Maksim Óssipov
Maksim Óssipov (Moscou, 1963), escriptor i metge, va estudiar a Moscou i es va especialitzar en cardiologia. Als anys noranta va treballar als Estats Units i va fundar a Rússia una editorial de llibres mèdics. També va editar llibres de teologia i música. El 2007 publica a la revista Znàmia la seva primera prosa, «Sobre el pare Ilià», unes notes autobiogràfiques. El 2009 surt el primer recull de contes i assagística, No ens podem queixar, seguit per El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016) i Pedra, paper, estisores. A més de relats, Óssipov ha escrit peces dramàtiques que s’han representat en diversos teatres de Rússia. Actualment viu i treballa entre Moscou i Tarussa.
Fantasia
—Quiet, fill de puta!
Ara se li arraparan als braços, l’arrossegaran cap al Volvo negre. Una força terrible, opressiva i alhora mesurada, perquè no cridi, per no deixar-li cap marca. Abans que li tanquin la boca tindrà temps de fer una pregunta estúpida: «¿Per què?». Seguirà un buit, i després una altra història, o potser res, potser de seguida cremaran el cadàver. No era així que pensava viure aquest dia, ni sobretot acabar-lo, però és com passen aquestes coses: de sobte.
—Vosaltres —aquest matí pensava dir-los això, a les vuit noies apuntades al seu curs— sou la sal de la Terra, valeu el vostre pes en or. El guionista és l’únic autor de veritat. El director no cal que faci res de res: els actors actuen, el director de fotografia grava perquè quedi maco, l’editor s’encarrega del muntatge. Per això tothom vol ser director. —Aquí desaprovaria amb el cap.— No dirigeixen res, els directors. Vosaltres —repetiria— valeu el vostre pes en or.
Les intimidaria una mica amb la seva erudició, ho compensaria explicant-los alguna anècdota còmica en què ell hagués tingut un paper una mica galdós; en guarda moltes, d’anècdotes d’aquestes, sempre agraden. Ell és el mestre, elles les deixebles. Elles venen a aprendre, ell a dilucidar la naturalesa del cinema: què és una pel·lícula, què no és. Al final en mirarien una tots junts.
—La transformació. —Fent espetegar els dits.— Tot depèn d’aquesta transformació, de si es dona. ¿Em seguiu?
I amb això n’hi hauria prou, pel primer dia de classe. Després aniria a veure les bessones per regalar-los el llibre amb els seus guions i per fer-s’hi un bon tip (allà sempre hi menja bé), en acabat tornaria a casa; la Vària, la dona, i l’Aniuta, la filla, ja dormirien. Així havia d’anar tot.
El matí ha començat amb un incident divertit, sense importància. Baixant del seu pis, a l’última planta, s’ha mirat al mirall que ha aparegut després que canviessin l’ascensor vell i al costat hi ha vist un retrat del líder, amb la guerrera de mariscal, les estrelles al pit. Estava ben enganxat, no es podia arrancar, i quan anava a rascar-lo amb les claus ha topat la inscripció: ASSESSÍ, amb e, escrit amb bolígraf blau damunt de la guerrera blanca. Encara que estigués en majúscules era impossible no identificar-hi la mà de l’Aniuta. D’una banda fa pena (¿què coi li ensenyen, a l’Acadèmia Gnessin, a part de música?), però de l’altra l’emociona. A més d’unes quantes estrelles del pit, li rasca al generalíssim Stalin la falta d’ortografia.
L’edifici és vell (se li acut: un edifici estalinista, ara en tots els sentits), té només dotze portes en tota l’escala, de manera que no hi ha dubte de qui ha enganxat el retrat: el veí amb aquell cognom ridícul de Vobli. No haurà sigut pas el Vàdik, violinista virtuós, qui els ha portat aquesta porqueria, ni la Tamara Maksímovna, professora de parla escènica, no; el Vobli, que havia fet de delator de pacotilla, no en pot ser d’altre. Quan surt per la porta s’ajup; després de les obres de l’edifici han quedat tot de bastides, piles de material, canonades. Ara el veurà, a aquest Vobli, quan fa bon temps sempre és al carrer: a casa no el deixen fumar, i a més l’hi devia acostumar la seva feina, a això d’estar plantat vigilant les entrades de les cases. Últimament, però, surt amb una cadireta, diu que té problemes de columna.
