Xavier Canyada
Xavier Canyada (Barcelona, 1965). Va estudiar Filologia Hispànica només per la literatura, però quan es va llicenciar, sense brillantor, es va adonar que només podria ser professor de llengua, dues coses que detestava. No s’hi va prodigar. Dos altres anys, breus però incandescents, d’un doctorat d’Humanitats que no va culminar amb cap tesi li van fer tocar el cel amb els dits; tot seguit va tenir una feina alienadora que durant una temporada, si més no, li va fer eixamplar una mica més la consciència. Més tard va fer un curs d’edició i fins avui, que hi treballa com a autònom. Però escriu des dels set, que és com dir des de sempre. No ha gosat mai publicar ficció, en part per haver llegit massa ficció inèdita a preu fet durant anys. Les Humanitats són el seu camp natural, no en sortiria. Si escriu és també, en bona part, per intentar comprendre.
Santedat
Mentre feineja a la sagristia, la Caterina escolta els comentaris que els visitants fan a propòsit del quadre, com si els altres no tinguessin valor. I que potser no haurien de parlar abans de la santa? La capella ressona de manera que a la sagristia les veus li arriben una mica distorsionades, malgrat que aquest espai tothom l’elogia per la seva sonoritat. Ella no sap de lletra i per això no comprèn el sentit de moltes paraules que escolta —a vegades li sembla que volen dir altres coses que no les que diuen—, però s’hi encurioseix. La Sereníssima atreu gent de totes bandes, i és natural que a la diversitat de parles s’hi afegeixin les ínfules de tants com creuen saber de pintura abans i tot d’haver-la contemplat.
A vegades l’Annunziata és amb ella, i quan el Pierino, el fill del mestre, s’hi afegeix tots dos armen tant d’escàndol que els ha de renyar. Encara bo que monsenyor Gaddeo és indulgent.
La Caterina para l’orella al que diuen aquests il·lustres cavallers piemontesos que són arribats amb ànsia davant la pintura. L’han sabuda trobar de seguida, i això que el mes passat, a la vista de les enraonies, monsenyor Gaddeo es va afanyar a fer-la retirar de l’emplaçament que ocupava i la va fer situar a l’angle més discret de la capella.
Altres vegades, els visitants erudits solen xerrar a pler sobre el simbolisme dels faisans, el de les tórtores o el de les aloses, i polemitzen sobre si la magrana suggereix una lubricitat que nega en canvi l’unicorn, que al·ludeix a la castedat, coses així.
La Caterina, això, no ho acaba d’entendre. Ella no hi veu més que una santa molt guapa. En canvi, el caire polèmic de l’obra el reflecteix a les clares aquest diàleg a tres, que caça al vol:
―Un oli de mida mitjana, però imponent.
―Trento és molt sever en relació amb les imatges sacres. Sembla mentida que l’arquebisbe permeti exposar així els agosaraments profans d’un pintor que va tenir la barra de pretendre reflectir la santedat com ho va fer.
―Tal com ens van dir els informants de Sa Senyoria, la representació aquí està exempta del fons d’auster recolliment a què obliga el precepte, i és evident que barreja sense criteri símbols sacres i mundans.
―L’artizta al·legava que volia moztrar la coexistènzia quotidiana del Pecat amb la Virtut que el tempera.
―No entenc per què ho havia de fer a costa de la pobra santa. És per això que l’emplaça en un àmbit tan lasciu?
―Es veu que abans d’aquest encàrrec tenia aparaulada la decoració de les estances privades del palau d’una preeminent família llombarda i que a última hora en van prescindir.
―Això no és motiu per confondre imaginaris i símbols amb l’excusa de la santa. Aquesta pintura no està per ser exposada en recinte sagrat. I els responsables de la malifeta…?
―El pintor va finar fa uns zet o vuit anyz a Palerm, de la malura negra, una mica abanz que, per a major glòria de Déu, ez donezzin per acabadez lez tazquez del Zant Conzili.
―I, pel que fa a monsenyor…, s’excusa davant Sa Senyoria perquè a l’hora que vós teníeu previst de venir junt amb el vostre seguici tenia adquirides obligacions que no ha pogut desatendre en relació amb els malalts de la parròquia.
―Valent tros d’ase!
―Això no treu que, segons els nostres informants, monsenyor hagi expressat manta vegades la debilitat que té per aquesta tela a desgrat que s’allunyi dels preceptes del Sant Concili.
