Dani Vilaró
Dani Vilaró (Barcelona, 1972) és periodista, responsable de comunicació d’una ONG de drets humans i professor de narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Diu que és una persona perplexa que mira molt i escriu (i reescriu) contes. El seu primer recull Si em toques, cauré (Viena Edicions) va rebre el 26è Premi Ciutat de Badalona de Narrativa 2017. Amb el segon, La vida elàstica (Voliana Edicions), ha guanyat el Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià 2021.
Crits
«Entenc el dolor com un crit»
D’una entrevista a Chris Cornell
Hi va tenir molt a veure un pare de l’escola que es guanyava la vida amb la medicina tradicional xinesa i una extraescolar de hatha ioga per a les famílies. Aquell pare, Jethro es deia, va començar a punxar-lo amb tot d’observacions que el van anar minant: et veig cansat, Raül, aquestes ulleres que gastes… Camines encorbat com el porter de casa, que ja en té setanta.
Ell primer ho entomava amb aparent indiferència i algun riure tímid, però aquells comentaris el corcaven. L’encertava, el bocamoll: feia temps que es veia caducat.
Un matí, després de deixar les criatures, els dos xarrupaven un cafè infecte al Montserrat. Collons, Feng-Yi, això està recremat, que no es pot ni beure, hòstia, a veure si aprens a fer cafès, es queixava el mestre iogui. L’amo del bar somreia ensenyant les dents per desactivar la protesta, sense ni tan sols aixecar la vista de la planxa dels entrepans. El Jethro va enretirar la beguda amb una ganyota de disgust i va disparar de nou:
—Et veig tou, flonjo. De goma, saps què vull dir? Hi ha una frontera invisible que, tard o d’hora, tots creuem. Tot comença a caure, a fer figa. La carcassa, m’entens? De cap estem millor que mai, sí, amb més perspectiva, més savis i tal; però el cos, ai, el cos… Si no hi posem remei, cap avall. Però rodolant, eh? Panxa, pelleringues, insomni, pets… En fi, no cal entrar en detalls. És un abisme sota els peus: s’obre i se’t cruspeix.
—Mira —va defensar-se ell rematant el cafè—. Saps què diu Virgili?
—Qui és, un pare de l’escola? No el conec.
—No, ruc, un poeta llatí. Deia que en un cos esquifit s’hi amaguen grans ànimes.
—Va, home, va! No em vinguis amb merdes llatines de fa una pila d’anys, que tots són morts, aquesta tropa… Extingits, ells i la seva llengua, com els dinosaures. Fes-me cas, que et veig fumut —va insistir aquell pare-xaman.
Les paraules del Jethro van activar el pistó, l’alarma general. Si no es cuidava acabaria malaltejant i amb el cos cada cop més marcit: el preludi, el primer pas cap a la decrepitud i el pansiment definitius. Adeu a menjar de tot sense miraments —salat, adobats, carn vermella, dolços—, als cigalons de Baileys, al triplet màgic de Primavera, Sónar i Vida, al projecte etern d’escriure la novel·la.
Va apuntar-se al gimnàs com si el seu destí fos l’escorxador, un sacrifici inevitable. En va triar un que era a cinc minuts de casa i a deu de la feina i de l’escola per no parapetar-se en cap excusa de caire logístic per deixar d’anar-hi.
Se l’havia imaginat com una sembra d’egos, el gimnàs; se l’afigurava com un lloc amb cervells esquifits, de puça, i músculs descomunals que permetien als seus amos ocupar més espai físic i foragitar sense miraments l’esprimatxat, el poca cosa. Aquells racons del dimoni es governaven amb una regla d’or ben simple, projectada en tots i cadascun dels músculs hipertrofiats pels pesos: guerra, exclusió.
La primera setmana es volia fondre. Perdut com si un avió l’hagués deixat caure en paracaigudes a la sala de fitness, fingia que sabia el que es feia però més aviat es bellugava com una ànima en pena. S’asseia a les màquines i passaven trenta segons que el feien sentir estúpid: els que necessitava per desxifrar què se suposava que havia de moure, ell, amb aquella estructura mecànica. Va tocar fons quan, en un minut etern, va mirar de descodificar sense èxit un croquis numerat que mostrava la posició del cos en un aparell dantesc; una cadira dels horrors que semblava arribada directa dels temps foscos de la Inquisició.
