Iban Zaldua

zaldua_AV

Iban Zaldua (Sant Sebastià, 1966). Escriptor i professor d’història. Entre les seves obres, destaquen els llibres de relats Gezurrak, gezurrak, gezurrak (2000; traduït al castellà com a Mentiras, mentiras, mentiras, 2006), La isla de los antropólogos y otros relatos (2002), Itzalak (2004), Etorkizuna (2005; guardonat amb el Premi Euskadi de Literatura el 2006, i traduït al castellà com a Porvenir, 2007), Biodiskografiak (2011; traduït al castellà com a Biodiscografías, 2015), Idazten ari dela idazten duen idazlea (2012) i Inon ez, inoiz ez (2014). També ha publicat les novel·les Si Sabino viviría (2005) i Euskaldun guztion aberria (2008; traduïda al castellà com a La patria de todos los vascos, 2009), i l’assaig sobre literatura Ese idioma raro y poderoso (2012; Premi Euskadi d’Assaig el 2013). I també és seu el guió del còmic de ciència-ficció Azken garaipena (2011, dibuixat per Julen Ribas, Premi Euskadi de Literatura Juvenil el 2012).

Fa un any li vam publicar un conte en aquest mateix portal i es pot dir que la publicació del seu recull Enlloc, mai (traduït per Ainara Munt Ojanguren i Maria Colera Intxausti, publicat per Godall Edicions) n’és una conseqüència directa. Per això ens sembla ben natural avançar-vos-en en primícia un dels trenta-set contes del recull.

 

A89, La Transeuropéenne

Kraftwerk
Autobahn
PHILIPS, 1974

—T’he de dir una cosa: em tens negre amb aquesta música. Que no podem escoltar alguna cosa més normal, que no sigui tan repetitiva? O la ràdio, almenys? O res…?

Així l’hi diria, a l’Asier, si m’atrevís. Però vés a saber com s’ho prendria. Malament, imagino. O deixaria anar un dels seus riures sarcàstics, i seguiria conduint, com si no passés res. Al cap i a la fi, el cotxe és seu. Segurament em respondria això:

—Pots anar pel teu compte.

Sap perfectament que no tinc carnet, ni més alternativa que anar amb ell. Una vegada al mes estic a les seves mans per poder anar a visitar mon germà a la presó de Roanne, al departament del Loira. I és que només hi ha dos presos bascos: el meu germà i el cosí de l’Asier. Alguna vegada hi he anat en tren, però és un merder i, a més, hi has de passar la nit. Amb l’Asier, per més que sigui una matada, ho fem tot en un dia: set hores d’anada i set més de tornada, més els descansos i la durada de la visita; gairebé mil cinc-cents quilòmetres en total. Però, com bé diu l’Asier, el cotxe tira molt bé, i les autopistes franceses són les millors del món. Després de les alemanyes, esclar, com acostuma a afegir.

L’Asier, per a mi, és tot un misteri. Es passa tota la visita discutint de política amb el seu cosí —sento els seus crits des del nostre locutori, sobretot els de l’Asier—, però durant el viatge no pica cap dels hams que li llanço. Ni tan sols des que l’esquerra abertzale i el col·lectiu de presos han canviat d’estratègia i les coses estan més calmades. A més, al cotxe no porta ni un sol CD de música basca: té tot de grups totalment desconeguts per a mi. Alguna vegada he intentat que posés alguna cosa que portava jo, Ken 7 o Gatibu, per exemple, però ha estat impossible.

—Ni de conya.

També li he dit que, ja que pagàvem la benzina a mitges, em semblava just poder posar la meva música també.

—Doncs porta’t un iPod. Per mi, cap problema.

A mi, en canvi, se’m fa impossible escoltar música amb cascos, i de seguida em ve mal de cap.

—Això és perquè no menges bé.

L’Asier està ficat en coses de macrobiòtica, i li encanta donar-me lliçons de dietètica. De vegades, no ho nego, m’explica coses interessants, tot i que em semblen capritxos de pijo; en tot cas, no sempre és desagradable. Li agrada anar a la muntanya, com a mi, i solem parlar d’això. Va fer la Transpirenaica fa uns anys, com jo. Bé, jo l’estic fent per etapes, amb la colla; va riure una mica quan l’hi vaig comentar, però almenys no em va fer cap comentari sorneguer.

El pitjor era quan taral·lejava les cançons, com ara.

Wir fahr’n fahr’n fahr’n auf der Autobahn, Wir fahr’n fahr’n fahr’n auf der Autobahn

Al final decideixo arriscar-me.

—No és una mica repetitiva, aquesta música?

—D’això es tracta.

—Què vols dir?

—Que parla de l’autopista, de la monotonia del viatge. Precisament del que estem fent. Autobahn vol dir «autopista» en alemany.

—Ja ho sé.

—I està en alemany perquè és una cançó de Kraftwerk, i el grup, al principi només cantava en alemany… Els pares de l’electrònica, saps? No em diguis que no…

—Doncs no: ni idea.

