Caterina Pérez
Caterina Pérez (Sant Cugat, 1978) es va llicenciar en art dramàtic a l’Institut del Teatre, i tot seguit va fer la formació de moda a Francesca Bonnemaison. Des d’aleshores la seva vinculació amb el món del tèxtil i la imatge ha estat contínua, fet que li ha permès treballar en el disseny de vestuari d’alguns espectacles, o com a estilista i directora d’art en editorials de revista o campanyes gràfiques. El 2016 inicia el recorregut de narrativa a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu i, en els darrers anys, alguns dels seus contes han estat publicats en plataformes com Paper de vidre o Núvol, i han aparegut en revistes i reculls col·lectius com Kireei, Iceberg o La Microbiblioteca. Actualment, té una escola de costura a Sant Cugat, que compagina amb la vida i l’escriptura.
A Paper de vidre la vam descobrir amb el conte «Camí», al 2019, i ara per fi publica el seu primer recull amb Godall Edicions: Ruderals. Ens fa molta il·lusió oferir-vos-en un avançament.
Conte d’estiu
Tots els vestits et van amples, aquest estiu. Sense badar boca, ara arregles un tirant, ara desplaces un mica el botó. A la tarda, l’oreig et fa voleiar les faldilles i t’envolta els malucs. I quan te n’adones busques un cinturó, perquè et notes la cintura baldera. Agafes aire. Trona, serralada enllà, però tu només veus les mores, tan dolces, i els salzes, tan verds, i el secret, platejat i manso, que se t’apila rere les orelles i als clotets de la clavícula.
La tieta Alina llegeix sota la morera, aixeca el cap, et mira de reüll, estàs més prima, reina, estàs lluminosa, et prova l’estiu. I tu entres una mica la cisa, repunt a repunt. Notes els ulls de l’àvia Vera sota l’ala del barret de palla, ajupida entre les dàlies. Però no en fas cas, perquè lluir un secret platejat i manso, agafat com un fermall, et fa xiular, pensar en altres coses.
Poc t’ho pensaves que aquest estiu no seria com els altres. Tu, com cada any, et vas acomiadar de les companyes a la porta del pati de l’escola. La mare, com cada any, va moure tots els mobles de la sala, va atansar la taula a la finestra, oberta de bat a bat, i va penjar una garlanda feta amb ramets de ginesta; vau sopar a poc a poc, mentre llegia les teves notes del curs amb un somriure satisfet i els ulls vidriosos.
Després, també com cada any, vas fer la maleta amb els vestits lleugers, les espardenyes, el banyador i una capsa de pastissets de mel. Sempre hi havia hagut molta il·lusió en aquella maleta d’estiu: els llençols emmidonats de l’àvia Vera, el renillar dels cavalls, les ovelles joves amuntegades a la cleda, la Savina traient la nata de la llet de vaca, gruixuda com un dit, i les lliçons de piano de la tieta Alina.
L’endemà, la mare et va acompanyar a l’estació central, et va fer una abraçada i et va posar un bitllet de mil rubles a la mà. No creixis gaire aquests mesos, ¿d’acord?, et va dir, també com cada any.
Un cop vas baixar del tren, la tieta Alina t’esperava amb el cotxe en marxa. La mare va trucar al vespre. Li vas explicar que l’àvia havia fet sopa de remolatxa, que les botes de muntar de l’any anterior t’anaven petites i m’ha crescut molt el peu, mare, perquè les de la tieta em van bé, i que el gall havia mort sis dies abans de la teva arribada, però que la Savina estava convençuda que el seu esperit encara rondava per l’era, perquè de tant en tant les gallines s’esvaloten sense motiu.
Després, va arribar la nit d’Ivàn Kupala i vas baixar al llac amb la tieta Alina. L’àvia es va quedar a casa perquè li feien mal les cames. Les noies joves portaven corones grans de falguera i roses i llorer. Els vells tocaven el flabiol. Les nenes, de genolls a la riba, deixaven anar unes cistelles de troncs i flors que suraven amb unes espelmes a dins. Les espelmes tenien un ble punxegut: sostenia una flama lluent que els il·luminava les túniques blanques. Els nens cridaven, amb pals llargs intentaven pescar les espelmes i s’esquitxaven les bruses emmidonades. Tothom ballava fent giravoltar unes cintes daurades, i quan la llum es va tornar de color cobalt, els nois van encendre la foguera, gran i ampla com una noguera vella. Tots cantaven i saltaven les flames, i picaven de mans, i la tieta Alina et va empènyer amb les altres noies, corre, corre, al bosc, a veure si trobes la flor de falguera. El bosc era un pou d’aromes denses en la nit. Et vas encomanar dels crits i les rialles, els nois venien darrere vostre. I l’Anatol també.