I si el rodejaven psicòpates perillosos? Com s’explicava, si no eren sonats, que alguns caminessin per una cinta sense anar enlloc? De debò que pagaven un gimnàs per caminar? ¿Com era possible que d’altres pedalessin en una bicicleta que no es movia, que no tenia rodes, mentre miraven un vídeo de la pujada al Tourmalet? La música també el deixava atònit: el que havia de ser un fil musical suau que acompanyés l’exercici, que fos plaent i amanyagués, desembocava en una mena de xaranga demencial a tot drap que li trepanava l’oïda amb lletres porques: «Chingan cuando yo les pido, ninguna me pone peros. Estoy loco por ponértelo entremedio pa’ serte una rusa».
Un dia, un tio que completava exercicis de pit davant seu se’l va mirar. Els ulls eren inexpressius però amb el somriure se’n fumia, d’ell. El paio portava uns pantalons de color de moc i uns mil tatuatges que riu-te dels jugadors de futbol: Sempre amunt, deien els tatus, en cinc o sis llengües, a les cames, als braços, al crani repelat, a les espatlles monstruoses que també deixava a la vista. S’havia esculpit serps, escorpins, caimans i més fauna variada però sempre intimidatòria. Amb la força d’un buldòzer, aquella mescla d’home i orangutan grunyia cada cop que apropava el pit a l’aparell. S’admirava els braços serrant les dents i deformant la barra de la mandíbula, a punt de desencaixar-la fatalment. Quan portava vuit o nou repeticions començava a bramar en un aquelarre sònic que tothom semblava trobar normal. El Raül, no. Era per l’esforç, aquella rapacitat, aquella simfonia de xiscles? Per fer-se notar? Per ungir-se l’amo i senyor del gimnàs? El Raül va girar la cara, contrariat.
Al vestidor va coincidir amb aquella bèstia tatuada. Allà gallejaven els qui es passejaven conills tota l’estona —quan buscaven la dutxa, s’assecaven els cabells, parlaven de futbol o explicaven com s’havia de preparar bé la brasa de les barbacoes— i després els qui es bellugaven pel vestidor amb la tovallola clavetejada als malucs com un cinturó de castedat, no fos cas que se’ls veiés el pandero o un mil·límetre de titola. El tatuat era de la trepa dels primers i es passava quinze minuts gronxant la cigala i passejant-se pel vestidor com un pinxo malvat del Far-West.
Va estar a punt de rendir-se. Tot era desagradable i escarpat, no hi sabia trobar res de bo. Se sentia un drap i va patir cruiximents i una lumbàlgia que van portar-lo a demanar la baixa uns dies. El seu cos espetegava des de cada os, múscul, extremitat. Veia les estrelles.
A poc a poc, però, va començar a moure’s amb una mica més de destresa per les màquines, si més no perquè el goril·la del riure burleta adoptés una mirada desganada, com si ell fos invisible o part del mobiliari. El Raül aconseguia completar els primers automatismes de la rutina i semblava que havia superat el pitjor: ja formava part del club dels qui van al gimnàs i no semblen tòtiles o condemnats a mort.
A la feina, a l’editorial, explicava aquesta nova vida al gimnàs i se’n burlaven fort. Això és tortura, a Amnistia Internacional vas directe, anunciava sobreactuant el corrector rere unes ulleres de mestre tites. Pitjor: és la mort en vida, creu-me, apuntava l’editora. Tots reien i ell posava cara de tortuga babaua.
—A veure, Raül, ara de debò… Tu has vist mai cap escriptor que vagi al gimnàs? —va interrogar-lo un dia la responsable de premsa mentre es xutaven el cafè.
—Hi ha el Murakami.
—El Murakami?
—Surt a córrer, cada dia. I fa maratons. Ho explica en un llibre. I que córrer l’ajuda a escriure, diu.
—Deu córrer per oblidar que cada any sona pel Nobel i sempre l’acaben donant pel sac. Mira, el Murakami és un friqui, que això ho sabem tots. I tampoc no és el mateix córrer que anar al gimnàs. Jo també ho he provat alguna vegada, això d’engolir quilòmetres. Et permet fer rutllar el cap, té un punt meditatiu, de concentració… sempre que no t’agafi per les ultramans, ultratrails o com polles es diguin aquestes curses de sonats d’ara. Ara bé, aixecar pesos com una bèstia grossa… Ni una escletxa al pensament. És força bruta, animalitat…
—Empassar-se copes sí que ho veus, oi? O cremar piti rere piti… —va al·legar ell mirant de defensar-se de l’esgarrapada.