—Tots els que treballàvem d’això estem fumuts de l’esquena. Havies d’estar dret tot el dia. Abans no hi havia càmeres de vigilància. Ni daixò… mòbils.
¿Què pot dir, ell? Efectivament: no n’hi havia.
—¿Què, Andrei Gueórguievitx? ¿Cap a la feina? —li preguntarà el Vobli, i es mirarà el rellotge.
Li farà que sí amb el cap i per un moment se sentirà culpable: les dotze, i ell només surt de casa. Se’n va a la feina, sí, a peu. Aquest estiu han ampliat les voreres del barri i han reduït la calçada, ara els carrers tenen un aspecte estrany. Farà marrada expressament, passarà pel col·legi on va estudiar: un edifici típic de quatre plantes, fa poc que hi van incrustar un afegitó cúbic de vidre que no hi casa gens, però tot Moscou és així, eclèctic.
Doncs no, avui no ha trobat el Vobli a l’entrada. Ja fa uns quants dies que no l’hi veu: sol desaparèixer si l’ingressen a l’hospital pel tema de la columna. Que reposi, que reposi. A ell li ha alegrat el dia, allò de l’assessí.
Sí, va anar al col·legi francès, es considerava el millor, més tard va entrar a la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Moscou, també molt prestigiosa, tot i que no tenia grans capacitats per les matemàtiques. Ni pel francès, ni (com pensava en moments de desànim) per res. Els amics, en canvi, i ell en tenia molts, el trobaven algú amb un talent portentós i divers.
—M’estimeu només com a un objecte. —Recorda que Stravinsky va dir una cosa semblant quan va morir Xaliapin. O potser no era Stravinsky sinó algú altre.
—No, Andriuixa, ets tu que t’estimes a tu mateix com a un objecte —responien els amics—. Nosaltres t’estimem com a… T’estimem i punt.
I ell es calmava per un temps: els sentiments dels companys i les amants no són incondicionals, s’han de renovar. Aquest desig d’agradar (en el seu cas, d’una manera del tot ingènua) és un defecte, però un defecte comprensible en un artista. Freqüent, si més no. Parlant de pecats: troba que, políticament, el més reprovable que ha fet a la vida va ser entrar a les joventuts del Partit. Un noi amb la seva història familiar de lluita antisoviètica! Els havien escorcollat el pis dues vegades (els adults en deien «les dues ràtzies»). Recorda la cara de sorpresa de la mestra: l’Andrei va ser un dels primers de classe a presentar la sol·licitud d’ingrés. Una bestiesa, una bestiesa monstruosa, i en cap cas obligatòria, ja corria l’any vuitanta-set. Per contra, sempre ha estat impecable amb les dones, i per això s’ha casat tres vegades.
És guionista, i és conegut, tot i que, com sabem, no hi ha artistes que siguin valorats com ells voldrien. Abans d’interessar-se pel cinema i començar a fer guions havia escrit obres de teatre; després, quan va aparèixer la petita Aniuta, es va posar a treballar a la televisió. ¿I les matemàtiques? La fita més alta del pensament humà. Quan va entrar a estudiar matemàtiques no perseguia cap objectiu pràctic. Sincerament, havia sigut una concessió als pares, ell hauria volgut una altra cosa: dirigir, actuar, escriure. L’Estudi Teatral de la Universitat de Moscou tenia molt de nivell, aleshores, s’hi passava tardes senceres; per aprovar els exàmens en tenia prou amb preparar-se una mica el dia abans. En devia tenir, de capacitats, malgrat tot. I a la universitat es va estalviar el servei militar.
Les matemàtiques rai, hi ha coses que costen més d’aprendre: mantenir-se sobri, despert, no desanimar-se. Al cap i a la fi, ara no passa res que es pugui comparar al que van viure els nostres pares, i no parlem dels nostres avis. Tot plegat comença a fer por, sí. Però potser és més avorriment que por, ¿oi? I a més no cal que preocupem ni atabalem els nostres, els que ens estimem, i no com a objectes. Potser no està tot tan malament. Potser tot va millor del que sembla. El que no es pot fer és estar-se aquí assegut odiant el règim. Cal treballar, escriure, ensenyar música a la canalla (la Vària, la dona, és professora d’harmonia), ensenyar-los rus. Però a la gent que no li és tan propera, que li és igual espantar-la, els dona un altre consell: l’evacuació immediata.
