Herman Melville
Herman Melville (Nova York, 1819-1891), entre els trenta-quatre i els trenta-set anys, va publicar la majoria de contes que va escriure a la Putnam’s Monthly Magazine i la Harper’s New Monthly Magazine, dues revistes que havien nascut en aquella dècada als Estats Units. Van ser part d’una última fogonada narrativa, perquè l’autor ja ho havia dit gairebé tot: amb l’excepció d’una última novel·la que va publicar el 1857 —The Confidence-Man: His Masquerade—, a partir de la segona meitat dels cinquantes es va dedicar sobretot a la poesia.
Quiquiriquic! és una antologia de contes, traduïts per Yannick Garcia, editada i seleccionada per Àlex Moreno Mulet amb epíleg de Borja Bagunyà que publica Comanegra. Sobre el conte que us avancem avui, Bagunyà escriu, al seu epíleg: «“El venedor de parallamps” (1854) fa servir una proliferació (sembla ser que històrica) de venedors de parallamps per plantificar-ne un a casa del protagonista i desplegar-ne un monòleg hilarant. La manera que té de convence’l —de provar-ho, si més no— que viu en una situació perillosíssima i que li cal un dels seus parallamps de coure fa evident que Melville no apunta contra la indústria del parallamp sinó contra el proselitisme religiós convertit en indústria. La indústria de la salvació, presa de la retòrica del venedor fet a si mateix: hi pot haver res més americà?».
El venedor de parallamps
Quin tro més majestuós i infreqüent, vaig pensar, enfilat dalt de casa entre les muntanyes ceràunies mentre un escampall de llamps esclataven damunt meu i trencaven entre les valls, cada llampec seguit d’unes radiacions en ziga-zaga i uns desploms fuents de pluja acerada que sentia descarregar com una escomesa de puntes de llança damunt les teules del meu sostre baix. De tota manera, em sembla que les muntanyes d’aquesta zona trenquen i esqueixen el tro, o sigui que resulta un espectacle molt més gloriós aquí que a la plana. Ep! Algú truca a la porta. Qui tria un dia de tronada per fer visites? I aquest que arriba, com és que no fa servir el picaporta, com els homes, en comptes de fer aquest repic compungit d’enterramorts amb el puny contra el plafó buit? Bah, que entri. Ah, mi-te’l. «Bon dia, senyor»: un desconegut absolut. «Segui». Què és aquest bastó tan estrany que porta? «Quina bona tamborinada, senyor».
—Bona? Espantosa!
—Va tot xop. Acosti’s a la llar, vora el foc.
—Per res del món!
El foraster es va quedar palplantat al bell mig de la caseta, que és on havia fet cap tan bon punt havia entrat. La seva singularitat incitava a examinar-lo amb deteniment. Personatge esprimatxat i tenebrós. Cabells foscos i llisos, enganxats en petits blens pel front. Uns ulls enfonsats com pous, encerclats per uns halos de color indi i tocats per una mena de llampó innocu: tot lluentor sense el rellampec. Degotava de dalt a baix. Era enmig d’un toll damunt el terra de roure i duia aquell bastó tan estrany repenjat al costat.
Era una barra de coure polit de poc més d’un metre subjectada al llarg a un bonic bàcul de fusta, inserida en dues boles de vidre verdós voltades per unes franges de coure. A dalt de tot la vara metàl·lica acabava en forma de trípode, en tres pues esmolades d’un daurat resplendent. Ell només l’agafava per la part de fusta.
—Senyor —vaig dir-li, fent-li una educada reverència—, que tinc l’honor de rebre visita d’un déu il·lustre com Júpiter tonant? Així és com se’l representa en la seva antiga estàtua grega, agafant fort un llamp. Si és ell, o el seu virrei, em correspon donar-li les gràcies per aquesta solemne tempesta que ha fabricat vostè per les nostres muntanyes. Escolti quin tro més gloriós… Ah, per a un amant de l’èpica, és un honor comptar amb la presència del Tronador en persona a casa seva. Ja només per això, els trons semblen més refinats. Però segui, si us plau. Ja li avanço que aquesta butaca vella de cul de jonc serà una mala substituta del seu tron etern a l’Olimp, però tingui la deferència de seure-hi.
