Marc Vintró
Marc Vintró (Vilanova i la Geltrú, 1975) és llicenciat i doctorat en Filosofia per la Universitat de Barcelona. El seu doctorat va aprofundir en la vessant filosòfica del poeta romàntic anglès William Wordsworth. També és exalumne dels cursos de narrativa i conte de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Durant una dècada va donar classes de filosofia. Actualment viu a la Garrotxa, més a prop del bosc, i amb una família de cinc gats. Amb Unes ganes salvatges de cridar ha guanyat el 25è Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions.
Cua de llangardaix
Fragment que sembla viu,
fet per enganyar.
I
… segur que al teu pare li agradaria. El mercat és sempre com un d’aquells de segona mà que l’entusiasmen tant. És més brut i sorollós, això sí, i a la meitat dels venedors els falten com a mínim dues o tres dents, però també hi pots trobar de tot: parts de motor de cotxe, menjars de tota mena, bicicletes, fruites que semblen coses sexuals, animals vius, mobles, roba i, si saps a qui preguntar, fins i tot «certes substàncies» i peces per muntar el teu propi kalàixnikov. Ben mirat, ara veig que potser no s’assembla tant als mercats de casa. Però me’ls recorda. En teoria això de les drogues i els kalàixnikovs ho hauríem de denunciar, però crec que més d’un company en treu un extra i ningú no diu res. A més, això és feina de la Policia Militar. Quan desembarques aprens ràpid que els de la policia no són els teus amics. Això sí que és com a casa, veus. Tal com ets tu, segur que acabaries al calabós més d’un cop. Si t’enxampen tornant tard als barracons, un dia tancat; si beus més del compte, un altre dia al forat; si vens res de l’equip a un local, dues nits al calabós. I així tot. La policia és com és, a tot arreu, guerra o pau, tant és.
Suposo que ja t’he dit que et trobo a faltar. I tu deus estar pensant: No suposis tant, Edgar; no suposis tant. I ho pensaràs així, dient-m’ho dos cops, que m’ho estic imaginant. Doncs sí, Jez, et trobo a faltar. Molt. T’ho dic i t’ho repeteixo. Et trobo a faltar. Molt. Deuen haver passat… Què? Dos mesos? Em sembla que no et veig des de fa mil anys, i això que quan estic sol no paro de refer les nostres converses: el gos pesat del veí, la col·lecció del Mankell que estaves llegint, la teva mare i la mania que té que està malalta, les reformes… I parlant d’això, a la propera carta explica’m com han anat les obres de l’apartament. Ja ho haurien d’haver acabat, oi? Allò del desguàs de la planta baixa no tenia bona pinta, i he pensat que…
—Què escrius?
El Pascal m’ha pres la carta. L’ha estirat amb una estrebada i gairebé l’estripa.
—Pascal, hòstia. No facis l’imbècil.
Se l’està llegint per sobre, amb aquella mirada que té, sempre a mig camí de la burla i d’alguna mena d’intoxicació. Ha interposat el fusell entre ell i jo, com un escut. Dues taules més enllà, un grup de tres reclutes acabats d’arribar ens miren i somriuen. Els clavo la mirada i tornen l’atenció a la seva taula: cartes de pòquer, cerveses i dues noies que els distreuen. Carn amb carn.
—Pascal!
—Té. Tot mentides, oi? —respon.
S’asseu. Davant meu. Deixa el fusell sobre la taula. L’arma fa un cloc contra el marbre gastat i l’amo de la taverna, un barbut amb els llavis gruixuts, aixeca el cap amb una tímida besllum d’humanitat. Després torna a la feina muda d’eixugar vasos i coberts.
—Tu no escrius, a casa? —pregunto al Pascal mentre recupero la carta.
Ell arronsa les espatlles.
—No hi ha déu que t’entengui. —Faig un senyal al propietari perquè s’apropi—. I no són mentides —insisteixo—. Això també és veritat —ho dic fent dansar el full davant dels seus morros.
—No li expliques com estàs, què sents, si estàs bé o no. I no li parles de l’avinguda de les Flors, ni de les putes…
—La vida té compartiments. Precisament tu…
—Ni sang ni semen, oi?
—Suposo que sí. A veure, com ho faries?