—Ens falta imaginació. Emigrar és terrible: una mansarda a París o, jo què sé, un edifici d’apartaments a Brooklyn… Però no ens podem imaginar el sentinella a dalt d’una torre, o com toquen diana a les sis del matí… No, ens falta fantasia.
El que és fantasia, ell sí que en té. Per això, després d’aquestes converses sobre torres i sentinelles que ell mateix enceta, a les nits no para de bellugar-se, no acluca l’ull. Es promet que es llevarà ple d’alegria i d’agraïment pels pares, la filla, la dona (en Déu hi creu cada cop menys), pels amics, si convé, però últimament es desperta més i més sovint amb el cor a cent, amb la sensació d’estar atrapat, lligat. Se’n sortirà, sens falta. En qualsevol cas, ni la dona ni la filla no han de patir per culpa d’ell. Ha viscut amb aquest estat d’ànim els últims dos anys i mig, ha arribat amb aquests pensaments al primer dia de curs, l’u de setembre.
—Andrei Gueórguievitx, ¿com és que va deixar la televisió? —Lídia, de Krasnodar: front petit, serrell i la manera de parlar atropellada del sud.
—La televisió l’ha deixat tothom que té un mínim de decència. —¿No ho ha notat, ella? Doncs al sud, a Kuban… ¿Què hi pinta, Kuban, aquí? Molt activa, aquesta Lídia. ¿A què es dedicava, abans? Els estudiants que volen escriure guions tenen tots prop de trenta anys, ja han estudiat una altra carrera, treballen.
—Als serveis municipals. ¿Per què?
Ella li repeteix la pregunta, com és que va deixar la televisió.
—Vaig decidir que no tornaria a entrar a les joventuts del Partit.
¿No l’entén? Millor.
Aquests són els alumnes d’enguany: dues Nàsties, dues Olgues, un parell de nois sense cap gràcia (desapareixeran aviat, ho sap, simplement deixaran de venir), l’activa Lídia i el principal perill: una morena dentuda, llesta, la Rakhil. El curs dura un parell d’anys, costa diners i han d’acceptar tothom, però hi ha dos tipus d’alumnes que li fan por: els sonats i els llestos. I aquí en té una de llesta, ulls grans, dents sortides i irregulars, se li veuen les genives quan somriu. No en traurem cap guió, d’aquesta: ni gota de fantasia, el magí ple de Deleuze i Derrida, l’atabalarà amb la seva xerrameca. Però quin nom, i nascuda el 1987; algú va posar un nom tan bíblic com Rakhil a la seva filla l’any vuitanta-set.
Els ensenyarà l’ofici de guionista. Sí senyors, l’ofici. L’època romàntica, que ha durat prop de dos-cents anys, ha arribat a la fi. Han passat, han desaparegut per sempre aquells temps en què l’artista seia al cap de taula envoltat de grans figures, s’han acabat els sopars de Richard Wagner amb Lluís II de Baviera. Si encara us feu il·lusions d’una inspiració que ve de més amunt, ja us ho podeu treure del cap. Temps enrere, en l’època daurada de … (diu el nom d’un pianista cèlebre, amic dels seus pares; la Rakhil fa que sí amb el cap, els altres ni s’immuten), em deien que em comportés amb cautela en presència del geni, que caminés sense fer soroll, com a casa d’un malalt terminal, estava prohibidíssim parlar de l’últim concert, i encara més del pròxim, i en general de música. Tot el contrari d’ara, els músics joves, i n’hi ha d’extraordinaris, com el seu veí, el Vàdik (en diu el cognom), no tenen manies. Li preguntes: ¿hi havia gent?, ¿ha agradat?, ¿com ha anat? Ell passa de tot: ha anat. O: he tocat com he pogut. I prou, baixem al bar.
Els alumnes estan molt callats, la Lídia apunta coses a la llibreta. Li vibra el mòbil a la butxaca. A veure: no, número desconegut. Passa a explicar que les arts visuals, especialment les audiovisuals, desplacen cada cop més la literatura i la música. No sap si és culpa d’una falta d’imaginació o què, però ara ell, per exemple, prefereix escoltar música amb imatges, en vídeo. Això vol dir, companys, que l’habilitat d’escriure per la pantalla, de compondre un guió, anirà buscada, tot i que els ha d’advertir: les perspectives no són gens bones, en la situació actual, sobretot en la nostra situació actual, i si han vingut aquí a obtenir la recepta de l’èxit fàcil cal que sàpiguen que no hi ha receptes, i que no els espera cap èxit, ni fàcil ni difícil.
