l’autolesió, però en aquest cas fatal. Evidentment, que a la butxaca sempre hi portés un clau ens hauria d’haver fet mala espina.

Abans que ell, la dona més gran de Catalunya tenia 113 anys, vivia a Olot i va superar la Covid-19 el 2020. L’home més gran del món era un indonesi de 145 anys; però no es podia demostrar, encara que deien que la seva documentació d’identitat era oficial.

El cos mort de l’avi el vam trobar tot engalanat, a punt per anar de festa. Vestia l’americana i l’armilla de mudar, s’havia afaitat bé, tallat els cabells i pentinat. Tan maco que estava, aquell aspecte li havia reduït l’edat com a mínim trenta anys.

Feia només una setmana que li havíem canviat la nevera de casa i la vitroceràmica antiga que tenia de finals del segle XX. Li havíem fet instal·lar una Smartkitchen perquè estigués més a gust cuinant-se els àpats. Aquell regal li va emprenyar.

Va demostrar que no podia desvincular-se emocionalment dels seus primers anys de vida. D’alguna manera, els fets de la infantesa eren molt més legítims que els del present. Si se li reduïen els records, se li apagava la vida.

Tanmateix, encara no s’ha entès per què va viure dos segles; el seu cos no es moria. Ell deia que era un ànima en pena. Per això amb el temps només pronunciava una paraula per parlar.

La imatge ho deia tot. Per què tant simbolisme pel suïcidi? Va deixar obertes la porta i la finestra de l’habitació, hi havia la llum encesa; sonava de fons Wish you where here.

Com si abans de marxar hagués volgut reduir tota la pena per acomiadar-se del món des de l’encert. Els seus actes feien que l’avi gairebé ja no fos el nostre.

Al costat del seu cos mort estirat al llit, hi havia una nota clavada a la paret amb aquell clau del qual no s’havia volgut desempallegar mai.

La seva soledat era total. Feia dècades que no parlava i encara feia molt més que no escrivia. Però va voler marxar així: comunicant.

No podíem reduir aquella situació al no res, moralment estàvem devastats. Quan ens fem grans, les morts alienes afecten molt més.

Ens va costar reunir el valor per atrevir-nos a llegir què posava al paper clavat a la paret.

A la nota hi deia: «He estat afortunat a la vida; res m’ha estat fàcil».

Algú de nosaltres va pronunciar: «No esperàvem morir més tard que ell».

Després de tot, no sabíem si riure o plorar.

Per Déu, la vida és l’infern.