—Jo no escric cartes des de fa temps. Les paraules són per als morts.
L’amo ens porta un parell de cerveses. Murmura alguna cosa en la seva llengua. Crec que vol dir que ens vagi de gust o alguna cosa per l’estil. Després marxa.
—I dius que el que escrius també és veritat?
Brando el cap. A vegades el Pascal és desesperant.
—Au, beu —li dic.
Faig saltar l’anella de la llauna de cervesa i en faig un glop. Per les finestres del fons del local, entelades amb un dit de ronya, s’entreveuen els moviments agitats del mercat. Una noia —em sona vagament— entra sense a penes mirar i l’enrenou de fora s’imposa per uns instants a la calma feixuga del local. Batibull de llengües, esgarips d’animals, motos passades de voltes, tot amanit amb les entonacions universals del regateig i la falsa indignació.
—Quant fa que no veus la teva Jez?
La pregunta no m’agrada. Miro la carta. He escrit que feia dos mesos que no ens vèiem.
—Dos mesos —responc.
El Pascal somriu.
—Els permisos van acabar el 20 de març. Quin dia som avui?
Miro el rellotge.
—4 d’abril —responc.
—No fa ni tres setmanes, nen. Ja ho veus, quina veritat tens, tu. Dos mesos dius? Aquí t’acabes convertint en un alienat temporal, que no ho sabies? Hauries de deixar-te de collonades i dir-li això: «Jez, suposo que et trobo a faltar, però aquí el temps no és el mateix que allà. Quan soc aquí, tot el que deixo enrere es fa una mica fals, ja saps, com un somni». —El to afectat del Pascal em comença a tocar els ous—. «Ai, Jez —continua—. Com t’ho explicaria? Odies i estimes, tot alhora, i per molta vergonya que et remeni per dins, sempre hi acabes tornant. És la indiferència que sents quan te la mama una puteta de pell fosca. O quan deixes la casa d’algun desgraciat feta un gruyère. O…».
—La propera carta te la deixaré escriure a tu —el tallo.
Glops de cervesa. Els dos bevem en silenci. Sembla que per uns instants el Pascal hagi perdut l’interès en mi. Mira enllà, a la taula dels que juguen a pòquer. La noia que ha entrat abans s’abraça a un dels reclutes i desafia les mirades de fàstic de les altres dues que ja hi eren. Paro l’orella: «Jo calenta», gemega. «Jo molt mullada per soldat». Sempre els agrada repetir molt la paraula jo. El recluta la repassa de dalt a baix amb els ulls humits. La magreja amb una mà mentre sosté les cartes amb l’altra.
—Iana! —És el Pascal. Es dirigeix a la noia—. Va, vine. Deixa de fer el burro, que et convido.
La noia s’espolsa amb un gest mecànic el recluta que la tenia aferrada pel cul i ve cap a nosaltres. Encara fa cara d’anar col·locada, els ulls mig en blanc, com perduts endins. Fa una mena de saltirons impacients que t’aboquen directament al cor de tot: el desig d’obrir-li les cames i encastar-la. Només això. El noi abandonat serra les dents però no s’atreveix a encarar-se amb nosaltres. Al cap i a la fi som veterans.
—Que no t’he dit que deixis de fer el burro —li mana el Pascal—. Va, seu i menja alguna cosa.
Ella deixa de fer aquells bots i esborra de sobte tota expressió. S’asseu amb el cap una mica cot; mira fixament la superfície de la taula amb una fredor mil vegades més incòmoda que el desig fingit d’abans. El Pascal demana un parell de plats. Pollastre amb no sé què i vedella. Jo només penso que vull acabar la carta.
—Vaig a fora —dic—. Aquí fot una calor insuportable.
Ja dret, mentre em penjo el fusell a l’esquena, el Pascal m’observa i somriu.
—Edgar, treu allò dels kalàixnikovs si no vols tenir problemes. No saps mai qui llegirà aquestes cartes.
Assenteixo.