—Haureu de fer com els grans arquitectes: els nostres edificis més imponents existiran només en paper, en revistes i llibres, no arribaran a la pantalla.
Truquen a la porta. Una noia d’administració.
—Passi pel departament de recursos humans, sisplau.
Està fent classe. ¿Que no ho veu?
Ha d’omplir un formulari, indicar en quins països de l’estranger ha estat els últims deu anys.
—¿No pot posar-hi «en tots»?
—¿Què vol dir, «en tots»?
Comença la llista: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Croàcia… Mal fet, davant dels alumnes.
—Passi per recursos humans —el talla la noia—. Hi ha temps fins dimarts. Amb el passaport.
Surt al passadís amb ella: ¿què ha passat?
—Ens han demanat el seu expedient.
¿Per què s’ha posat a xiuxiuejar? ¿Li han obert un expedient?
—Tothom en té un, d’expedient.
¿I qui l’ha demanat? ¿El de tothom o només el seu?
La noia s’arronsa d’espatlles: ja ho sap prou. Se’l mira amb complicitat:
—¿Potser ha escrit alguna cosa? ¿O parlant?… Pensi.
¿Què ha pogut escriure? El cor se li atura i tot seguit li clava una batzegada. Un altre cop, un altre: pausa, patac. Sap que el cor no li fallarà, d’això se’n diu batecs prematurs, no són perillosos, però agradables tampoc, gens. Respira unes quantes vegades, torna a l’aula: ¿doncs què, mirem una pel·lícula?
Polsim ballant al raig del projector, pantalla blanca, penombra; el cinema seriós no es mira al televisor. Els passa una pel·lícula de Iosseliani, La caiguda de les fulles, després els explicarà com està feta. Els va donant pistes: les fotografies de família, el repic de les boles de billar, el piano desafinat que hi ha al despatx del director, els pocs primers plans, les paraules russes que se senten per la ràdio, el fet que gairebé tots els esdeveniments es repeteixen dos cops, tots tenen el seu reflex. Igual que la tinta que encara és humida deixa empremta al full del davant si tanquem de cop el quadern.
—Quins bigotis que tenen, les dones georgianes —sospira una de les Olgues.
No ens riurem de l’Olga. ¿Més impressions? A ell, La caiguda de les fulles sempre aconsegueix despertar-li una sensació d’harmonia, reconciliar-lo amb la realitat. El director de la pel·lícula, per cert, va estudiar a la mateixa facultat que ell, abans que li agafés la dèria del cine.
¿De què tracta, però? Gairebé no hi ha argument: un problema en una cooperativa vinícola. Però pren unes dimensions còsmiques, eternes: les escenes amb els pagesos, el seguit de fotografies, les campanes que sonen al final. Ell creu que és una pel·lícula sobre el naixement de la vida moral, sobre la dignitat.
—¿Sobre l’arrelament, potser?
Sí, gràcies, Rakhil. El títol, però, ell tampoc no l’entén: l’acció passa a l’agost, les fulles no cauen.
—Ve del cicle vegetatiu de la vinya. Quallat, verol, verema i caiguda de la fulla. És quan la planta es prepara per l’hivern.
Aquesta Rakhil sap de tot: resulta que va acabar els estudis de biologia. Els coneixements científics no fan mal a ningú, però un artista, a més, hi troba una font valuosa de metàfores.
—Una pel·lícula antirussa de dalt a baix —declara de sobte la bella Lídia.
Ell somriu:
—¿Antisoviètica, potser?
El front petit s’omple de replecs:
—És el mateix. Cap diferència.
No, ell no ho veu així. Hi ha diferències.
—Andrei Gueórguievitx, ¿quina opinió té de l’actual govern? Sí, el nostre govern, l’actual —aquesta Lídia l’interroga com si hi tingués dret, mirant-lo als ulls.
Recorda el que ha dit la noia d’administració. ¿Treure ferro fent broma, citant uns versets? Però per alguna cosa els acaba d’ensenyar La caiguda de les fulles. Contesta directe:
—En tinc una opinió negativa.
La Rakhil pica de mans unes quantes vegades: l’aplaudeix. Ningú més.
—Apunteu. Feina pel proper dia.
Camina amb la Rakhil fins al metro. Va treballar de professora en un institut fins fa poc, fins que ja va ser impossible, pels motius que tots dos saben.
