Jack London

Jack London (1876-1916) és un escriptor nord-americà que no necessita presentacions. Autor d’una cinquantena llarga de llibres en tan sols quaranta anys de vida agitada, és mundialment conegut per Ullal blanc i La crida del bosc. Però també va ser autor de contes i ara Comanegra en publica un recull, L’inevitable home blanc, selecció i traducció de Jaume Creus. Al pròleg, d’Adrià Pujol, hi llegireu un assaig de biografia que arrenca així: «S’ha de ser nord-americà fins al moll de l’os per barrejar com Jack London una certa ingenuïtat intel·lectual amb algunes conviccions revolucionàries, per conjugar el pessimisme amb l’esperança i l’atavisme amb el progrés, l’amor selvàtic amb l’amor idealitzat; per adorar la llei del més fort i alhora propugnar un igualitarisme començant per baix. Una biografia curta i convulsa en el país dels self-made men potser ajuda a justificar aquests contrasentits, però que es tracti d’un escriptor de baixa extracció social, blanc i a cavall dels segles XIX i XX, tot plegat hi ajuda tant o més», i es tanca amb: «Que el món era complex, abans de Jack London ja se sabia. Ell ens va recordar que ser lliure en la complexitat implica suportar un munt de contradiccions». En la introducció, de Jaume Creus, afirma, per explicar la selecció que ha fet: «Precisament per mostrar aquesta dualitat, aquesta contradicció que London patia de manera força conscient, he fet una tria que, alhora que ens mostra les distintes facetes de la seva narrativa i els diferents escenaris on la situa, també mostra els fets de l’inevitable home blanc». I «L’inevitable home blanc» que dona títol al recull és el que us oferim avui com a avançament.

L’inevitable home blanc

—Mentre el negre sigui negre i el blanc sigui blanc, ni el negre entendrà el blanc, ni el blanc entendrà el negre.

Això deia el capità Woodward. Érem asseguts al salo­net del bar de Charley Roberts, a Apia, bevent Abu-Hameds, que l’esmentat Charley Roberts preparava i compartia amb nosaltres. Pretenia haver rebut la recepta del còctel directament de Stevens, famós per haver-lo inventat empès per la set a les riberes del Nil. Stevens, l’autor del llibre Amb Kitchener a Khartum, acabà els seus dies al setge de Ladysmith.

El capità Woodward, baixet i rodanxó, amb un bon grapat d’anys a l’esquena i la pell colrada pel sol dels tròpics, amb els ulls marrons, clars i diàfans, que eren els més bonics que mai hagi vist en un home, parlava des de la vasta experiència. Un entramat de cicatrius a la seva closca pelada era prova inequívoca d’una intimitat amb els negres i les seves destrals de guerra. I una simi­lar intimitat demostraven dues marques, una al davant i una altra al darrere del costat dret del coll, per on li havia entrat una fletxa, que ell mateix s’havia tret esti­rant-la, de manera que li travessà netament el coll. Tal com explicava, en aquella ocasió tenia pressa —la fletxa no el deixava córrer prou—, i li va semblar que no es podia entretenir a trencar la punta i extreure l’asta per on havia penetrat. En aquell moment comandava el Savaii, el gran vapor que reclutava mà d’obra de l’oest per a les plantacions alemanyes de Samoa.

—La meitat del problema és l’estupidesa dels blancs —digué Roberts, i s’aturà per fer un glop de la seva copa i per maleir afectuosament el jove cambrer samoà—. Si el blanc es prengués la molèstia de comprendre una mica el funcionament de la ment de l’home negre, s’evi­tarien molts desastres.