Mentre li deia aquestes coses amablement, el foraster em repassava, mig suspicaç i mig pres per una esgarrifança estranya, però no va moure ni un peu.
—Si us plau, senyor, segui. S’ha d’eixugar bé abans que reprengui el camí.
Li vaig plantar la butaca, convidant-lo, davant l’ampla llar, on havia revifat un petit foc aquella mateixa tarda per dissipar la humitat, no el fred, que encara érem a començaments de setembre.
Desoint la meva súplica, però, encara plantat al mig de l’estança, el desconegut em va observar solemnement i va dir:
—Senyor —va dir—, disculpi’m, però en comptes que accepti jo la seva invitació i vingui a seure vora el foc, soc jo qui formalment li reclamo que accepti la meva i vingui al mig de la sala al meu costat. Déu del cel! —es va exclamar, i va dir:— Ja en retruny un altre, quin horror. L’adverteixo, senyor, allunyi’s del foc.
—Senyor Júpiter tonant —vaig dir mentre refregava tranquil·lament el cos contra la llar—, estic la mar de bé, aquí.
—Llavors és que és tan terriblement ignorant —es va exclamar— que no sap que el racó més perillós d’una casa durant un temporal espantós com aquest és la llar de foc?
—Doncs no, no ho sabia, això. —I sense voler vaig fer una passa cap al primer llistó que s’allunyava de la llar.
En aquell moment el foraster va adoptar un posat tan desagradable d’haver-se’n sortit amb l’advertiment que, sense ser-ne gaire conscient, em vaig fer enrere cap a la llar i vaig adoptar la posició més recta i orgullosa que vaig ser capaç de conjurar. Però no vaig badar boca.
—Déu del cel —va cridar amb una estranya barreja d’alarma i d’intimidació—, Déu del cel, aparti’s d’aquí! Que no sap que l’aire calent i el sutge són bons conductors? Per no parlar d’aquests capfoguers de ferro immensos! Surti d’aquí, el commino, l’hi ordeno.
—Senyor Júpiter tonant, no tinc costum que em mani ningú a casa meva.
—No faci servir aquest nom pagà per parlar amb mi. Quina vulgaritat en un moment tan terrorífic!
—Senyor, que em farà el favor de dir-me a què es dedica? Si el que busca és aixopluc de la tempesta, sigui benvingut, però una mica d’urbanitat… Ara, si ve per negoci, val més que obri foc sense demora. Qui és?
—Venc parallamps —va dir el foraster amb un to més suau—. El meu negoci és particular… Mareta meva! Quin esclat! L’ha envestit mai cap… a casa seva, vull dir? No? Val més tenir-ho tot previst —va dir rebotant amb força la seva vara metàl·lica per terra—. A la natura no se’n fan, de castells a l’aire, durant una tempesta, però basta que em digui una paraula que d’aquesta casa puc fer-li’n un Gibraltar (1) amb quatre cops d’aquesta vareta. Escolti, aquests trons són l’Himàlaia dels tremolors!
—S’ha interromput vostè mateix. Parlava d’aquest negoci seu tan particular.
—El meu negoci particular consisteix a viatjar pel país lligant vendes de parallamps. Aquesta és la meva vara de mostra —va fer un copet amb el bastó—. Porto les millors referències —va dir butxaquejant—. A Criggan, el mes passat, en vaig instal·lar vint-i-tres en només cinc edificis.
—Deixi’m pensar. No va ser la setmana passada a Criggan, pels volts de mitjanit de dissabte, que va caure un llamp a l’agulla del campanar, al gran om i a la cúpula de la sala d’actes? Hi havia cap dels seus parallamps en aquests llocs?
—A l’arbre i a la cúpula no, però al campanar sí.
—Llavors de què serveix, el seu parallamps?