—Estic molt contenta que ens faci classes vostè, Andrei Gueórguievitx. Pel seu talent i també per la seva valentia. Són coses que sempre van lligades, ¿oi? —Quan s’acomiaden, ella li dona la mà.
Al metro es recorda del mòbil. Té sis trucades perdudes del mateix número desconegut. Arriba a la parada de Vorobiovi Gori, l’única exterior de la línia vermella, i baixa a l’andana. Però què coi… «No es pot establir connexió.» Que estrany. Si la targeta té saldo! ¿Falla la cobertura? Ho torna a provar: el mateix. Tira endavant, fins a Iugo-Zàpadnaia.
Sempre hi va sol, a visitar les bessones. Hi seran elles dues, l’Ada i la Glaixa (d’Adelaïda i Aglaia: als pares els agradava massa Dostoievski), els respectius marits Aleksandr i Aleksei, que ell va trigar un temps a saber diferenciar, sempre de bon humor, una mica avorrits, enginyers —professió que no està tan de moda com abans—, els seus fills, ja adolescents, i tres o quatre parelles més.
L’Ada és la gran, va venir al món deu minuts abans que sa germana. «¿Què se sent, quan tens una còpia exacta?» «Hi estem acostumades», diuen, «¿què se sent quan no la tens?» A més, viuen l’una al costat de l’altra en dos pisos que comparteixen balcó, en un quinzè. Van estudiar amb ell a la Universitat de Moscou, feien químiques, i també preferien el teatre als estudis. «Estàvem ben animats, llavors, ¿eh, Andriuixa?» Tothom fumava, allà, i els cabells i els vestits els feien una eterna pudor de tabac. S’ho passaven bé: cosien el vestuari, muntaven els decorats. Unes bessones sempre poden trobar papers agraïts, com un Fantasma de Canterville que van fer que era divertidíssim. Per l’Ada i la Glaixa, però, el teatre no va deixar de ser un passatemps, no en van fer una vocació. És una sort que no hagués tingut cap aventura amb elles, o gairebé cap. Amb la Glaixa hi va haver una història, però va ser una cosa del moment, i fa temps.
Els únics convidats que hi ha de moment són una parella casada, mai no recorda com es diuen. ¿I on són els tal?, pregunta.
—Ara viuen a Geòrgia.
Vaja, ¿des de quan? No en sabia res.
—Clar, tu tens altra feina… —¿Se’n riu, la Glaixa? No, sembla que no.
Les converses de sempre: el final de l’estiu, els pares i la salut —i el mal caràcter que tenen—, virtuts i defectes de les cuidadores que venen de les repúbliques exsoviètiques. Ell no té res a dir sobre aquest tema: els seus pares per ara no necessiten cuidadora.
—Andriuixa, avui estàs desenfocat. —Les bessones volen que els expliqui alguna cosa i que deixi de picar d’una vegada. No li quedarà gana pel faisà al forn, si no. ¿Què tal les noves alumnes, les seves guionistes?
Repassa mentalment les peripècies del dia. Cal reconèixer que fan bastanta por: que hagin demanat el seu expedient, sense més ni més, i aquelles preguntes sobre el govern… I que no hi hagués cap reacció quan ha respost; no un silenci tens, sinó buit, un silenci que no volia dir res, i l’aplaudiment solitari, aïllat… millor que no hagués aplaudit. Millor que haguessin cridat, que haguessin discutit. Altres grups d’altres anys havien arribat als crits.
—Un curs com qualsevol altre: dues Tànies, dues Mànies, dos senyors de Puerto Rico, una cabrona agressiva, però m’ha semblat que també hi ha una ànima afí. —Poques coses divertides té a dir-los, però ha de canviar de to, que soni més trempat:— Els alimentava amb el fruit de les meves reflexions preferides, culleradeta a culleradeta, sense tocar la política, i aquí entra volant l’ocellet dels collons —recorda la bella Lídia—, llavis prims, boqueta de pinyó.
Els oients intercanvien mirades: que n’arriba a ser, d’observador, l’Andruixa! Per ser franc, no recorda com tenia la boca la Lídia, ho ha dit per dir. Porta el seu relat fins al final, menciona l’administració, el departament de recursos humans, ho amaneix amb detalls de collita pròpia; qualsevol història, per senzilla que sigui, necessita un clímax i un desenllaç. Ara que ha acabat de parlar espera que el consolin, que li diguin que no passa res, a les nostres universitats i empreses també hi fan inspeccions, només són una formalitat, entren dins d’un pla general, no han de tenir por de res, ja no és com abans. Però tots callen.