—I tant que ho veig. Mira, el cigarro que no me l’arrabassin. Ni el gintònic. Que si d’alguna cosa hem de morir, almenys que sigui agradable. Als periodistes, poca broma, ens agrada mamar i viure bé, que tenim una feina molt puta. Als gimnasos no m’hi trobaràs mai, que la gent pateix, crida i tal. En el fons, ningú no hi busca salut o benestar i tot aquest rotllo no té res a veure amb la vida sana sinó que va de sentir-se més integrat i acceptat socialment. Que és un camp de mines d’inadaptats, allò, home… De ionquis, ex ionquis, instagramers dels collons i ves a saber quina altra fauna. En fi, que ni un pam de net.
El Raül va mirar de no fer-los gaire cas i va aconseguir deixar enrere aquells primers mesos incerts. Pels volts de Nadal superava els graons de l’estació de tren de dos en dos i caminava com si tingués dues molles sota els peus, en suspensió, clavant petits bots. En sis mesos de fitness havia experimentat una transformació: el seu cos, fins fa ben poc de la pila del greix, ara semblava biònic, espartà. Allò del sixpack, abans una quimera, començava a dibuixar-se-li amb timidesa a l’abdomen i es descobria músculs que no sabia ni que existien. Xerrava pels colzes, es llevava amb ganes de posar-se amb mil coses, el cos li bullia, la ment li anava molt ràpid i se sentia connectat a una força estranya, gairebé incontrolable, que el va portar a escriure deu pàgines al dia i a demanar una excedència de sis mesos a l’editorial per enllestir la novel·la. No se’n sabia avenir, d’aquell reviure, d’aquella energia.
Va ser llavors que es va sentir prou fort per disputar a l’altre, el dels crits, el regnat del gimnàs. Va resultar que Dirty Harry era l’únic que cridava. Sí, així es feia dir el pelat escandalós: aquella merda feixistoide de l’Eastwood era la seva pel·lícula preferida segons va caçar un dia al vol en conversa amb un dels entrenadors personals. El Raül tenia clar que els gemecs del Harry no eren cap reacció natural a l’esforç. No: més aviat funcionaven com un cop de puny a la taula, un aquí estic jo i a vosaltres us toca callar. I rutllava. La resta semblava que el temien i no xisclaven gens; algun bufit però poca cosa, com si no volguessin entrar al joc. Ell ho faria, i tant que sí: va decidir descavalcar aquell gallet del tron forjat a còpia d’esgarips intimidadors.
Un matí, Dirty Harry parlava amb Yu-sen, un cantonès també tot tatuat que semblava sortit d’una pel·lícula de John Woo. S’havien saludat amb un xoc suau de punys i comentaven la jugada. Has vist què m’ha sortit? Toca, toca, li deia el Harry. Li oferia a l’asiàtic el lateral del tronc perquè el palpés. Uns i altres solien magrejar-se per comprovar que les hores i la suor esmerçades valien la pena.
—És el dorsal ample —li deia el Harry—. I res, veus, amb unes quinze repeticions ja sobresurt, just aquí. —Yu-sen el grapejava i feia «mmm» amb la boca, com si volgués clavar-li queixalada al costellam.
El Harry es contemplava al mirall; ho feia sovint quan caminava allargassat per la sala amb una aurèola de superioritat. Era una ullada d’estranquis, de dos segons. De primeres el Raül se’n reia, però en pocs minuts es va trobar ell mateix espiant-se el cos des de diferents angles, cercant la millor perspectiva i mirant de detectar el desitjat progrés muscular assolit a les màquines. Era una llambregada ràpida però directa que va coincidir amb la del Yu-sen, que ara s’admirava les cuixes i el bessons i li va semblar que somreia i li treia una llengua serpentosa abans de desviar la mirada cap al sostre.
Havia arribat el moment. El Raül es va apropar als pesos i va començar a executar repeticions deixant anar uns esgarips guturals que li sortien de les entranyes i d’una tensió muscular màxima, extrema: mai no havia carregat tants quilos. El Harry i l’asiàtic van parar de palpar-se. Els del Raül eren uns brams invasius que van convertir la sala de fitness en un ring de boxa: cada crit seu era un ganxo directe a la mandíbula del rapat. El Raül buscava el contacte visual amb el Harry, el KO tècnic, empetitir-lo i, si podia ser, fer-lo desaparèixer. L’impacte dels pesos contra el terra, en deixar-los anar, va fer-lo vibrar. Va alçar la vista i va caminar en cercles vigorosos com si busqués una presa. El rei del gimnàs el foradava amb els ulls. Semblava sorprès, sí, una mica contrariat pel duel que li plantejava, inèdit fins aleshores. Però va entomar el repte.