Sec en un extrem de la terrassa, a l’ombra. Fa la mateixa xafogor, i la pudor de suors i espècies se’t fica al nas com un raig d’àcid calent. Eixams de mosques ronden els bassals de cervesa reescalfada que taquen la taula, atrafegades, joioses. Les espolso. Un cop de mà que les fa voleiar com trossets de brutícia que sempre tornen. Hi ha soldats, un parell de periodistes de la BBC —les càmeres sobre la taula— i la resta són locals: comerciants que prenen un te, famílies xerraires i grups de vells encorbats sobre una mena de tauler d’escacs rectangular amb un nom impronunciable que s’assembla al backgammon.
Obro la carta; la deixo sobre la taula. Fora allò dels kalàixnikovs i continuo. De fons, amb el terrabastall del mercat, sento el Pascal conversant amb la noia. Li pregunta pels seus pares. Sembla ser que el pare està malalt, o ferit… li falta una cama…
… Jez, et trobo a faltar. Molt. No fa ni tres setmanes que ens vam veure i és com si haguessin passat mil anys. No paro de refer les nostres converses, com si estiguessis aquí amb mi: el gos pesat del veí, la col·lecció del Mankell…
Prefereixo escriure cartes que rebre-les. Les paraules dels altres m’avorreixen. I les fotografies que m’envien… semblen els retrats agrisats d’alguna mena de doble que no soc jo. Tots els bons desitjos de la família i els detalls telegràfics de les mil cosetes que la Jez s’esforça per explicar-me, tot plegat se m’amuntega a sobre. Una pila d’imatges que ja no m’importa gaire si han passat o no, i que pesen com un cadàver. Quan escric sé el que em dic. Per un temps les meves paraules seran l’única realitat que existeix, per a ells, i una mica per a mi també. Suposo que és tranquil·litzador saber que tens aquest poder. També deu ser per això que em resulten incòmodes els periodistes com els dos de la BBC. Constructors de realitats. Ara es prenen un te i conversen amb calma. Són molt anglesos, ells. El seu gest desimbolt de dur-se la tassa als llavis, indiferents al batibull del mercat, dels camions de munició que circulen per la carretera, dels nens amb parracs, dels animals esbudellats que pengen dels ganxos de les carnisseries ambulants.
El Pascal em passa pel costat, porta la noia —Iana es deia?— agafada de la cintura. Deu haver passat mitja hora. Alço la vista. Deixo el llapis sobre la taula. He oblidat on m’havia quedat. El sol, ara en el seu zenit, m’enlluerna i em cobreixo amb la mà per poder-los enfocar bé: dues figures fosques, sortides de la llum que tot ho abraça.
—Va, no t’estressis —em diu. Somriu. Sempre somriu el Pascal, el malparit.
S’allunya cap al mercat de bracet amb la noia. Esquiva les taules i un parell de cops ha d’aixecar al canó del subfusell que li penja del pit per evitar que topi amb els respatllers de les cadires. Els ulls se’m comencen a adaptar a la claror. Abaixo la mà. Hi ha detalls que no puc evitar retenir. Algú diria que són a l’atzar, però ja no hi crec, en l’atzar, i encara menys en la llibertat. Un grup de nens, set o vuit anys, juguen a futbol en un pam de terra oberta entre dues tendes de roba. Un d’ells du una samarreta del Milan, una rèplica falsificada. Un vell arrossega dues cabres que se li resisteixen. Estira les cordes. Un dels animals, blanc i brut, fa oscil·lar les banyes. El venedor de la parada més propera crida alguna cosa. Rep una resposta d’entre la multitud. Passa una moto que alça un núvol de pols i s’allunya a tota velocitat. I després una altra, que frena de cop per deixar passar el nen de la samarreta del Milan que corre i xiscla gol. Nens, venedors, animals i més cares que no sé traduir. Tot es mescla. Una tercera moto s’atura i en baixa un noi amb un anorac verd amb franges grogues a les mànigues. Sense esperar, la moto fa esses per esquivar els vianants i desapareix deixant enrere una fortor de gasolina cremada. El Pascal es creua amb el noi de l’anorac, que s’apropa amb les mans a les butxaques i la vista fixa a terra. El Pascal s’atura en sec. Un altre ressort. Un que em treu de mi immediatament. El seu gest d’espant sí que l’entenc molt bé.
El Pascal es tomba mentre aparta la Iana amb un gest de protecció brusc que la fa caure de cul. Xiscla alguna cosa. Em mira amb els ulls encesos.
