Ramon Erra

Ramon Erra (Vic/Santa Eulàlia de Puig-oriol, 1966) és llicenciat en ciències polítiques. Fa col·laboracions periodístiques esporàdiques. És professor de Novel·la de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Autor del llibre de viatges A Bòsnia ens trobarem, dels de contes La flor blanca de l’estramoni  i Pólvora del quatre de juliol i de la novel·la juvenil Operació Gàbies Buides. Amb la novel·la Desfent el nus del mocador (2008) va obtenir el premi QWERTY a l’autor revelació en català, va ser finalista del premi Crexells i premi Salambó. El 2010 va publicar Escolta, Volòdia! i va formar part de l’antologia Veus de la nova narrativa catalana. L’any 2011 va ser premi Mercè Rodoreda amb el recull de narracions La vida per rail, traduït a l’eslovè. El 2014, va ser premi Vayreda amb Far West Gitano, traduït al francès. Algun dels seus contes ha estat publicat en castellà i portuguès. El 2019 va publicar la novel·la La veritable història d’una mentida, seleccionada per Òmnium com una de les dotze millors de l’any. Aquest 2021 l’editorial Cal Siller ha editat Fogueres al poblat, un recull dels articles de l’autor sobre el Lluçanès i la vida als pobles amb imatges cedides per fotògrafs de la comarca. I ara tenim la sort de comptar amb un conte seu inèdit, per segon cop —el primer cop va ser al 2014.

La cadira de sedan

La canal del cul, tu. Ha plogut, nevat, pedregat, s’ha eixugat la terra, s’ha tornat a mullar, glaçar, florir, caure les fulles, ha fet de tot. I ara, a la norantena, aquests catacracs, salts, grinyols de la suspensió, petadera de les tapisseries, rum-rum del motor. Una esgarrifança em baixa per l’esquena i m’arriba a la canal que no voldria anomenar, i com que no veig re, amb la veta que em tapa els ulls i m’estreny el front, imagino coses agradables i coses espantoses. Servidora confio cegament en la marca jeep. A casa hi vam confiar des que va aparèixer al nostre pati un dia gloriós. Senyora de Puigllançada aquí, baronessa cap allà, això que us presentem és un bon auto per anar per tots els camins! Però teníem un palanquí, a casa. Un palanquí que avui encara és desat al quarto de les relíquies. De pell fosca per fora, folrat de vellut negre i vermell per dins, doble sanefa daurada, amb cortinetes de punta, i la famosa blonda que encara lluïa blanquíssima als anys seixanta, i fins al 1971, mentre vam tenir aquells masovers temorosos i apocats.

Doncs pare i fill, el nano potser setze anys, el pare quaranta llargs, venien de la casa xica mudats segons el seu saber, i el de l’escarràs que tenien per dona i mare. Ja us podeu imaginar: la roba massa estreta, l’un, i massa baldera, l’altre. S’acostaven com mòmies cap al portal gran i cap a mi, que caminava lenta i amb balanceig estudiat, i em feien un gest d’acotar el cap, gorra a les mans. Jo entrava al palanquí, una mica de costat per les carns que llavors començaven a sobreeixir, vestida de tela bona, anell d’or groc i ònix al dit petit, sabata plana, i m’asseia majestuosa, retinguda, com la noble soltera, no pas verge, que va fent anys a poc a poc. I em pujaven amb el palanquí costa amunt. Craca, craca, craca, corriol de muntanya, camí de cabres o de bast, assegura el peu aquí, pare, assegura l’altre, fill meu, esquiva el boix, l’argelaga, l’espinacal. Cap al cim a complir la promesa, el vot de família, cap al Roser, fora les tristeses, lluny la desgràcia de la meva persona, senyora de, soltera de…Que en deu ser de maco poder cridar fill meu! O, més ben dit, filla meva!

És que, coi, la carn tenia les seves coses, la necessitat. Encara ara, força més prima pel pas exageradíssim dels anys, amb la veta que m’he fet lligar per tapar-me la vista d’aquests estimballs espantosos, de tant en tant noto un record agradable de pessigolles a l’entrecuix, que sé que són més de la imaginació que de cap altra cosa. I el fregament. El fre-ga-ment.