—N’he vist uns quants que pretenien entendre els negres —replicà el capità Woodward—, i al final he aca­bat sabent que havien estat els primers a ser kai-kai (men­jats). Mireu, si no, els missioners de Nova Guinea i de les Noves Hèbrides, i els de l’illa màrtir d’Eromanga, i tota la resta. Penseu en l’expedició austríaca que va ser tallada a trossets a les Salomó, als matollars de Guadalcanal. I pen­seu en els mateixos traficants, amb vint anys d’experièn­cia, que faronejaven dient que cap negre no podria amb ells, i ara tenen els seus caps adornant les bigues de les cabanes de canoes. Tenim el cas del vell Johnny Simons, vint-i-sis anys per les costes verges de la Melanèsia, que jurava conèixer els negres com el palmell de la mà i afir­mava que mai no el liquidarien, però que va morir a la llacuna Marovo, Nova Geòrgia. Li van segar el cap una Mary negra (dona) i un vell negràs que només tenia una cama (l’altra se la va deixar a la boca d’un tauró quan bussejava per recollir els peixos dinamitats). I hi havia en Billy Watts, que tenia l’horrible reputació de ser un assassí de negres, un home que espantava el dimoni en persona. Recordo que va ser a Cape Little, Nova Irlanda, on els negres li van robar mitja caixa de tabac per al comerç, que li havia costat uns tres dòlars i mig. En represàlia, s’hi tornà i va matar sis negres a trets, destrossà les seves canoes de guerra i cremà dos poblats. I va ser a Cape Little, al cap de quatre anys, quan el van atacar mentre era allà amb cinquanta bukus que duia amb ell per pescar cogombres de mar. En cinc minuts no va quedar ningú viu, excepte tres nois que van fugir amb una canoa. No em parleu més d’entendre els negres. La missió de l’home blanc és escampar-se pel món, con­rear-lo. I això sol ja és una tasca prou grossa. Quant de temps li queda, doncs, per entendre els negres?

—Justament —digué Roberts—. Al capdavall, quina necessitat hi ha d’entendre els negres? L’estupidesa de l’home blanc està en proporció directa amb el seu èxit a l’hora de conrear i colonitzar el món.

—I a l’hora d’introduir la por de Déu al cor del negre —deixà anar el capità Woodward—. Potser té raó, Roberts. Potser és la seva estupidesa el que el fa triomfar, i segurament una fase d’aquesta estupidesa és la seva incapacitat per entendre els negres. Però una cosa és certa: el blanc ha de governar els negres, tant si els entén com si no. És inevitable. És el destí.

—I, per descomptat, l’home blanc és inevitable, és el destí del negre —el va interrompre Roberts—. Digues a l’home blanc que hi ha mareperla en alguna llacuna infestada de milers de caníbals ululants i se n’hi anirà de pet tot sol, només amb mitja dotzena de bussejadors canacs i un despertador de llauna per fer de cronòmetre, tots estibats com sardines en un quetx de cinc tones, amb prou espai, això sí, per a la càrrega. Xiuxiueja-li que s’ha descobert or al pol Nord i aquesta mateixa criatura inevi­table de pell blanca es posarà en marxa immediatament, armat amb un pic i una pala, una penca de cansalada i l’últim model de barqueta o de rai, i ja us dic jo que hi arriba. Passa-li el rumor que hi ha diamants a les mura­lles roents de l’infern i el senyor Home Blanc assaltarà aquestes muralles i posarà el mateix Satanàs a treballar a pic i pala. És el que passa quan s’és estúpid i inevitable.

—Però em pregunto què deu pensar l’home negre de la… la inevitabilitat —vaig dir.

El capità Woodward deixà escapar una discreta ria­lleta. Els seus ulls tenien un esclat nostàlgic.

—Jo em pregunto què pensaven, i encara deuen pensar, els negres de Malu de l’inevitable home blanc que dúiem a bord, quan els vam visitar amb la Duchess —explicà.

Roberts preparà tres Abu-Hameds més.

—Va ser fa vint anys. Es deia Saxtorph. Era l’home més estúpid que mai hagi conegut, però era tan inevita­ble com la mort. Una cosa sí que sabia fer, aquest indi­vidu: disparar. Recordo la primera vegada que el vaig veure aquí, a Apia, fa vint anys. Abans que arribés vostè, Roberts. Jo dormia a l’hotel de Henry l’Holandès, on ara hi ha el mercat. N’ha sentit a parlar? Va arreplegar un dineral amb la venda d’armes als rebels, es va vendre l’hotel i al cap de sis setmanes el van matar a Sidney en una baralla de bar.