El primer tret el sento perfectament, pur. L’esclat sec de l’M4 del Pascal i el pit del noi que ha baixat de la moto que rebenta i esquitxa la terrassa de sang. Entre la pasta xopa de carn i anorac, ara sí, reconec les formes dels paquets d’explosiu plàstic que du lligats a la cintura.
Un dels periodistes s’ha llançat a terra. Jo busco el meu fusell.
El segon tret del Pascal ja no el sento. L’explosió de la bomba ho tapa tot.
… Hi ha moltes coses d’aquest país que no entenc. La majoria, de fet. Tracten els animals a cops de peu. No hi ha ni un semàfor en tota una ciutat amb més de mig milió de vehicles. Als nens els donen una llibertat total quan són petits, però quan fan catorze anys ells, i dotze elles, és com si passessin de forma automàtica i brutal a l’edat adulta. Riuen molt. Tothom riu molt, i criden. Però no expressen res. O no sé què diantre expressen. Els vells tenen cara de nens; els nens de gent gran, amb unes arrugues incipients d’una vida sencera a l’esquena que és impossible que hagin tingut. No et pots refiar de res, aquí, Jez. Caminem sobre un camp de mines dia i nit. I és clar, t’hi acostumes, i tot plegat et deixa surant en un estat d’embadaliment. A alguns companys ja els veig sempre un tel de boira, o de traïció, sobre els ulls. Jez, voldria…
II
Després de l’explosió s’imposa un silenci que no ho és gens, de silenciós. Un soroll creixent de crits, laments i estructures que tremolen s’entremescla amb un xiulet ensordidor que sembla venir de tot arreu. Em sagnen les orelles. No em sento el cos, ni el terra on he caigut. Però aconsegueixo aixecar-me. Encara busco el fusell, o en tinc el desig, però m’adono de seguida que ho he deixat estar, això del fusell, que tan sols camino sense saber on vaig. Un núvol de pols grisa ocupa l’espai on fa uns segons hi havia un mercat, la terrassa, les famílies, nosaltres, els periodistes de la BBC. Tot d’una algú que no reconec em passa pel costat i xiscla alguna cosa. Desapareix entre tirabuixons de pols. El sol… un raig… m’impacta de sobte directe als ulls, trenca la pluja de partícules en suspensió i se’m clava a dins. Reconec algunes formes. Les vaig ubicant de mica en mica dins la consciència, com si fossin peces d’un puzle immens que algú acabés de fer saltar pels aires i que jo, com un nen, m’esforço a recuperar abans d’oblidar-lo del tot.
El noi del cinturó bomba ha desaparegut. Costa d’imaginar que un cos pugui desaparèixer sense deixar cap rastre. A vegades no en queda ni sang, després d’una explosió com aquesta. Impactes directes, l’ull de l’huracà, encertat de ple. Ja no ets ni tan sols res que es pugui enterrar o sobre qui escopir. La Iana és morta. La veig uns metres enllà, entre retalls de boira. A la perifèria, no sabria dir d’on, es comencen a fer sentir els rugits dels motors dels nostres totterrenys. Frenades, crits, l’esgarip dels frens de mà. La visibilitat comença a aclarir-se. Trobo un fusell, no és el meu, és l’M4 del Pascal. Una mà, sola, que penja com un drap moll, encara s’aferra al gallet. La mà morta. Passat congelat. Arqueologia d’un instant. Segueixo caminant. Diria que ara he tornat enrere, o potser no. L’esquelet de ferro d’una de les tendes, doblegat sobre si mateix, em fa entrebancar i m’haig d’agafar a un sortint per no caure. Veig que he perdut una bota. Com la puc haver perdut? On? Brando el cap, però quan l’abaixo de nou, aquest cop la visió del meu peu nu em tranquil·litza. Jez, estic viu, sencer. Viu.