Sempre, sempre hi he confiat, en el jeep, un cop es va haver acabat la broma del palanquí: el gustet antic que em feia passar gràcies a aquells masovers que em tenien dalt de tot. El que pot arribar a fer l’analfabetisme, l’esqueixar-se la roba de sota l’aixella, l’arrossegar els pantalons, la por de passar gana, mig geperuts alguns de tant abaixar el cap! Va arribar el jeep a la casa pairal, aquell dia feia un nevar trist i alegre, els flocs com parracs queien al pati, s’ajeien lents als pedrissos, i es fonien de pressa al parabrises de l’auto nou. Encara vivien el pare i el meu germà, i s’ho miraven sorruts, però satisfets del progrés; potser van recordar un instant la mare, que imaginativa com era, abans de morir massa jove havia titllat de joia de família la vella cadira de sedan, nena, el luxe més gros que tenim! En deia cadira de sedan perquè així anomenaven el palanquí en unes ombres xineses que va veure sent una noieta la tarda de Nadal.

Però amb el jeep, i amb les tapisseries de pell falsa que se m’enganxaven al cuixam, va començar una altra època. Un temps de gent més viva, més primmirada, que alçaven el cap i et clavaven els ulls, et travessaven. Per mi podria haver-se eternitzat el bell temps fora del temps del palanquí, aquell refregar de vellut a les cuixes! Però llavors no hauria conegut el sotragueig d’un jeep. Ni l’escalfor i adherència de les tapisseries. Ni l’aire que entra per les finestrelles, que acaricia cara, clatell i escot. Ni la dedicació noble i més moderna del Jaume, que no es basa en la submissió pura sinó en una altra idea, una fidelitat més enllà de la mort dels homes de casa, que també va arribar massa d’hora, pobrets.

Tota la pujada amb els ulls tapats i sents més afinades les olors, les fresses; la imaginació es dispara. I el respirar feixuc del Jaume, que condueix nerviós, excitat, baronívol, amb loció a les galtes afaitades, amb màxima cura per agradar i ser complidor. La seva filla no ho volia de cap manera, que em portés dalt la muntanya, avui ni cap dia, res d’anar al Pedró, pare, que allà és molt amunt, està ple de cingles, tens vuitanta anys i el mes passat vas tenir un avís d’apoplexia. Pensa en les netes, que et trobarien a faltar; ja no tens tota la força per agafar el volant en cas de cop a la direcció! I la senyora, va dir la senyora, tampoc està per depèn de què. Tot això davant meu.

–No tens cap obligació de fer això. No t’ho pot demanar.

Els vells som tossuts. El Jaume s’ha posat una camisa de quadrets blaus i grocs i grisos, s’ha deixat els primers botons desbotonats i ensenya quatre pèls blancs, s’ha doblegat les mànigues fins a sota colze, mostrant aquell penjollet de pell tova que n’hi diuen colze, s’ha posat armilla gruixuda i gorra blava amb visera i escut, que tapa front, arrugues i taques de la pell, i s’ha presentat a punta de dia. Ha anat al garatge amb pas gairebé marcial, ha tret la pols del jeep, l’ha engegat sense entrebancs i l’ha portat fins al pati. De seguida m’ha obert la porta i m’ha ajudat a enfilar-m’hi: una mà amb ganes de ser forta ha anat a les anques del cul a empènyer per damunt el vestit més aviat prim que duc. I m’he assegut d’esquena a una de les finestrelles. Llavors el Jaume, sense dir res, m’ha ajudat amb cura a posar-me la veta sobre els ulls, una veta de vellut verd que li he donat jo mateixa. I clac. Ha pujat al seient del conductor, un altre clac, ha girat la clau del demarré i cap amunt, amb mà tremolosa, amb genolls flacs, cap amunt els cada dia menys quilos i més pelleringa de senyora de Puigllançada! Un jeep, una cadira de sedan motoritzada, i la vella dama cap amunt a complir la promesa que ella no va fer mai. Cap amunt a recordar aquelles…, aquelles…Va, ja es pot pensar; total, finides les noranta primaveres i els seus noranta estius, ja no fas cap mal revivint les arrambades amb el vaquer, les embranzides.