»Però tornem a Saxtorph. Una nit, tot just m’acabava de ficar al llit quan una parella de gats van començar a miolar al pati. Em vaig alçar i vaig obrir la finestra amb una gerra d’aigua a la mà. Però en aquell mateix moment vaig sentir que s’obria la finestra de l’habitació del costat. Es van sentir dos trets i la finestra es va tancar. No sabré expressar-vos la celeritat amb què va passar tot. Deu segons tirant llarg. S’obre la finestra, el revòlver fa bang-bang i es tanca la finestra. Fos qui fos, no es va aturar a veure l’efecte dels seus trets. Perquè ja ho sabia. M’enteneu? Ja ho sabia. S’acabà el concert dels gats, i l’endemà allà els tenia, secs i esterrecats, els dos culpa­bles. Em va semblar meravellós. I encara m’ho sembla. Primer, perquè va ser a la llum dels estels, i Saxtorph (era ell) va disparar sense apuntar; segon, perquè dis­parà tan ràpidament que els dos trets van ser com un de sol, però doble, i, finalment, perquè sabia que els havia abatut sense ni tan sols mirar.

»Al cap de dos dies em va venir a veure a bord. Jo aleshores era el segon de bord de la Duchess, una goleta colossal de cent cinquanta tones, un vaixell negrer. I deixeu-me dir què eren els vaixells negrers en aquells dies: proveïdors de mà d’obra esclava sense manies. No hi havia aleshores inspectors del govern, i això volia dir que tampoc nosaltres estàvem protegits. Era una feina dura, un donar i rebre constant, si no hi deixàvem la pell sense més transcendència, i portàvem negres de qualse­vol illa dels mars del sud de la qual no ens haguessin fet fora a puntades de peu. Doncs bé, com deia, va pujar a bord, va dir que es deia John Saxtorph, era un homenet de sorra, amb cabells i pell color de sorra, i els ulls també del color clar de la sorra. En ell no desentonava res. La seva ànima era tan neutra com la seva gamma de colors. Deia que estava escurat i volia embarcar-se. Podia fer de grumet, cuiner, sobrecàrrec o simple mariner. No sabia res de cap d’aquestes feines, però assegurava que estava disposat a aprendre’n. Jo no el volia, però la seva manera de disparar, que ja havia vist, em tenia tan impressionat que el vaig agafar com a simple mariner, amb un sou de tres lliures al mes.

»Certament, tenia voluntat d’aprendre, no ho nego, però la seva constitució era incapaç d’aprendre res. Era tan poc hàbil amb la brúixola de la bitàcola com jo mesclant begudes igual que en Roberts. I pel que fa al govern del vaixell he de dir que em va fer sortir els primers cabells blancs. Mai no em vaig arriscar a deixar-li el timó amb maregassa, i “a tota vela” o “anar a l’orsa” per a ell eren misteris irresolubles. Ni tan sols podia veure la diferència entre escota i obenc, simple­ment li era impossible. La sobregoneta de trinquet i l’escandalosa de messana eren al seu cap la mateixa cosa. Li deia que amollés l’escota major i, si em des­cuidava, ja m’havia arriat la vela. Va caure tres cops per la borda i no sabia nedar. Però sempre estava de bon humor, no es marejava i era l’home més volunta­riós que he conegut. Era una persona reservada. No parlava mai d’ell mateix. La seva història, pel que feia a nosaltres, va començar el dia que es va enrolar a la Duchess. On va aprendre a disparar només ho saben les estrelles. Era un ianqui, es notava pel to nasal de la seva parla. I això és tot el que en sabíem.

»I ara arribem al punt crucial. Vam tenir mala sort a les Noves Hèbrides, només catorze natius en cinc setmanes, i vam salpar amb vent del sud-est, rumb a les Salomó. Malaita, llavors com ara, era un bon lloc per reclutar i vam fondejar a Malu, a la punta nord-oest de l’illa. Allà hi ha dues barreres d’esculls, una prop de la platja i l’altra més exterior, i l’ancoratge resulta terriblement enervant; però ens en vam sortir i vam encendre la dinamita com a senyal perquè els negres s’acostessin i es deixessin reclu­tar. En tres dies no en vam aconseguir ni un. Els negres, a centenars, venien cap a nosaltres en les seves canoes, però només reien quan els mostràvem les granisses, la percala o les destraletes i els parlàvem del goig de treba­llar a les plantacions de Samoa.