—Per triar entre vida o mort. Però en aquell cas el meu operari va actuar amb inconsciència. Quan el va instal·lar a dalt del campanar, va deixar que una peça de metall rasqués la planxa d’estany. D’aquí l’accident. No va ser culpa meva, sinó seva. Escolti!
—No cal. Aquest tro ha retronat amb prou força perquè se’l senti sense haver d’indicar-ho. Està al cas del que va passar a Mont-real l’any passat? Una minyona abatuda a la vora del llit amb un rosari a la mà; les denes eren metàl·liques. Es mou també pel Canadà?
—No. I, segons m’expliquen, allà només en fan servir de ferro. Haurien de provar els meus, que són de coure. El ferro es fon fàcilment. La barra es queda tan prima que no té prou massa per conduir tot el corrent elèctric. El metall es fon i l’edifici queda destruït. Les meves barres de coure no reaccionen mai així. Aquests canadencs són uns soques. N’hi ha que n’arrodoneixen l’extrem superior, cosa que podria causar una explosió mortal, en comptes de deixar que porti imperceptiblement el corrent cap a terra, que és el que fa aquest parallamps. El meu és l’únic i inimitable. Miri-se’l bé. A tan sols tres dòlars el metre.
—Aquest excés que mostra presentant-se així a casa de la gent pot despertar desconfiança envers la seva persona.
—Escolti! Aquest tro ara ja remuga menys. Se’ns acosta, s’acosta a la terra, també. Ep! Quin esclat més compacte! Totes les vibracions s’han tornat una per proximitat. Una altra fogonada. Esperi.
—Què fa? —vaig dir-li, veient que de sobte deixava anar el bastó i s’acostava atentament a la finestra tocant-se el canell esquerre amb l’índex i el cor de la mà dreta.
Abans que em fugissin les paraules per la boca, però, a ell li havia fugit una altra exclamació.
—Patapam! Només tres pulsacions menys que a mig quilòmetre més enllà, al bosc. He vist tres roures caiguts allà, arrencats de soca-rel, nous i resplendents. El roure atreu més llamps que les altres fustes, perquè la solució de la saba conté ferro. Aquest terra sembla de roure.
—Cor de roure. Jutjant per l’hora tan especial en què m’ha vingut a veure, suposo que deu triar a propòsit les tronades per fer els seus viatges. Quan se sent tronada, li deu semblar un moment especialment favorable per causar impressions favorables al seu ofici.
—Escolti! Quin espant!
—Per ser que es dedica a infondre valentia en la gent, sembla impròpiament poruc. L’home corrent surt de viatge quan fa bon temps, vostè tria les tamborinades, i malgrat tot…
—Que viatjo quan fa mal temps, d’acord, ho reconec, però no sense prendre unes precaucions especials que només un venedor de parallamps coneix. Un altre! Fixi’s en la vara de mostra que duc. A només tres dòlars el metre.
—Una vara molt bonica, tota la raó. Però quines són aquestes precaucions especials que diu? Un moment, que primer tancaré aquells porticons; la pluja cau de biaix i se m’escola pel marc. Deixi’m que barri les finestres.
—Està boig? No sap que una barra de ferro és un conductor magnífic? Desisteixi.
—Només tancaré els porticons, doncs, i avisaré el mosso perquè em porti una barra de fusta. Si us plau, toqui aquella campaneta.
—Però s’ha begut el seny? El cable de la campaneta us podria esclatar. No toqui mai el cable de la campaneta durant una tempesta, ni campanes de cap mena.
—Ni tan sols les del campanar? Vejam, digui’m on i com es pot estar sa i estalvi en un moment com aquest? Hi ha cap racó de casa que pugui tocar sense arriscar la vida?
—Sí que n’hi ha, però no on és ara. Aparti’s de la paret. De vegades el corrent baixa per les parets i, com que les persones som millors conductores que les parets, salta de la paret i se’ns fica a dins. Fiu! Aquest ha degut caure a tocar d’aquí. Devia ser globular. (2)
—És molt probable. Digui’m ara mateix: segons vostè, quina és la part més segura de la casa?