―Zertament, Zenyoria, ell mateix defenza el que, al zeu parer, l’artizta ha volgut reflectir, id ezt: que, així com l’existènzia del Mal no ez pot ocultar, el Bé no pot zinó moztrar-ze triomfant, com ho fa aquí a travéz delz zenyalz del martiri… Ergo, la coexistènzia d’ambduez forzez evidenziaria alz devotz la nezezzitat de la Zanta Mare Ezglézia.
―L’Església no té necessitat de recolzar-se en les argumentacions heterodoxes d’un artífex ximplet, sobretot quan són preconciliars i, en conseqüència, protoherètiques, per molt coetanis nostres que siguin el pintor i l’enze que els dóna suport. Quina edat té ja l’arquebisbe?
―Voreja els noranta.
―Si és així, no m’estranya. És inaudit com se l’han rifat.
La Caterina s’enriola sota el nas, perquè ahir encara escoltava com monsenyor Gaddeo es desfeia en elogis, amb un amic, davant la «divina mà» que va pintar la santa. Li hauria agradat que ell mateix s’escoltés, perquè si ella li repetia el que acabava de sentir-li dir se n’hauria horroritzat. Es tenen tanta confiança que monsenyor no dubtaria a titllar-la de mentidera i malèvola escudant-se en el fet que ella de lletra no en sap.
―Tanmateix, algunez virtutz bé tindrà la pintura. Verbigratia, la zanta ez troba zota cobert, a l’eztil antic, per molt que elz ullz de l’ezpectador ze’n vagin cap a la forezt del fonz merzèz a l’enginyoza dizpozizió de la perzpectiva.
―Em creia que només era la Santíssima Verge qui «a l’eztil antic», com dieu vós, podia ser representada en un cadafal.
―Prengueu compte també, Senyoria, que l’artista pintor ha pres cura de reflectir en ella un mostrari escollit de la vegetació vèneta.
―Més aviat en diria lascívia, d’això. Fixeu-vos quin espectacle, com desborda, àdhuc per damunt del cobricel!
―Ben zert, Zenyoria, la luxúria ofuzca elz zentitz i conté totz elz malz.
―No és desviant l’atenció ni afalagant el sentiment patri del client com l’artesà aquest evitaria ser recusat per la seva llicència excessiva. Em faig creus que el Sant Pare no en sàpiga res. Veges, car Borromeu, si sembla talment que la santa es troba a les Índies!
Altres dies, la Caterina escolta comentaris més eixelebrats, com ara aquest diàleg entre seminaristes joves, aspirants a capellà:
―Aquest és diàfan, és sant Jeroni. El lleó, el roc, la cova… Però sobre la santa tinc els meus dubtes.
―Com és que l’emplacen en un racó tan ombrívol?
―A veure, a veure?
―Zaccaria, no te la miris tant!
―Bertone, tros de carallot, tu veus concupiscència en les constel·lacions del cel.
―I què és això que porta?
―És la palma del martiri…
―Voleu dir que no és una branca d’olivera?
―A mi em sembla de llorer…
―Que sou ignars! És santa Quitèria, que no li veieu els atributs?
―Santa Quitèria, diu!
―Ca, una branca d’olivera!
Un matí, la Caterina s’interessa pel que parlen uns doctes humanistes. Mai no hauria dit que un quadre es pogués llegir com un llibre!
―Mèsser Vasari interpreta aquesta pintura com una al·legoria de la castedat forçada ―exposa el primer―. No hi abunda més perquè l’esmenta de passada, i no es pot negar que la formulació és enigmàtica. Però a Ferrara és un secret a veus que la model era l’amant menystinguda del duc…
―Així s’entén que hi hagi qui considera que el quadre no s’hauria de mostrar com un objecte devocional i menys en una capella, amb l’argument que una dona llicenciosa no pot representar una santa ―diu el segon.
―Amb independència, doncs, del contingut simbòlic i hagiogràfic, la pintura també il·lustra el conflicte íntim que va acabar fent enfollir aquesta pobra noia quan el duc la va recloure en una torre a Portomaggiore ―conclou el primer.
―Es veuria perjudicada per la seva ascendència andalusa ―apunta un tercer―. Tots recordem aquell temps i l’alarma que es va estendre en aquella cort per l’avanç de les tropes imperials.
―Voleu dir que tot plegat no són enraonies? Ferrara ha tingut sempre un joc d’equilibris complicat.