»Al quart dia hi hagué un canvi. Més de cinquanta natius van signar i van ser allotjats a la bodega principal, amb llibertat per estar a coberta, és clar. I, és clar, mirant enrere, aquella firma massiva era sospitosa, però en aquell moment vam pensar que algun cabdill poderós devia haver suspès la prohibició contra el reclutament. El matí del cinquè dia, els nostres dos bots s’acostaren a la platja com sempre (un per cobrir l’altre en cas de problemes, ja ho sabeu). I, com sempre, els cinquanta negres de bord eren a la coberta gandulejant, xerrant, fumant o dormint. Saxtorph i jo, amb quatre mariners més, érem els únics dels nostres a bord. Tripulaven els dos bots homes de les illes Gilbert. En un anaven el capità, el sobrecàrrec i el reclutador. En l’altre, que era el que cobria el primer i que es mantenia a cent iardes de la platja, hi havia l’altre oficial segon. Tots dos bots ana­ven ben armats, però no s’esperaven gaires problemes.

»Quatre dels mariners, incloent-hi Saxtorph, estaven rascant la borda de popa. El cinquè mariner, amb el rifle a la mà, s’estava de guàrdia al costat del dipòsit d’aigua, a proa del pal major. Jo era a proa, donant els últims tocs al nou collar de raca del trinquet. Just quan m’ajupia per recollir la pipa d’on l’havia deixat, vaig sentir un tret que venia de la platja. Em vaig incorporar per veure què pas­sava i alguna cosa em va donar un cop al cap pel darrere que em va deixar gairebé estabornit i estès a coberta. El primer que vaig pensar era que havia caigut vés a saber què de l’arborada; però mentre jo queia, i abans de tocar el terra de la coberta, vaig sentir la infernal tamborinada dels rifles que arribava dels bots; em vaig girar cap a un costat i vaig poder veure el mariner que feia guàrdia. Dos grans negres el tenien agafat pels braços i un tercer des del darrere li va obrir el cap amb la destral.

»Encara puc veure el dipòsit d’aigua, el pal major, el grup que l’aferrava, la destral baixant cap al seu clatell, i tot sota el sol abrusador. La gradual visió de la mort em fascinà. La destral semblava trigar excessivament a caure. Vaig veure al final com colpejava i les cames de l’home fent figa quan es desplomava. Els negres el van sostenir amb força, mentre rebia encara dos cops de destral més al cap. Llavors jo també vaig rebre dos cops de destral al cap i vaig decidir que estava mort. El mateix devia pen­sar el bèstia que me’ls havia clavat. Estava massa feble per moure’m i em vaig quedar allà estirat, veient com li arrencaven el cap al sentinella. He de dir que ho van fer amb força traça. Es veia que tenien experiència.

»Havien cessat els trets dels rifles dels bots, i jo no tenia cap dubte que havien mort tots i que ens havia arribat la fi. Només era qüestió de minuts que vinguessin a buscar el meu cap. Evidentment, estaven arreplegant els caps dels mariners de popa. Els caps eren valuosos a Malaita, especialment els dels blancs. Tenen un lloc d’honor a les cases de canoes dels natius de la costa. No sé quin especial efecte decoratiu hi troben els de les tribus dels boscos, però els valoren tant com la gent de la costa.

»Vaig tenir la vaga idea d’escapar i em vaig arrossegar de quatre grapes fins al cabrestant, on vaig aconseguir posar-me dret. Des d’allà vaig poder mirar cap a popa i vaig veure tres caps al capdamunt de la trapa de cabines (els caps de tres mariners als quals havia donat ordres durant mesos). Els negres em van veure dempeus i s’afua-ren cap a mi. Anava a treure el revòlver i em vaig trobar que me l’havien pres. No puc dir que tingués por. Havia estat moltes vegades a prop de la mort, però mai m’ha-via semblat tan fàcil i probable com aleshores. Estava mig atordit i res no em semblava important.