—Aquest espai, i aquest lloc concret on soc jo ara. Acosti’s.
—Primer, l’explicació.
—Escolti! Després de la fogonada, la ràfega… Els marcs tremolen… La casa, la casa! Vingui cap aquí!
—L’explicació, si és tan amable.
—Vingui’m aquí!
—Li insisteixo, moltes gràcies, però em sembla que provaré sort repenjat a la llar, com sempre. I, ara, senyor Parallamps, aprofitant que els trons ofereixen un descans, sigui tan amable d’explicar-me per què considera que aquest espai de la casa és el més segur i el punt on es troba també.
En aquell moment la tempesta va donar un petit respir. El senyor Parallamps va semblar alleujat, i va contestar-li:
—Aquesta casa té un sol pis, amb golfes i soterrani. La sala és a mig camí entre tots dos. Per tant, en comparació, és més segura. Perquè a voltes el llamp circula dels núvols a la terra, i d’altres de la terra cap als núvols. Ho entén? I he triat el centre exacte de l’estança perquè, si el llamp caigués sobre aquesta casa, baixaria per la xemeneia o per les parets, així que, evidentment, com més lluny se n’estigui, millor. Vingui aquí amb mi, va.
—Ara mateix. Una cosa que ha dit, en comptes d’alarmar-me, m’ha inspirat confiança, curiosament.
—Què és el que he dit?
—Ha dit que de vegades un llamp esclata des de la terra cap als núvols.
—I tant, se’n diu una descàrrega de retorn. És quan la terra, si té una sobrecàrrega del líquid, n’expulsa l’excedent cap amunt.
—La descàrrega de retorn. O sigui, de la terra al cel. Anem cada cop millor. Però ara acosti’s al foc i eixugui’s.
—Estic millor aquí, ben xop.
—I això?
—És la via més segura possible… ep! Una altra vegada! …amarar-se fins al moll de l’os durant una tempesta. La roba xopa és millor conductora que el cos. Per tant, si li cau un llamp, pot ser que li passi per la roba amarada sense arribar a tocar-li el cos. La tempesta torna a refermar. Té cap catifa a casa? Les catifes no són bones conductores. Busqui-me’n una, que hi pujaré, i vostè, també. El cel s’està enfosquint… Migdia i és negra nit. Atenció! La catifa, la catifa!
Li’n vaig donar una mentre les muntanyes encapotades semblava que se’ns aproximessin i ens volguessin caure a sobre.
—I ara, com que no servirà de res que ens quedem callats —vaig dir tornant a ocupar el meu lloc—, expliqui’m quines precaucions cal prendre quan es viatja en plena tempesta.
—Esperar que passi.
—No, home, les precaucions. És vostè al lloc més segur possible, segons diu. Endavant.
—Breument, doncs. Jo evito les pinedes, les cases altes, els coberts solitaris, les pastures altes, l’aigua corrent, els ramats de vaques i d’ovelles, i les aglomeracions de gent. Si vaig a peu, com avui, no camino de pressa; si agafo la calessa, no en toco ni el darrere ni els costats; si surto a cavall, baixo i guio l’animal a peu. Però, sobre totes les coses, evito els homes alts.
—Que somio? Un home que evita els homes? En un moment de perill, a més.
