Uxue Apaolaza

Uxue

Uxue Apaolaza (Hernani, 1981) és llicenciada en història. Ha publicat el recull de contes Umeek gezurra esaten dutenetik i la novel·la Mea Culpa. A més, ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació bascos, com ara el diari Berria, la revista Argia o el suplement Ortzadar. Des que els nens diuen mentides és el seu primer llibre de contes i el primer que se li tradueix al català. A Paper de vidre és el segon cop que publiquem un conte seu, el primer va ser «Canvi», el 17 de març de 2015 (inclòs també en aquest recull de Godall Edicions).

 

El carretó

Fica l’euro a la ranura. Ja el duia preparat a la butxaca. Com la Visa i les claus. Es va endinsant a poc a poc al supermercat, tot mirant la llista. Porta el carro amb la mà esquerra i el genoll dret. Es queda al mig del pas mirant el buit. Una cançó que escoltava quan era jove. Duu els texans arrapats, que és com es porten normalment. Quan camina, les claus del cotxe li fan una mica de mal o, més que no les claus, el clauer. L’hi va comprar el seu home. Un trasto.

Fa anys que va al mateix supermercat. Des que els va néixer la primera filla i van comprar la casa. Encara s’hi perd. Al començament, hi anaven tots dos. Sempre hi ha alguna cosa que no troba. La sal, per exemple. Necessita cereals per a la filla: dels de xocolata i Kellogg’s. Els altres s’estoven massa de pressa. Melmelada (sense sucre) i mantega per al marit. Pa de motlle integral per a l’altra filla, taronges i pernil dolç. Pot omplir el carretó en pocs minuts, però encara té molt d’espai.

Llet. De llet, en beuen tots, encara que per al marit ha de ser desnatada (ordre del metge); per a la filla gran, de soja (les altres li fan venir mucositat), i la petita, fresca. No troba la sal, i a sobre el clauer se li clava. És un ànec. De plàstic rígid. Reien quan l’hi va regalar.

Ha deixat el cotxe una mica lluny. Sort que hi pot anar amb el carretó. Oli d’oliva. I fregalls, que el del lavabo està massa vell i al de la cuina poc li falta per estar-ho. Els espinacs fan bona pinta. En pot fer puré aquesta nit. A la filla petita no li agraden, però ja li farà alguna altra cosa (una truita. Ous). Ara ja li fan falta les dues mans per empènyer el carretó. Iogurts: per a cadascú el seu gust, textura, marca. Ara li ha vingut al cap preguntar-se si el marit va estar-se més d’un minut triant el clauer. El més gros, i si té molts colors, millor, i ara el bec de l’ànec se li clava a l’engonal.

Xocolata, llenties, cuscús, formatge; on deu ser la sal?, tomàquets, pasta de dents, patates. És cansa només de pensar que haurà de posar tot això al rebost. No està segura de si tindrà forces. No li agrada l’olor de la peixateria. Les de supermercat no en fan tanta, però no és pas millor. El peix és car i ella n’haurà de comprar el més car. O gairebé. I gambes. Per a demà. Fresques, és clar. A les filles no els agrada el peix (les gambes, sí), només la tonyina. Al final, haurà de llençar un terç de la compra. Es treu el jersei i el deixa al carretó. Président. A la filla petita li agrada aquesta marca de formatge camembert. Riu i es grata el cap. Président. S’ha quedat a la nevera, al prestatge blanc.

Veu unes bosses grosses de gambes congelades. N’agafa amb por. Les pot treure demà, en comptes de les fresques. Riu pensant en la cara que faran les filles. Croquetes congelades, patates fregides, truita de patates! Sopa de sobre. Pa de pessic d’aquell que es menja amb ànsia i que ve embolicat amb paper de coloraines. Quètxup i salsitxes (amb formatge, amb gust de pernil). Torna a riure. No la deixarien entrar a casa. Coca-Cola. D’això sí que n’haurà d’agafar. La filla petita ho ha afegit a la llista a l’últim moment, «no te’n descuidis, eh!». La filla gran la renyarà per haver donat diners a una multinacional criminal. Té mal de cap i li fa mal l’engonal.

S’atura davant les xocolatines. Quants colors. N’agafa una. De color d’or. Duu caramel i galeta i és ben bona. N’agafa una altra a canvi de l’euro del carretó i se’n va.

Deixa el carretó ple fins al capdamunt davant les xocolatines, amb l’embolcall de la que s’ha menjat i el clauer de plàstic. Sense una carta de comiat. Les cartes de comiat acostumen a ser mentida: si diguessin la veritat, ningú no les entendria.

Traducció de Pau Joan Hernández

Avançament gentilesa de Godall Edicions

uxue

Anuncis