Marta Nin
Marta Nin és filla del barri de Gràcia de Barcelona, on viu actualment després d’haver passat més de vint anys a l’estranger. Va estudiar Traducció i Interpretació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha exercit com a traductora d’anglès, rus i italià a Anglaterra, Rússia, Síria, Jordània, Itàlia, Malta i Mèxic. Ha compaginat aquesta professió amb l’ensenyament de llengües estrangeres i també amb el periodisme. Ha publicat diversos relats i dos llibres de narrativa. Més recentment ha traduït autors com Vladímir Nabókov, Fiódor Dostoievski, Lev Tolstoi, Antonia Pozzi, Nariné Abgarian, Victoria Lomasko.
Mikhaïl Zósxenko (Sant Petersburg o Poltava, Imperi Rus, 1895 – Leningrad, URSS, 1958). Contista per excel·lència, novel·lista, dramaturg, guionista i traductor. És autor de relats humorístics i satírics de ressonàncies gogolianes, escrits amb un estil planer i popular, sembrat de trets agramaticals i asemàntics, i un llenguatge que sovint parodia l’oratòria política soviètica. Va arribar a ser molt cèlebre al seu país, però conreava el gènere literari més perillós sota Stalin i a partir dels anys trenta va començar a rebre crítiques per no alinear-se amb el realisme socialista imposat pel règim. Finalment, l’any 1946 va ser expulsat de la Unió d’Escriptors Soviètics, cosa que va significar la seva mort literària. Avui és un clàssic de la literatura russa.
En aquest conte de l’any 1925 l’autor fa una paròdia de les conseqüències de la política d’habitatge instaurada pels bolxevics. Les cases de la noblesa i la burgesia havien estat expropiades i, en nom del col·lectivisme soviètic, es va redistribuir la població en aquests habitatges, anomenats pisos comunals, on vivien alhora diverses famílies. Es va assignar a cada ciutadà una superfície teòrica de 9 m2 d’habitatge, unes dimensions que amb el temps es van anar reduint fins a menys de 5 m2.
La crisi
Gent! L’altre dia traginaven tot de maons pel carrer. Ho dic de debò! Sabeu què? Doncs que el cor em va esclatar d’alegria. Perquè estem construint, gent! No van pas carregant maons perquè sí. O sigui que en algun lloc estan fent pisets. Això és només el principi: conjurem els mals averanys i toquem ferro!
Potser d’aquí vint anys, o menys, cadascú tindrà, posem, una habitació tota sencera. I si la població no creix gaire, i si, per exemple, deixen que tothom avorti, fins ens en tocaran dues, d’habitacions. O podé fins i tot tres per barba. Amb bany inclòs.
Llavors sí, apa quina vida, gent! Tindrem una habitació, diguem, per dormir, una altra per rebre els convidats, una tercera pel que sigui… Que mai se sap, eh? De tot i més podrem fer amb una vida de llibertat.
Esclar que mentrestant és duret això de viure en tan pocs metres quadrats. Vivim estrets per causa i raó de la crisi.
Doncs bé, amics, resulta que he estat visquent a Moscou. Tot just acabo de tornar de la capital. I aquesta crisi, l’he experimentada en la meva pròpia pell.
Deia, doncs, que me’n vaig anar a Moscou. Rondava pels carrers amb totes les meves coses. I re, no hi havia manera. No és que no tingués enlloc on estar-me, és que no tenia ni on ficar les coses. I em vaig passar dues setmanes així, apa, vagant pels carrers amb totes les meves coses: em va sortir barba i tot, i vaig anar perdent-les, les coses. Però, sabeu què? Doncs que així caminava més lleuger d’equipatge, sense tanta cosa. Anava a la recerca d’una habitació.
Sort que al final en una casa va i un bon home baixa per les escales.