La pilota dels nens també ha desaparegut. Els nens no, jeuen fets trossos. Un d’ells mira amunt, absort, al cel, sense cames. Respira a batzegades. Recordo un fragment de la instrucció: No us podeu imaginar la quantitat de formes que té el cos per evitar la mort: venes i artèries que es contrauen per evitar la pèrdua de sang als membres amputats; parts del cos que en rendeixen d’altres, de menys vitals; estats catatònics per amortir el dolor extrem… Però la majoria de cossos amb què ensopego són morts. Per terra s’estén un escampall de colors que cobreixen l’empedrat irregular de la plaça. Tot és moll, colors mullats, espessos i rugosos com olis d’una tela de museu. Les restes de carn i fruita han convertit el mercat en un pantà enganxós de deixalles. Entre la fruita esquinçada sobresurten fragments de tecnologia, formes fora de lloc, una mica com abans, però ara encastades entre morts i runa. Un tros d’un teclat d’una màquina d’escriure, peces de ceràmica, carcasses de telèfons mòbils, rodes de motocicleta, tubs i canonades obertes. Les parades s’han fet miques. Els cabells de vius i morts són blancs de ciment, i la sang, com rius de lava, dibuixa solcs entre la pols i la pell.
El Pascal em mirava, a mi, i havia xisclat alguna cosa. Per uns segons sento nàusees i em recolzo en un mur. És una paret de pedra, un marge. Intento recordar on era exactament aquest mur que palpo amb les mans tremoloses. Era el que corria paral·lel a la terrassa de la taverna? El que separava el mercat de la carretera principal? Què m’havia dit el Pascal abans de disparar? Tota la seva indiferència habitual s’havia esborrat de sobte, i tot seguit s’havia fos tot el que havia existit, ell i el que era amb ell: la Iana caient de cul, el braç protector, el gest automàtic amb què alcem el fusell a punt per disparar. Bomba? Quiet? A terra? Havia xisclat «A terra»? Intento refer la forma de la plaça, la retícula torta i mal fotuda dels carrers al seu voltant. Era un lloc familiar aquest matí, i ara… ara no sé ubicar on són aquests carrers, ni tan sols tinc clar on és la taverna. Encara conservo una mena d’imatge residual de carrers i carrerons, però dubto. Si em digereixo cap a un d’aquests llocs, què hi trobaré? Haurà desaparegut? Deu haver existit mai? Tan sols existeix el núvol de pols i sang que em fa girar i girar. «A terra!», havia xisclat el Pascal. I un tret, i el terrorista que cau i… El darrer cop que vaig estar de permís, fa dos mesos… Ni tres setmanes, nen! —La veu del Pascal, alegre llavors—. El darrer cop de permís també havia tingut aquesta sensació de terror. Poses el peu al teu propi barri i cada cop que t’acostes a una cantonada sues com un porc. Quan després comproves que el bar on fan aquells croissants artesans tan bons encara hi és, que el supermercat de sempre també, o la barberia on el pare passa les tardes de dissabte, quan tot hi perviu, ve l’alleujament, i certa estranyesa per trobar-ho de debò igual. Una calma momentània que només és la llavor d’un nou terror, per a la pròxima cantonada.
Comencen a aparèixer més cares, espantades. Esquincen la boira per cridar i gemegar. Un home d’uns cinquanta anys, potser menys, difícil de dir en aquesta gent, camina pel centre de la plaça. Mostra ferides múltiples per tot el cos: taques vermelles que tenyeixen la roba en punts atzarosos i vitals. També se li veu la pau gairebé beatífica de qui ja no sent res i espera alguna mena de revelació que sé que no li arribarà. Quants anys tinc jo? I l’aniversari… La Jez: Vull que siguis aquí el dia del teu aniversari. Però quan era el meu aniversari?
Els laments, pertot arreu. No puc entendre què diuen. I les paraules, tan apaivagades… Una simple explosió i s’ho menja tot, el poc que tens i entens engolit pel pou. És el cos qui em guia, el peu nu i el peu de la bota, un pas i un altre… Em dirigeixo cap a un carreró lateral, un dels que rivetejaven la terrassa de la taverna, o això crec. De cua d’ull intueixo els límits baixos de les cases de fang, mig ocultes sota la brillantor tèrbola dels raigs de sol que travessen el núvol de pols. El so estrident de la sirena d’una ambulància em fa aturar i haver-me de reorientar. Dotzenes de persones corren en sentit contrari, cap a la plaça, a empentes, l’impuls d’ajudar, la curiositat morbosa… No us podeu ni imaginar la quantitat de formes que té el cos per evitar la mort. Les cames em responen, em manen. Puc escapar; treure-me’ls de sobre. Em deixo dur fora d’aquí, el peu nu, la bota… La protecció d’un lloc familiar… L’avinguda de les Flors…
Les paraules són per als morts.