Acabada la dècada dels seixanta, amb el palanquí, encara de llavors recordo com el masover i el seu fill, ja sense esma, anaven cap a l’ombra d’un pi a menjotejar, a fer la migdiada, a mirar d’oblidar que sa senyoria baronessa, qui sap si excitada pel fregament del vellut, es rebolcava rere els boixos amb el vaquer sempre suat i poc agraciat, però tan discret. Són records que ara em venen. Tot i que per dins hi tinc l’esglai d’aquestes cingleres, me’l faig passar recordant les antigues rebolcades, la força d’allò que fèiem, del feliç barrinar amb l’home mut de les vaques; allò que va acabar de la pitjor manera. El Jaume deu mirar de pensar en altres coses, té un esperit de servei molt d’una època que tampoc és la d’ara. De les meves rebolcades, però, tothom en devia treure partit, a la seva manera. Pare i fill sota un pi fent veure que no veien res? Au va! El nano, el masoveret, devia mirar, si tenia setze anys, ¿què vols? Com a mínim devia mirar. Ai, Jaume, Jaume, ets massa bo amb mi, amb els Puigllançada, amb la nostra reputació! Perquè un dia tot es va complicar i molt.

El Jaume m’ha dit que sí, t’hi pujaré, us hi pujaré, senyora, i aquesta volta sí que s’haurà acabat. Ara feia deu anys que no hi anàvem, al Pedró, ni ell ni servidora. Quan vaig celebrar els vuitanta el Jaume m’hi va dur per fer-me contenta, com una ofrena, segurament pensant també que seria el darrer cop. Amunt amb aquella manera de conduir, els braços collant fort el volant, veient els perills com mai. I va jurar que ja no m’hi pujaria mai més, llavors ell en tenia setanta, feia anys que havia enviudat, i es mantenia jovenàs en tots els sentits. Vaig saltar del jeep, vaig caminar cap a uns boixos, vaig mirar les vistes, la capelleta del Roser amb la seva porta de vidre i les flors de plàstic, i després vaig anar cap a un racó a fer un riu. Dúiem berenar. Ens el vam menjar. Vam xerricar vi de la bota, però no gaire, que hem de tornar a baixar i tot són cingles, grava, un abisme de centenars de metres sobre el nivell del mar. Tant? Per qui em preneu! Però Jaume! Ja us he dit, Senyora, que serà la darrera vegada que us faig un gran favor. Calla, Jaume, ara no és moment de retrets, ¿callaràs?, li vaig ordenar per comprovar si encara els homes ballaven al so que tocava jo.

Deu anys després hi tornem, contra tot pronòstic, contra tota lògica, i el mateix calfred em baixa esquena avall, bifurcant-se, i la part principal va directa cap a la canal del cul que em sua damunt la tapisseria. Ara el Jaume s’escura la gola d’una manera que em posa en alerta, el jeep fa un sotrac, un altre, i noto que les rodes fan allò, ¿com se diu?, derrapen. Sí que derrapen. Ai mare, sí! I em temo que… El jeep on anava sa senyoria de Puigllançada derrapà en un pujador molt dret. Derrapà i les rodes van rossolar, perdó, rossolaren, la de la dreta sortí devers el penya-segat, decidida, de manera que la canal del cul i el front de tots dos passatgers suaven, i el fre de mà no va servir de res o potser sí perquè jeep, Jaume i senyora s’estimbaren, volaren per aquell cel cap a aquells pins, boixos, herba d’un prat amb les primeres fulles que cauen, riu, pedretes…

Ai, per favor, traieu-me, senyor déu meu, traieu-me aquests pensaments espantosos que ja deu faltar poc per arribar a dalt, per veure la llum després de tanta estona amb la veta, per sentir una vegada més la sotragada a les entranyes, o com a mínim el seu record, si no és que m’agafa la plorera, com sovint…

–Va tot bé, Jaume? Suposo que tot va bé i t’agraeixo, no cal que t’ho digui, això que estàs fent i has fet per mi. Et recompensaré. Si sortim d’aquesta, et recompensaré. L’anell d’or i ònix, ¿el veus? No, no et giris. La carn dels dits, sota la pelleringa, em sobreixeix encara, i tampoc el veuries amb tota la plenitud, però us recompensaré. Serà per la noia, l’anell. Li regalaré la vigília de Nadal, per Sant Esteve, que li portin els tres reis… O t’estimes més aquell palanquí? La cadira de sedan de la família per la filla d’un xofer fidel, un que ho resolia tot… És el més lògic, que tot sigui per a ella, ¿no ho creus? Tot. Senyora de, baronessa de.