—En fi. —Cal acabar amb acord conclusiu.— Qui es queda en aquest país, que estigui preparat per qualsevol cosa.
La conversa torna a fer tombs, a perdre’s, ara gira cap al passat, ara cap al fills; s’han begut el vi, s’han menjat el faisà, i ara ell reflexiona sobre la nostra falsa idea de justícia, d’una justícia sempre present en les coses més importants, sempre a punt de triomfar:
—I no tenim manera de desempallegar-nos d’aquest engany infantil. Al final, ens vindran a buscar i l’únic que preguntarem serà: “¿Per què?” A mi també m’han malcriat. No em van posar mai una nota més baixa del que se suposava que em mereixia. Era un estudiant excel·lent, sobretot a l’institut, però de vegades sabia que a tot estirar em tocava un aprovat.
—Doncs amb mi —fa de sobte l’Aleksei— era al contrari.
L’Aleksei té una altra idea de justícia. ¿Què hi ha de just en què et donin més del que et mereixes? No és home de grans pretensions, tampoc. Després d’estar-se tot el sopar callat, l’Aleksei els explica que la primavera passada va anar amb uns amics a protestar al jutjat ―a la porta del jutjat, de fet: no els van deixar entrar a l’edifici.
—Ens vam estar allà drets una hora, dues, cridàvem algun lema, però sobretot anàvem fent saltets per fer-nos passar el fred. Vaig haver d’anar a fer un riu, vaig tornar, allà dret un altre cop, havia perdut de vista els amics: ja érem centenars de persones. Durant l’estona que vaig ser fora van aparèixer els antidisturbis, van tallar el trànsit pels dos caps de carrer. Diuen per megafonia: «Ciutadans, no alterin la circulació». Però nosaltres no baixàvem de la vorera. Després van sortir els policies, amb escuts, amb cascs, van començar a endur-se manifestants un per un, especialment els que cridaven o destacaven per algun detall, un cartell, una gorra cridanera, una barba pèl-roja. No em fa res acabar detingut: em portaran a comissaria, comprovaran el passaport i em deixaran anar. Ara, il·lusió tampoc me’n fa gaire. Jo de moment observava. I aquells: «Ciutadans, surtin de la calçada». Ja arrambaven amb tota la gent que tenien més a prop. Però les furgonetes no es movien, les que anaven plenes de detinguts tampoc. Aquí vaig notar que en tornava a tenir ganes. I no era l’únic. Vaig sentir unes senyores amb pinta d’intel·lectuals dient que haurien d’haver agafat ampolles de plàstic, perquè si tallaven la part del coll podien… Reien: vosaltres ho teniu bé, els homes, que no heu de tallar res. I jo aquí me’n vaig anar. No em va agradar la idea de pixar dins d’una furgoneta de policia. Ni la de veure unes paies pixant en una ampolla.
—¿I ja està?
—Sí, vaig anar-me’n i amb això es va acabar la meva activitat contestatària.
—L’Andrei s’ha convertit en un autèntic professor. —Qui sap per què, la Glaixa parla d’ell en tercera persona.— No està a gust quan algú parla més que ell.
Té raó, farà que el diàleg li torni a les mans:
—Em sembla que el problema és la falta de fantasia. Les dificultats de l’emigració encara ens les podem imaginar… M’acollirà el —diu el nom d’un amic comú que fa molt temps que viu a Brussel·les—. Té un pis enorme. O el —un altre conegut— que té una casa sencera a Houston. Ell ha anat a treballar, ha tornat a casa, i tu, ¿tu què has fet, avui? ¿L’hem trobat, la feina a Hollywood que buscàvem? Obres la nevera, i ell ja et posa mala cara. «Andruixa, ¿i si comences per buscar una feina més senzilla?» ¿Repartir pizzes, fer de jardiner, d’escombriaire? «¿Veus? Ja t’has enfadat. Ningú t’està fent fora, eh…» Imaginar que els fills s’allunyaran de tu, que hauràs de lluitar amb l’alcohol, amb l’enyor… fins aquí la fantasia ens hi arriba. ¿Però què us semblen, els crits d’«Amunt!» a les sis del matí, les hores al taller de confecció de manyoples? ¿El tuf de cossos bruts, l’obligació d’observar l’etiqueta, la particular etiqueta de les presons? ¿Segueixo? La vida amenaçada a cada instant; el fred, la gana, l’ofec. Ja no és qüestió de fer-ho «pels fills», preocupem-nos per nosaltres. La inèrcia és una cosa terrible. ¿Sabeu la història de la família Kissinger? ¿Sabeu com ho van allargar, com es van quedar a Baviera fins a l’últim moment? Nosaltres no som més espavilats que els Kissinger, us ho asseguro.