—Els homes alts els evito durant les tempestes. És tan terriblement ignorant que no sap que amb algú que faci metre vuitanta d’alçada n’hi ha prou perquè un núvol elèctric li descarregui al damunt? Oi que la pobra gent de Kentucky, quan llauren sols al camp, cauen abatuts amb el solc a mig fer? És més, si la persona de metre vuitanta és a prop d’aigua corrent, de vegades el núvol el tria a ell de conductor per arribar a aquella aigua corrent. Escolti! Segur que aquell cim negre d’allà s’ha ben esberlat. Doncs sí, l’home és un bon conductor. El llamp cau, travessa l’home, però l’arbre només el pela. De tota manera, senyor, m’ha retingut tanta estona responent preguntes que encara no li he parlat de negocis. Vol quedar-se un dels meus parallamps? Fixi’s en aquest de mostra. Ho veu? Fet del millor coure. El coure és el millor conductor. La seva casa és baixa, però, com que és a dalt de la muntanya, la poca altura no la fa pas més baixa, gens ni mica. La gent que viu a muntanya són els més exposats. En les zones muntanyoses, els venedors de parallamps s’haurien de fer d’or. Miri’s la mostra, senyor. Amb una vara en tindrà prou per a una casa tan petita com aquesta. Consulti’n les recomanacions aquí. Només un parallamps, senyor; cost, vint dòlars i prou. Ep! Les muntanyes Taconic i les Hoosac, fetes miques amb el seu granit com si fossin pedretes. Amb aquest terrabastall, deu ser que ha impactat contra alguna cosa. Una elevació de metre i mig per damunt la casa protegirà un radi de sis metres al voltant del parallamps. Només vint dòlars, senyor: a tres dòlars el metre. Escolti! Quin horror! Se’l queda? El vol? Li faig la comanda? Imagini’s fet un pilonet d’entranyes carbonitzades, com un cavall socarrimat lligat a l’estable amb el cabestre… i tot plegat amb un sol esclat!
—Vostè que es considera enviat extraordinari i ministre plenipotenciari a les ordres de Júpiter tonant —vaig riure—, simple mortal que ve aquí a interposar-se en persona i amb el seu filaberquí entre la terra i el cel, pensa que, només per ser capaç de treure un xic de llum verda de l’ampolla de Leiden (3), pot esquivar amb seguretat els llamps celestials? El seu parallamps es rovella, o es trenca, i quan això passi, on serà vostè llavors? Qui l’ha facultat, Tetzel, més que Tetzel (4), per anar per aquests mons venent les seves indulgències segons disposicions divines? Els cabells de la clepsa els tenim comptats, i els dies de vida, també. Sota els trons o sota el sol, em sento en pau en mans del meu Déu. Fora d’aquí, fals negociador! Ho veu? El pergamí del temporal torna a enroscar-se, la casa està intacta i al firmament blau llegeixo a l’arc de Sant Martí que la deïtat, expressament, mai no entaularà la guerra damunt la terra de l’home.
—Desgraciat descregut! —va etzibar el foraster enrabiat, amb el rostre cada cop més fosc a mesura que resplendia l’arc de Sant Martí—. Penso esbombar les seves idees d’infidel.
—Adeu-siau! Vagi passant, vinga! Ara que, no sé si sabrà córrer gaire, que vostè només treu el cap quan plou, com els cucs.
La cara de pomes agres se li va enfosquir encara més. Les bosses dels ulls de color indi se li van engrandir com ho feien els cercles de la tempesta al voltant de la lluna de mitjanit. Em va saltar a sobre amb aquell objecte de tres pues apuntant-me al cor.
Jo el vaig enxampar, l’hi vaig prendre, el vaig partir, el vaig aixafar i, després d’arrossegar el rei dels llamps fins a la porta, el vaig fer fora a ell i li vaig llançar el seu ceptre de coure doblegat.
Malgrat el tracte que li vaig dispensar i tot i els comentaris dissuasius que en vaig fer als veïns, el venedor de parallamps encara viu per la contrada, encara viatja quan trona i fa un bon negoci amb les pors dels homes.
(1) En referència al castell dels Moros de Gibraltar.
(2) Un llamp globular té forma de foc, uns vint centímetres de diàmetre, es desplaça lentament com si flotés i desapareix amb un gran soroll quan topa amb un obstacle.
(3) Dispositiu capaç d’emmagatzemar electricitat estàtica en grans quantitats.
(4) Referència a Johann Tetzel, frare alemany del segle xv-xvi conegut pel seu paper en el tràfic d’indulgències, és a dir, en la remissió o perdó pels pecats.
Traducció de Yannick Garcia
Avançament editorial per gentilesa de Comanegra