Per trenta rubles, diu, a vostè el puc col·locar al bany. Diu, és un piset ben senyorial… Té tres vàters… Un bany… Al bany, hi pot viure la mar de bé, diu. De finestres no n’hi ha, però està dotat d’una porta, eh? I tindrà l’aigua a mà. Si vol, pot omplir la banyera fins dalt, diu, i passar-se tot el sant dia bussejant.
Estimat camarada, dic jo, no soc pas un peix. No tinc cap necessitat de bussejar. Dic, m’estimo més la terra ferma. Faci’m un pèl de descompte per la humitat.
No puc, camarada, diu. Ja m’agradaria, però no puc. És que no depèn només de mi. És un pis comunal això. I el preu que hem posat al bany no és negociable.
Doncs re, dic jo, què faré? En fi, desposseïu-me de trenta rubles, dic, i deixeu-m’hi entrar com més aviat millor. Que fa tres setmanes que rondo pels carrers, dic. Tinc por de cansar-me.
I així doncs, m’hi van deixar entrar. I m’hi vaig posar a viure.
I sí que era un bany ben senyorial. A tocar hi tenia una banyera de marbre, un escalfador, unes aixetes. Ara bé, allò que es diu seure, era impossible, eh? Encara que t’asseguessis en un cantó, acabaves de pet a la banyera de marbre. Per això em vaig haver d’apanyar posant llistons de fusta a terra.
Al cap d’un mes em vaig casar, per cert.
Sabeu què? Doncs que vaig topar amb una noieta jove, una bona mossa. Ara bé, sense allotjament.
Vaig pensar, amb aquest bany em planta segur, i ja no sabré mai més què és això del caliu familiar, però va i ella re, que no em planta. Només corruga un pèl el front i diu, i què? Mira, diu, també hi ha gent respectable vivint en un bany. Si més no podem posar-hi uns envans, diu. I allà, per exemple, hi fem el tocador, diu, i allà el menjador…
Maca, de remodelacions, sí que se’n poden fer, dic jo. Però és que les males bèsties dels coinquiŀlins, no volen concedir cap permís. Van dient: ni parlar-ne, de remodelacions.
O sigui que re. Vivim tal qual.
En menys d’un any ens neix un bebè xicarronet. Li posem Volodka, i anem vivint. El banyem allà mateix a la banyera —i re, que anem tirant així, tal qual.
I voleu saber què? Que tot plegat resulta força perfecte. El menut el banyem diàriament, i vet aquí que no agafa cap refredat ni un.
Només hi ha una cosa desagradable: cada vespre els coinquiŀlins es colen a dintre del bany per rentar-se. I llavors tota la família ens veiem obligats a sortir al passadís. Jo bé que els hidic als coinquiŀlins:
Gent, banyeu-vos els dissabtes. No pot pas ser això de banyar-se a diari. Quan hem de viure nosaltres? Poseu-vos en el nostre lloc, dic jo.
Però els malparits són trenta-dos. I tots emprenyats. I ja m’amenacen amb trencar-me la cara. Fet i fotut, què s’hi pot fer? Res a fer, no hi ha. Vivim tal qual.
Al cap d’un temps, la sogra, des de províncies, fa el seu ingrés al bany. S’instal·la radere de l’escalfador.
Feia temps que somiava amb bressolar el meu net, diu ella. No em podeu pas privar d’aquest passatemps, diu.
No us en privaré pas, dic jo. Déu n’hi do quins nassos, iaia, dic, però passi, passi, i bressoli, bressoli. Pot fer el que li roti. Pot omplir la banyera d’aigua i bussejar amb el net, dic jo.
I a la meva dona, li dic: que potser encara han d’arribar altres parents, maca? Si és així, digue-m’ho de seguida, no em facis corsecar amb l’espera.
I va i diu, doncs podé el meu germanet, per les vacances de Nadal…
No m’espero pas que arribi el germanet, jo. Toco el dos de Moscou. I a la família li envio calers per correu.