En pocs segons el Harry aixecava més pes que ell i proferia uns xiscles terribles, com si evacués una pedra de dos-cents quilos. Suava tot ell. Cada cop que aconseguia el punt màxim d’extensió, els braços li tremolaven com si estigués patint una descàrrega elèctrica. Llavors trepitjava fort, semblava que s’enfilava qui sap on, aguantava la respiració fins a posar-se vermell i soltava un udol greu, salvatge.
El Raül no va acalar el cap per aquella exhibició de força bruta del Harry. D’acord, quedava clar que ningú seria destronat sense batalla: ja hi comptava. Sí, calia trepitjar el fangar. Va tornar-hi. Aplicava força cap amunt per alçar els pesos però, sotmès a una gravetat que semblava multiplicada per mil, els braços li feien cap avall. Va concentrar-se. Va provar una mena d’autohipnosi: seu, mira endavant, situa bé les mans, respira fondo, prem fort, ara amunt, crit, ara avall, un nou crit i torna a respirar. Va reeixir.
El sobirà amenaçat se’l mirava mentre es col·locava tiretes als nusos dels dits i al tou de la mà, preparant-se per una nova sèrie del combat. Suava però esbossava una ganyota amb un punt condescendent, de perdonavides. El cantonès i tots els qui aquell matí eren al gimnàs —entrenadors personals inclosos— s’apilotaven per assistir al duel. Havien desconnectat el reggaeton i regnava un silenci blanc, que brunzia només trencat per la simfonia de brams d’un i altre.
Primer actuaven de manera consecutiva, respectant-se el torn, però en pocs minuts es van trobar tots dos fent-ho alhora i emetent uns gemecs monstruosos, com si els seus cossos s’esguerressin fatalment per dins. En una de les sèries, la quarta o la cinquena, el Raül va fer figa. Se li va escapar un so agut, com si amagués un xiulet entre les dents i va interrompre l’exercici de cop. Al seu costat en Harry encara el desafiava amb els ulls injectats de sang i enlairant més pes. Els altres van començar a dispersar-se: un cap a pilates, l’altre a la bici estàtica que no va enlloc, un tercer a treballar-se el cul. I el rei amenaçat, satisfet, va veure com tot havia quedat en un ensurt, un bon intent, sens dubte, el del Raül, però insuficient per descavalcar-lo del seu imperi absolutista.
Anorreat, el Raül es va deixar caure al vestidor a llepar-se les ferides. A la dutxa, amb el cap cot i sota el raig alliberador d’aigua freda, li va semblar que encara sentia bramar el Harry escales amunt. Potser era la seva imaginació, que li feia la guitza, o una mena de retret mental pel fracàs, però va sentir-lo ulular tota l’estona de bany. Va vestir-se, va sortir, va saludar el recepcionista amb un adeu moix. El noi no va respondre. Amb el telèfon clavat a l’orella, emetia un xiscle penetrant i se’l mirava cada cop més vermell, com si demanés auxili amb els ulls. El Raül va fer unes passes enrere i va sortir per la porta sense acabar de processar aquella escena.
Al carrer va recórrer uns metres i va passar per davant del Montserrat. S’hi va aturar. Des de la vorera va veure com el Feng-Yi preparava el que li va semblar el clàssic papitu de llom. Manipulava els trossos de formatge amb traça, però ho feia amb la boca oberta i els ulls tancats, com si cantés o cridés, i dibuixava unes faccions curioses, poc naturals. Davant seu, el Jethro baladrejava el que el Raül va interpretar com un mantra de ioga, si bé sonava massa arrauxat i sorollós, gens meditatiu, la veritat. Ni el Jethro ni el Feng-Yi no el van veure i ell va continuar caminant.
Tot d’una es va veure obligat a aturar-se per un malestar creixent a l’estómac. Va tancar la boca perquè li van venir basques, com si anés a perbocar. De cop sentia alguna cosa que remenava per dins. El que fos que tenia es movia rabent com una bèstia ferida i maldava per grimpar per les estranyes, per l’esòfag, clavant cops, mirant d’emergir.
El Raül es va recolzar en un mur, a punt de doblegar les cames. Va alçar la vista implorant ajuda. Al seu costat, una dona gran es tapava la boca amb les dues mans, forcejava i acabava soltant la corretja d’un canitx que trotava en cercles udolant com un posseït. A un parell de metres escassos, una noia que s’havia aturat de cop desfigurava el rostre per mirar de contenir el que volia brollar de dins seu.
En pocs segons tots tres xisclaven, rojos per l’esforç, com també bramaven sense parar tots els qui eren en aquell carrer, aquella ciutat i aquell país.
Avançament editorial per gentilesa de Voliana Edicions