Camino i m’allunyo.
L’avinguda de les Flors no és una avinguda ni té flors. No n’ha tingut mai. És un carrer estret i brut; els raigs de sol no arriben mai a tocar el terra. A banda i banda dotzenes d’aparadors, de comestibles, electrodomèstics i roba, abarrotats de cortinatges que deixen entreveure la mercaderia, la que es veu de cara al carrer i la de carn viva que s’espera a les rebotigues. Un lloc immune a les bombes. Camino més a poc a poc ara que per fi hi he arribat. M’ajusto al ritme de l’opi que destil·len les mirades d’aquelles noies maquillades en excés. Se sent una altra ambulància, però més lluny. I la tremolor pesada d’un blindat. Però tot passa de llarg.
A un costat, a dos braços de distància, uns llavis carmesí, dues línies infantils ratllades de vermell, murmuren per atraure’m. Que si Jo això; que si Jo allò. Sempre Jo i Jo. Les cortines es mouen al ritme pausat dels llavis, amunt i avall, ondulant-se. Una cama sobresurt d’un estrip de tela, una cuixa prima que es mou rítmicament, amb frenesí, com si tota aquella ànsia fingida anés de debò. Deixo enrere aquesta primera invitació. Les primeres cases són per als nous. Els cossos, la majoria de noies molt joves, em criden com sempre, amb veus i cops i moviments bàsics. Tot són fragments, retalls de carn humana, indiferents al terror, a les bombes i al seu caos. Acostumats al declivi. Aquí t’acabes convertint en un alienat temporal, que no ho sabies?
Un aparador llardós mostra el pubis de pèl arrissat d’una noia oculta darrere un plafó de fusta. Un altre una esquena encorbada, amb els nusos de l’espinada coberts de purpurina daurada. Els aparadors i les cortines, tot al llarg del carrer, ofereixen pits, ulls entelats, culs, peus, polles i cuixes. Hi ha una obsessió pels peus. Una llengua llepant els peus d’algú molt jove —nen o nena, ves saber—. Peus estirant els dits en una tibantor mortuòria; altres movent-se jovials, protagonitzant una mena de discussió muda com la d’un espectacle de titelles.
M’aturo per agafar aire. Miro enrere. Ja soc lluny de la plaça, però el zumzeig de l’explosió encara em martelleja el cap. Ara més que abans. Em recolzo en un dels aparadors. Faig per seure a terra però me’n desdic. Mig cos, amb un biquini de ratlles abaixat, s’insinua darrere una pila de pots de conserves a uns centímetres a l’altra banda del vidre: un pit pàl·lid amb un mugró gros i encetat a dalt i la meitat d’un ventre arrodonit a sota, amb la corba d’una cuixa que projecta unes línies sinuoses que perfilen un bessó tens i un peu de dits molsuts.
La tinc dura. Ja fa estona. Molt abans d’entrar al carreró fins i tot. Ha estat així des que he pensat en l’avinguda de les Flors. Se’m nota. Podria abaixar la mà i tapar-me; també podria treure-me-la i cridar. Una porta s’obre a tocar d’on soc. De la botiga emergeix una mà i una remor de gemecs, mecanismes de rellotgeria orgànics, onatges de carn. També es distingeix la veu de matraca d’un locutor de televisió donant l’última hora en algun lloc de l’interior de la casa. La mà que em crida —cinc dits d’ungles postisses i rosades— fa el gest d’estirar-me a través de l’espai estret que ens separa.
Mai no m’he pogut resistir a aquell desplegament de desig enganyós. La vergonya i l’entusiasme t’hi acompanyen, t’hi acotxen com les parets embuatades d’una cel·la de psiquiàtric. Tot fet perquè no et facis mal, perquè t’oblidis de tu i de tot. Dels morts. De les explosions. Dels de casa.
Cedeixo a aquell tros de mà que em reclama, agitada, homicida com qualsevol altra mà, i que tant recorda el moviment cec, buit, de la cua tallada d’un llangardaix.
Avançament per gentilesa de Proa