—Houston, dius… —fa l’Ada, pensativa—. Nosaltres ens l’hem comprat a Vílnius, el piset.
—¿Ah, sí? ¿Quan?
—Just després d’aquesta aventura de l’Aleksei a la manifestació.
S’han venut la datxa. Una llàstima, però cal sacrificar una cosa o altra. I a Vílnius tampoc no estaran mai segurs del tot. Però amb el passaport israelià… «¿Com? ¿Tenen el passaport israelià?» Per ara només l’Aleksandr i la Glaixa. «No sabia que l’Aleksandr era jueu.» Una mica, per part d’àvia, precisament el que et demanen.
—Andruixa, pinta que aquí t’hi quedaràs sol, a guardar casa.
Pausa.
—«El festí continua. El cap de taula queda abstret en profunda meditació.» (1) —declama la Glaixa.
Aquí ha estat cruel. Però ell s’ho ha guanyat, també. L’Ada es mira sa germana com si li volgués dir alguna cosa.
—Però això és per si de cas. Potser no ens farà falta, al final.
Els altres ja han passat al te, els bombons i el conyac.
Costa respirar-hi, aquí. S’aixeca de taula, se’n va a l’habitació del costat, s’atansa a la finestra. Un vespre moscovita, no gaire fred. Han encès els llums. L’Ada obre la porta del balcó: ja veurà quina vista, quan es faci fosc del tot. No és el centre, però a elles el barri els agrada. I si treus una mica el cap cap allà… L’Ada corre el vidre de la finestra.
—No, no ho facis! —ell es fa enrere, cap al passadís.
Últimament té un cert vertigen.
—¿Tens por que caigui el balcó?
—Tinc por de mirar avall massa estona. Que no cedeixi a la temptació i em passi pel cap…
L’Ada fa venir sa germana.
—Escolta, no ens agrada veure’t així. Tu, Andruixa, sempre has portat el teatre massa lluny, però també sabies quan calia deixar de banda l’escenari i preparar-se pels exàmens.
Sí, tenen raó… Es posa les sabates: li convé moure’s, caminar una mica. ¿Els fa res que se’n vagi sense acomiadar-se dels altres?
—O sabeu què… Les cames no m’aguanten. Noies, demaneu-me un taxi, sisplau.
L’acompanyen, li estampen un petó cada una en una galta, recorden les paraules d’una obra de Shakespeare:
—Som forts en la feblesa.
—I febles ho som molt. —Somriuen, li fan adeu amb la mà.
En unes altres circumstàncies aquella actitud afectuosa de les bessones, tan maques i tan estimades, li hauria estat molt agradable, però avui no sent gran cosa. Ni elles dues ni el vi ingerit no l’han animat, no l’han emborratxat. Gairebé no ha begut, de fet.
—Càgon la…! —el taxista ha frenat de patac, l’ha tret d’aquell estat de somnolència desagradable—. ¿Has vist què ha fotut? Aquests —segueix una altra paraulota— s’ho permeten tot. ¿Has vist la matrícula? EKX97. ¿Saps què vol dir, això?
¿Per què ho hauria de saber? Demana que abaixi una mica la música: rap rus, no és el pitjor que pots sentir, avui dia, si vol que el deixi, però més fluix. Torna a marcar el número que el trucava durant la classe. Ara una veu gravada li diu que introdueixi la seva contrasenya individual. ¿A què ve, això? ¿Quina contrasenya?
—Amb tots aquests aparells d’última tecnologia —el conductor li assenyala el mòbil— ho saben tot, de nosaltres. On som, de què parlem. Ni que l’apaguis. Ni que li treguis la bateria. Serveis d’intel·ligència. Ens tenen a tots controlats.