»El negre que els guiava tenia a la mà un ganivet tret de la cuina i feia ganyotes com un mico, tot preparant-se per fer-me miques. Però no ho va arribar a fer. Es va desplomar a la coberta esterrecat i vaig veure com li eixia sang de la boca. Com amb sordina, sentia un rifle que disparava i no parava de disparar. Un negre rere l’altre anaven caient. Ja començava a recuperar els sentits i, així, em vaig adonar que el tret mai no fallava. Cada cop que el rifle disparava queia un negre. Em vaig asseure a la coberta, a tocar del cabrestant, i vaig aixecar la mirada. Encavalcat a la creuera vaig veure Saxtorph. No m’imagino com s’ho havia fet per enfilar-s’hi, perquè havia agafat dos Winchesters i no sé quantes bandoleres de munició. I estava fent l’única cosa d’aquest món que sabia fer.

»He vist tiroteigs i matances, però mai no havia vist una cosa com aquella. M’estava assegut prop del cabres­tant i mirava l’espectacle. Em sentia feble i marejat, i tot plegat semblava un somni. Bang-bang-bang-bang, feia el rifle, i patapam, patapam, patapam, patapam, ana­ven caient els negres a coberta. Em meravellava veure’ls caure. Després del primer intent de llançar-se sobre mi, quan ja n’hi havia una bona dotzena d’abatuts, semblava que haguessin quedat paralitzats; però ell no deixava de disparar. En aquell moment, les canoes i els bots arriba­ven de la platja, armats amb els Sniders i els Winchesters que havien pres dels bots. La descàrrega que van dedi­car a Saxtorph va ser tremenda. Sortosament per a ell, els negres només són bons si disparen a distància curta; no estan avesats a posar-se l’arma a l’espatlla. Esperen a trobar-se a tocar de l’home i llavors disparen amb l’arma al maluc. Quan el rifle se li escalfava massa, Saxtorph el canviava per l’altre. Per això havia pujat allà dalt amb dos rifles.

»El més sorprenent era la rapidesa dels seus trets. I també el fet que no fallava. Si alguna cosa era inevita­ble, era aquest home. Era la seva celeritat el que feia la matança tan espantosa. Els negres no tenien temps de pensar. Quan aconseguien fer-ho, saltaven per la borda a correcuita i bolcaven les canoes. Saxtorph no parava mai. L’aigua estava coberta de cossos i pam-pam-pam-pam, els feia entomar les bales sense fallar-ne cap, i jo sentia clarament el cop sord de cada bala en penetrar la carn humana.

»Els negres es van dispersar i es van dirigir a la platja nedant. L’aigua estava entapissada de caps que es movien amunt i avall, i jo em vaig posar dret, com en un somni, i ho anava veient tot: els caps que es bellugaven i els que deixaven de fer-ho. Alguns dels trets a més distància van ser magnífics. Només un home arribà a la platja, però tan bon punt s’aixecà a la sorra, Saxtorph se’l carregà. Va ser preciós. I quan un parell de negres van córrer per treure’l de l’aigua, Saxtorph també els va matar.

»Ja pensava que tot s’havia acabat, quan vaig sentir un altre cop el rifle que disparava. Un negre havia sortit de l’escotilla de cabina, corrent per arribar a la borda, però va caure a mig trajecte. La cabina en devia estar plena. En vaig comptar vint. Sortien d’un en un, saltant cap a la borda. Però mai no hi arribaven. Allò em recordava el tir al plat: un cos negre eixia per la trapa, el rifle de Saxtorph feia bang!, i el cos negre queia. Evidentment, els que eren a baix no sabien el que passava a coberta i continuaven sortint fins que no en va quedar cap.

»Saxtorph es va esperar una estona per estar segur del tot, i després va baixar a coberta. Ell i jo érem l’únic que quedava de la dotació de la Duchess, i jo estava força malament, mentre que ell, després del tiroteig, se sentia del tot esgotat. Seguint les meves instruccions, va rentar les ferides del meu crani i les va cosir. Un bon glop de whisky em va ajudar a fer un esforç per sortir d’allà. No hi havia res més a fer. Tots els altres eren morts. Vam intentar desplegar veles, Saxtorph hissant i jo pendent de la virada. Ell, però, tornava a ser un estúpid mariner d’aigua dolça. Era incapaç de fer servir un simple bossell, i, quan em vaig desmaiar, semblava que ja estàvem llestos.