L’Anatol. Quan éreu petits l’àvia el convidava a berenar pa amb mel, i us assèieu tots dos al graonet de la porta de la cuina i no us dèieu res, i després de l’últim mos marxava esperitat cap a les quadres a ajudar el seu pare. L’Anatol, que descobreixes que fa olor de fenc fresc i que té les mans aspres de tibar les regnes dels cavalls.
Tots els vestits et van amples, aquest estiu. Sense badar boca, ara arregles un tirant, ara desplaces un mica el botó. A la tarda, l’oreig et fa voleiar les faldilles i t’envolta els malucs. I quan te n’adones busques un cinturó, perquè et notes la cintura baldera, com si qualsevol la pogués sostenir; i tu no vols que sigui qualsevol. Baixes sovint a les quadres. I una tarda trona, serralada enllà, però tu només veus els sacs de fenc, les bigues foradades de ratolins i les selles apilades, que escolten els núvols prenyats de pluja.
Fins que la panxa se’t comença a inflar. I notes que el cos se t’eixampla, els malucs se’t separen i les costelles fan espai a la felicitat. I els pits se t’inflen, com dos turons. Les samarretes interiors et tiben, la goma de la calça se’t cargola sota el melic.
I arriba un dia que l’àvia et diu, ai nena, dus una menuda, i ara què farem, i tu saps que hauries de sentir basarda, però només tens una joia que t’omple el ventre i una gana que et menja per dins. Et sents tranquil·la com les vaques quan pasturen, lenta, pesant, inflant-te.
L’àvia xiuxiueja per telèfon. S’hi està una bona estona. Després et diu, posa-t’hi, maca, que és la mare. I la mare et pregunta com estàs, però no respons perquè sanglota, i t’explica que ha fet unes fundes pel sofà, i que amb les velles fareu coixins i una bossa pel pa, i sanglota, diu que ha comprat una olla grossa, sanglota, que estava molt bé de preu, i una cinta de passamaneria, ampla, amb fulletes marrons, per allargar-te l’abric, i adeu, t’estimo, demana-li a la tieta que s’hi posi, sisplau, entre sanglots, també.
L’àvia i la tieta Alina, a l’hora de sopar, et fan saber que la Savina et donarà unes herbes i te n’aniràs a dormir. Entre les tres dones, amb un silenci opac, t’omplen el matalàs de tovalloles velles, treuen de l’armari una camisa de dormir neta que posen sobre la cadira i et deixen, a prop del capçal, dos cossis; un ple d’aigua i un altre buit, perquè et diuen que potser tindràs basques, moltes basques, que les avisis de seguida que no et trobis bé. Tanquen el llum, et poses dins del llit, les tovalloles et rasquen les cuixes, els llençols cremen, el cor se’t plega, fa mal. Fins que una mà forta se’t fica dins l’estómac i te’l recargola amb fúria, com si fossis un paperot brut. I la sang arriba. I segueix, la sang. Unes glopades amargues s’amunteguen com algues mortes, i no pots cridar l’àvia perquè se t’agafen a la gola. La mà, amb les ungles punxegudes, t’enrosca els budells i la fel i els ronyons i l’úter. La sang, com un toll de pena.
Tots els vestits et van amples, aquest estiu. Fas lliscar els texans cames amunt. Et poses la samarreta per dins. Et cordes el botó, després la cremallera. T’ajups i fas una volta a la vora. Són una mica grossos, aquests pantalons de la tieta. Treus de la maleta un cinturó de pell trenada, el passes, tavella a tavella, i busques l’últim, no, el penúltim forat, perquè des de fa uns dies et molesta tot el que et prem la cintura. Et poses la rebeca; ara una màniga, ara l’altra. Els traus són una mica estrets per a aquests botons que fan com una perleta de color crema. Et calces els esclops i et nues un mocador al cap. Et mires al mirall. Tens la pell bronzejada i plena de pigues, et dirà la mare. A fora, la tieta Alina fa sonar el clàxon. Cert. El tren no t’espera.
Amb compte, deixes la maleta al portaequipatges i seus al costat de la tieta. Us allunyeu de les dàlies i els llençols emmidonats de l’àvia Vera. A l’era, les gallines fan avalot, i penses que potser sí que té raó la Savina i el gall mort les contempla estarrufat des de dalt de la tanca. El cor és un manyoc de fenc i l’olor de la sang no et marxa dels ulls. La tieta Alina no diu res. L’estiu és mut, els camps són muts, els salzes, muts també. Gires el cap per veure com s’allunya la casa. Al seient de darrere hi ha una nena. Seu amb les cames juntes i un vestit d’estiu que li ve una mica estret. Té les celles de l’àvia Vera, i el rictus trist de la mare, i a les ones dels seus cabells hi trobes la tieta Alina. Vas arribar sola i marxes amb una nena que no hi és.
Avançament per gentilesa de Godall Edicions
Fotografia de l’autora: Verónica Moar