S’hauria d’haver assegut al darrere. ¿I què li deia, de les matrícules? El taxista li explica que la setmana passada van enterrar la sogra i que, mentre esperaven a la cua de cotxes del crematori, els va passar al davant un home, tot sol, en un monovolum, un Ford amb una matrícula que començava per EKX. Va anar cap als treballadors, el van ajudar a descarregar dos taüts i els van portar a dins; ell també va entrar-hi, i al cap de tres minuts en va sortir, va pujar al Ford i se’n va anar.
—¿Qui hi havia, als taüts? —Intenta que no li tremoli la veu.
—Jo què sé. Potser gent com tu i com jo.
Comença a trobar-se malament de veritat, se li accelera la respiració fins al punt que la vista se li enfosqueix i el cor se li dispara. ¿Com va, la finestreta? Abaixa el vidre del tot, para la cara al bat de vent fred que entra. Sense demanar permís, gira la rodeta de la ràdio, apuja el volum. Ja no sent què diu el taxista, qualsevol rap, qualsevol merda és millor que la història dels taüts. Al mirallet del cotxe hi ha una frase enganxada, de fàbrica: Objects in mirror are closer than they appear. Es posa a repetir-la al ritme de la música: Objects in mirror… closer than they appear… Els objectes al mirall són més a prop del que sembla. ¿«Sembla» o «apareix»? Hauria de tornar a l’escola. ¿On són closer? ¿Al mirall? No s’entén res. Objects in mirror… ¿Què vol dir?! ― ¿Com? No, no li vomitarà al cotxe. ¿Carrer tallat? No passa res, ja baixa aquí. A casa, de pressa, a casa. Li tremola tot el cos. Arriba al xamfrà del seu carrer gairebé corrent: ja veu l’entrada de casa. No res, trenta metres i ja hi serà. Però just davant de casa, a la vorera, hi ha un Volvo negre que no havia vist mai, amb els llums apagats i el motor encès. I, al costat, unes ombres allargades. ¿La matrícula? ¿Quines lletres ha dit? No ho veu: la matrícula està empastifada de fang, sembla fet exprés. No, és una sola ombra, però desdoblada. Estreny les claus a la butxaca: les pot fer servir per clavar un cop, o llançar-les contra alguna finestra, trencar el vidre, esvalotar el veïnat. ¿Arrencar a córrer? No es nota les cames. Ja has begut oli, Kissinger. Ara, ara mateix, farà una passa o dues i sentirà que el criden: “Quiet, fill de puta!” I una força terrible l’atraparà per l’espatlla.
L’ombra fa espurnejar un encenedor, fuma. És ell, el Vobli!
L’altre també l’ha conegut:
—¿Què, Andrei Gueórguievitx? ¿Cap a caseta?
Perd el control, s’aboca a la porta: de sobte, un cop al cap. Les canonades, les bastides, se n’havia oblidat, no s’ha ajupit quan entrava. De la patacada s’ha d’asseure a la gatzoneta, es posa la mà al front. No, no s’ha fet sang. Recupera l’alè. El Vobli s’inclina damunt seu, vol ajudar-lo: no cal, està bé. I està realment bé, sí, només que nota la sentida al cap.
«Un calmant, per gallina», en deien així, a l’escola: t’espantaven i et pegaven. S’hi hauria de posar gel. A l’ascensor, repenja el front al mirall, es queda en aquesta posició mig minut. Prem el botó del pis i mentre puja li passa el mal. Se separa del mirall, es mira amb deteniment. Feia temps que no tenia un trasbals com aquest. «Un calmant, per gallina», ha oblidat el francès, les matemàtiques, però aquesta carallotada la recorda.
Entra al pis sense fer soroll, mira el seu quarto, després el de l’Aniuta, la filla. Com esperava, dormen totes dues. ¿Qui va ser que va matar la dona i les filles abans de matar-se ell? ¿Goebbels? S’està una estona a la finestra de la cuina, mirant la vorera a les fosques, buida. Se’n va al bany, agafa sabó, un raspall, una galleda d’aigua i frega la paret de l’ascensor fins que n’esbandeix aquell porc mostatxut. Ho escombra i ho fa caure tot pel forat. Contempla admirat la paret de l’ascensor, buida, encara regalimant; torna a observar el seu reflex al mirall. Ara sí que és el paio valent de sempre.
(1) Final d’El festí en temps de pesta de Puixkin, en traducció d’Helena Vidal.
Gener de 2017
Traducció d’Arnau Barios
Avançament editorial per gentilesa de Club Editor