»Quan vaig recuperar el coneixement, Saxtorph estava assegut a la borda, indecís, esperant per preguntar-me què havia de fer. Li vaig dir que donés un cop d’ull als ferits i mirés si n’hi havia algun capaç d’arrossegar-se. En va aplegar sis. Recordo que un tenia una cama trencada, però Saxtorph deia que tenia dos braços ben bons. Jo jeia a l’ombra, espantant les mosques i dirigint les opera-cions, mentre Saxtorph donava ordres a la seva colla de lesionats. Podeu ben creure que va obligar aquells pobres negres a tibar tots els caps de les clavilles d’un en un fins a trobar les drisses. Un d’ells deixà la corda a mig hissar la vela i es desplomà a la coberta mort, però Saxtorph va colpejar els altres i els va fer continuar la feina. Quan la del trinquet i la major foren hissades, li vaig demanar que tragués el grilló de la cadena de l’àncora i la llevés. M’havia portat a popa fins al timó perquè pogués fer el canvi de direcció. No sé com s’ho va fer, però en comptes de treure el grilló va tirar la segona àncora, de manera que vam quedar doblement fondejats.

»Al final aconseguí treure els grillons i hissar la vela d’es­tai i el floc, i la Duchess enfilà la sortida. La nostra coberta era tot un espectacle: hi havia negres morts i moribunds pertot arreu. Alguns s’havien acumulat als llocs més incon­cebibles. La cabina estava plena, perquè s’hi arrossegaven com podien per fugir de la coberta i allà quedaven encaixats i morien. Vaig posar Saxtorph i el seu grup d’agonitzants a fer la tasca de llançar-los per la borda, i per la borda se n’anaren morts i vius. Els taurons van tenir on triar aquell dia. Com és obvi, els nostres quatre mariners van seguir el mateix camí. Vam posar, però, els seus caps en un sac amb pesos, de manera que no poguessin arribar a la platja i caure en mans dels negres.

»Vaig decidir usar els nostres cinc presoners com a tripulació, però ells van decidir una altra cosa. Van esperar la seva oportunitat i van saltar per la borda. Saxtorph en va matar dos en ple salt amb el seu revòl­ver, i hauria disparat contra els altres tres a l’aigua si jo no l’hagués aturat. Estava fart de tanta matança, ves! A més, ens havien ajudat a treure la goleta d’allà. Però la meva compassió no va servir de gaire, perquè els tau­rons se’ls van cruspir.

»Vaig tenir una febre cerebral o alguna cosa semblant quan vam deixar enrere la costa. En tot cas, la Duchess va anar a la deriva durant tres setmanes, fins que em vaig refer i la vam dur a Sidney. De totes maneres, aquells negres de Malu van aprendre l’eterna lliçó que no és una bona idea heure-se-les amb un blanc. En el seu cas, Saxtorph va ser realment inevitable.

Charley Roberts va deixar anar un llarg xiulet i va dir:

—Ja et dic jo que sí. Però què se’n va fer, d’aquest Saxtorph?

—Es va dedicar a la caça de foques i es va conver­tir en tota una figura. Durant sis anys va ser la nineta dels ulls de les flotes de Victòria i de San Francisco. El setè any un creuer rus va capturar la seva goleta al mar de Bering, i tota la tripulació, segons diuen, va acabar a les mines de sal de Sibèria. I després no n’he sabut res més.

—Conrear el món —murmurà Roberts—. Conrear el món. Bé, brindo per ell. Algú bé ho ha de fer… això de conrear el món, vull dir.

El capità Woodward es fregà les cicatrius de la seva closca calba.

—Jo ja he fet la meva part —digué—. Durant quaranta anys. Aquest serà el meu darrer viatge. I me n’aniré a casa, a descansar.

—M’hi jugo tot el vi que vulguis —el desafià Roberts—. Moriràs amb les botes posades, no pas a casa.

El capità Woodward acceptà de seguida l’aposta, però personalment em penso que Charley Roberts la guanyarà.

Traducció de Jaume Creus

Avançament editorial per gentilesa de Comanegra

Categoria : L'avançat
Etiquetes : , ,