―Per això mateix, tot s’hi imbrica. Tinc entès que una germana seva estava amistançada amb un bastard dels Gonzaga…
La Caterina es fa creus que es puguin fer aquelles associacions. Quan marxen els cavallers es queda rumiant rere l’altar on feineja, admirada per les suscitacions que la contemplació de la pintura desperta en tantes persones diferents. Ella de lletra no en sap, però la intriga constatar que més enllà de la devoció hi ha tant a dir sobre el quadre, quan sembla que la fe ho hauria de ser tot.
De sobte s’adona que els nens han anat fent entretant cada cop més xivarri. Està cansada de dir-los que no juguin a la capella com ho fan al carrer. Ara resulta que els vaga saltar amb una cama colpejant una pedreta amb la punta del peu fins introduir-la en algun forat, i l’esquerda que hi ha al sòcol del fons, entre el sagrari i la paret on hi ha el quadre amb el sant de la cova, els resulta falaguera.
Però és que no, no pot ser, de cap de les maneres. La nau del temple és modesta però té una acústica sensible, els nens s’exciten de seguida i a la mínima ressona com una baluerna. Ja veuràs, encara baixarà monsenyor per esbroncar els nens i a ella mateixa, i recordar-los que són en recinte sagrat i pertorben el recolliment. És clar que si no ho ha fet ja és perquè a aquestes hores no hi ha mai gaire ningú i a ell li costa mostrar-se sever, i això els nens ho saben.
Sempre que la veu amb la petita li etziba el mateix sermó sobre la innocència dels nens, que no tenen malícia… De sobte, els sent xisclar.
―Reina Santíssima, on s’és vist? Ja n’hi ha prou! ―s’exclama sortint del racó on s’estava amb el drap a la mà. Amb la precipitació, tomba la galleda i ho deixa tot perdut, i això l’enfurisma encara més.
―Goita, mama, corre, mira! ―li apareix l’Annunziata, excitada.
―Com us he de dir que no vull que jugueu a la capella? I que garrons que aneu! Si mossèn Gaddeo ho sap…!
―És veritat, senyora Caterina, jo també ho he vist ―diu el petit Pozzi amb posat de convenciment.
―I què és el que heu vist?
―La santa! ―s’exclamen alhora―, la santa està viva! Ens segueix amb la mirada, és un miracle!
Com es temia, el mossèn compareix i ella, com sempre, s’atordeix i no sap gaire si persignar-se, besar-li la mà o fer-li una reverència. Però monsenyor està de bon humor i, prescindint del xivarri, explica amb paciència als nens que això passa amb totes les pintures on la persona representada esguarda l’espectador.
―És cert que el quadre té una virtut que crida els devots ―li comenta a ella una estoneta més tard, alçant els ulls a la llum polsegosa―. Qui sap, potser és un do de la santa! Bé la virtut va dur-la al martiri, al capdavall.
A la Caterina se li acut que llavors més li hauria valgut no ser virtuosa, però s’afanya a bandejar de seguida el pensament pecaminós.
―A mi m’agrada ―es limita a dir.
―Doncs Caterina, Caterineta… ―se sincera el mossèn gratant-se el cap―. No és que em plagui gaire la idea, però em temo que haurem d’encarregar-ne un de nou.
―I aquest? ―s’alarma ella.
―Oh, no és problema, ja li farem un racó a dalt, lluny dels esguards inquisidors… Però la disposició que ens arriba de Roma m’amoïna una mica. La parròquia és modesta, i els temps han canviat. Ja no podem pagar un pintor de la mateixa categoria a no ser que s’avingui a rebaixar els seus honoraris… Aquests artistes! ―afegeix sospirant―. Haurien d’estar agraïts que l’Església no els deixa morir-se de gana!
Quan es torna a quedar sola, amb els nens encalmats, la Caterina s’adona que la santa la fita des del quadre com si li anés a parlar. La mirada humida, la sensualitat del coll, l’expressió oferent del cos li semblen més eloqüents que no si de sobte la figura es despertés de la immobilitat.
No ho diu a ningú, però a vegades té el sentiment que aquesta noia se li adreça i li diu coses que ella entén però es veu incapaç d’expressar ―i que ho fa amb una expressió tan vívida i dolça que li costa de creure que arribés a ser tan desgraciada a pesar de viure entre oripells, abans que no la santa que representa per martiri que hagi sofert.