—Colló.

—Tampoc no et facis el setciències. No és el tipus de música que…

—Ja.

—No a tots ens ha d’agradar la mateixa música.

—Evidentment. Però no em diràs que la cançó no és adequada. Anem a tota velocitat per l’autopista, separats del món, quilòmetre rere quilòmetre sobre l’asfalt, amb tot de vorals, ponts, àrees de descans i senyals de trànsit que es repeteixen sense fi, sempre iguals.

—Ja, però el paisatge canvia.

—No tant. L’essència de l’autopista no és el paisatge que l’envolta, sinó la resta, el que es repeteix. De fet, Autobahn ho representa perfectament, perquè és una cançó-espiral, una mena de bucle infinit. «Conduïm, conduïm per l’autopista», diu a l’inici, i després ve la descripció: la vall, el gris de l’asfalt, la línia contínua, l’herba de la vora… I, després, el cotxe, i, a dins, algú engega la ràdio, que reprodueix la mateixa cançó: «conduïm per l’autopista…».

—Doncs a mi em sembla una pallissa impressionant.

—Si no t’agrada, només cal que vagis a Roanne pel teu compte…

—Saps perfectament que no tinc carnet. No tinc alternativa.

—Doncs llavors, ja ho saps…

—Mira que ets desagradable.

—Vas ser tu qui em va venir a buscar…

—I què podia fer, si no? Els d’Etxerat(1) em van passar el teu telèfon, no hi ha ningú més en aquella presó. Per cert, a l’última reunió es va discutir sobre la situació política i l’ambient es va tensar força. Hi va venir un representant de Bildu, i la gent no estava per…

—Ep, ep! Ja saps que no solc anar a aquestes reunions.

—Però deus voler saber coses, oi?

—Mira, jo vaig a la presó a visitar el meu cosí perquè és el meu cosí i no té gairebé ningú més. I prou. Les vostres mogudes no m’interessen gens. El meu cosí ja en té prou amb el que té.

—Doncs no feu aquesta impressió, pel que discutiu cada cop que us veieu.

—Em pensava que tenies millors coses a fer quan eres amb ton germà que escoltar el que diuen al locutori del costat…

—Si no parléssiu tan alt… Per cert, ja s’ha acabat la cançó.

—Doncs la tornem a posar.

—Si vols canviar… He portat un parell de CD…

—Quins? Aquests? Ni parlar-ne.

—Si ni els has escoltat… Dóna’ls una oportunitat…

—Els posen tota l’estona a Euskadi Gaztea.

—Que escoltes Euskadi Gaztea?

—Només quan vaig a l’Eroski. I et juro que amb això ja en tinc prou.

—Ja que paguem la benzina a mitges, crec que seria just que jo també…

—Doncs porta’t un mp3 amb la música que t’agrada i escolta-la amb els cascos. Per mi, cap problema.

—És incòmode. I, a més, de seguida em ve mal de cap. Ja t’ho he dit algun cop.

—Això és perquè no fas àpats saludables…

—Au va!

—T’ho dic de debò. Amb una dieta com la que faig jo…

—Això és per a pijos ecologistes…

De cop, l’Asier es queda en silenci durant uns segons, mirant fixament endavant. Durant uns instants he pensat que he aconseguit fer-lo callar, per primera vegada. Però tot seguit, com si hagués recordat alguna cosa, torna a parlar:

—Què, encara no te n’has adonat, oi?

—Adonar-me… de què?

—Que ens estem repetint, que fa temps que estem amb el mateix. Que hem entrat en una mena de bucle.

—Però què dius?

—Que estem així des del moment de l’accident.

—Quin accident?

—Sí, quan hem xocat al revolt, prop d’Eyliac.

—Però quan coi ha passat això?

—La veritat és que no ho sé. Però pot haver sigut fa tres hores, o fa tres setmanes.

—Però…

—Vols que et digui què penso? Crec que estem morts.

I que seguirem viatjant, no sé fins quan, per l’autopista, sense arribar mai a Roanne. Ni allà, ni enlloc.

Jo, esclar, em nego a creure’l. Allà mateix hi ha l’autopista, i el voral, i l’asfalt, i els senyals: avancem sense reduir la velocitat. I aquí, dins el cotxe, la música agressiva i repetitiva, «Aus dem Lautsprecher klingt es dann: Wir fahr’n fahr’n fahr’n auf der Autobahn, Wir fahr’n fahr’n fahr’n auf der Autobahn, Wir fahr’n fahr’n fahr’n auf der Autobahn…».

—Collons, tio, em tens negre amb aquesta música. No podem escoltar alguna altra cosa? O la ràdio, almenys? I si la tanquem?

(1) Etxerat: Associació de familiars i amics dels presos, exiliats i deportats polítics bascos.

Traducció d’Ainara Munt Ojanguren i Maria Colera Intxausti

Zaldua_cob

Foto de l’autor: Albaro Anta

Advertisements